Em venia al cap una imatge. Una i altra vegada. No aconseguia esbrinar d’on sorgia.

A un Parlament es produeix un debat encès. Intervé una dona musulmana, critica durament el govern d’un estat indi per la discriminació que pateix la llengua urdú en benefici de l’hindi.

Vaig trigar unes hores a ubicar-la. Al final m’arribà amb nom de llibre. “Un bon partit” de Vikram Seth.

Una novel•la extensa que ens presenta un dibuix excepcional de la Índia pocs anys de la seva independència. Una Índia plena de tensions i contrasts, travessada de sentiments religiosos i sensualitat, multiforme, estranya i, a la vegada, propera.

Tangencialment inclou també a les seves pàgines diverses trames polítiques que enllacen perfectament amb les descripcions costumistes i amb la història d’amor impossible que és el centre de l’obra.

Escriure tot això al bloc només ve motivat per dues coses. Per una part la imatge parlamentària que em porta a la convicció que arreu es produeixen les mateixes misèries, i per l’altra aprofitar l’avinentesa per recomanar l’excel•lent llibre de Vikram Seth. Això és tot.

• Actualitat
• Sense comentaris

Tres anys de legislatura. Tres anys on el tema de la corrupció ha planat omnipresent sobre l’activitat política de les Illes Balears. He escrit sobre això en aquests bloc, n’he parlat a les tertúlies en que particip, he fet declaracions…ha estat inevitable.
Però, si més no, una cosa vull deixar ben clara: no em fa feliç aquesta situació, no es motiu de satisfacció que les Illes Balears siguin notícia, una i altra vegada, per presumptes casos de corrupció, no m’alegra gens tot el que està passant, gens.
És cert que el meu partit, el PSM, no està immergit en cap cas, com tampoc ho estan el Bloc per Mallorca o Eivissa pel Canvi. Però això tampoc és un consol. Som nacionalista. Per a mi ser nacionalista suposa, entre moltes altres coses,  anteposar el país a qualsevol interès partidista. Malauradament, avui les Illes Balears estan ferides, tacades i sota sospita. No em conhorta que els causants siguin d’altres formacions polítiques.
No és motiu d’alegria que dos expresidents del  Govern de les Illes Balears estiguin imputats, no és motiu d’alegria que dos expresidents del Parlament de les Illes Balears estiguin imputats, no és motiu d’alegria que el president del Consell Insular d’Eivissa estigui imputat, no és motiu d’alegria que exconsellers i diputats estiguin imputats…
A mi em dol, i malgrat sembli una ingenuïtat és la veritat, que el Sr. Matas, qui fou President del Govern de la meva terra, estigui enmig de la voràgine d’un judici per presumpte enriquiment il•lícit. Enteneu-me bé: vull que es faci justícia i que si és culpable pagui les seves malifetes. Però no m’alegra que això succeeixi. No m’alegra, ni pens que els rèdits polítics que els seus adversaris en puguem treure compensin la vergonya de veure al qui ha presidit el meu país assegut a la banqueta dels acusats.
Així i tot som ben conscient que cal fer neteja. Cal que això no es torni a repetir. Cal que la ciutadania- que ja n’està farta- sigui capaç de traduir aquest fàstic a l’hora de decidir qui ens governa. Això també, però, possiblement sigui una ingenuïtat.
Aquest escrit no és una argumentació política, és més aviat una reflexió personal de matinada. Avui per avui, quan tenim un govern amb minoria per haver dit prou i que, en lloc d’aplaudir-lo, se’l  vol presentar com a irresponsable. Avui  per avui quan s’intenta emprar una mena d’oblit per amollar el llast dels escàndols passats però ben presents. Avui per avui quan ningú sembla assumir cap responsabilitat. Avui per avui la regeneració de la vida política és més necessària que mai.
No és motiu d’alegria viure enmig d’un clima enrarit on cada dia desvetlla noves vergonyes, però molt més trist seria que els partits que han nodrit dins ells aquest càncer no fossin capaços- o no volguessin- extirpar-lo. Si no ho fan, tindrem encara molts menys motius per somriure.

• Actualitat
• 2 comentaris

No pretenc, amb aquest escrit, analitzar la legislació existent sobre acampades. Simplement és una reflexió sobre una paradoxa. O, tal volta, la paradoxa d’una reflexió.

Concretaré. Després de moltes lluites, disgusts i entrebancs, s’aconseguí la titularitat pública del Camí de Cavalls. Per si llegeix aquest bloc qualcú de fora de Menorca, no està de més explicar que aquest camí dóna la volta a tota la illa i que, durant molt de temps, alguns propietaris de finques que el camí travessa intentaren privatitzar-lo.

Però, com deia, el camí ja és públic. Ara ve la inconseqüència. Era tradició –abans que els esmentats propietaris en barressin el pas- fer la ruta a peu pernoctant cada nit a un indret costaner diferent. Eren uns quinze dies de caminada dura però que era compensada abastament pels indrets que es visitaven.

Assemblaria lògic que aquesta costum en pogués reprendre, sense cap problema, ara que el pas és lliure. Si més no s’hi ha afegit una problemàtica nova: sovint agents de la guàrdia civil fan marxar, i fins i tot multen, els excursionistes que passen la nit a una de les platges del recorregut.

Naturalment llavors em deman, si hem aconseguit que el Camí de Cavalls sigui públic, si fins i tot se’l promou com un producte turístic, per què no es pot dormir a platges –de domini públic- per una nit sense establir cap mena d’instal•lació?.

No ho entenc, i pel que assembla no som l’únic que no ho entén. De fet vaig plantejar aquesta mateixa qüestió- per escrit- al Delegat del Govern de l’Estat a les Illes Balears i la seva resposta reflecteix aquest mateix desconeixement. En resum m’assabenta que ha sol•licitat un informe a l’advocacia de l’Estat en relació a la normativa aplicable i també sobre els criteris que s’utilitzen per sancionar o no.

No sé si tot això servirà de res, no ho sé. Si més no sempre he cregut que la legislació no hauria de contradir la lògica. I la lògica em diu que qui transita un camí públic pot dormir a una platja pública mentre no atempti de cap manera contra el medi natural. Tal i com s’havia fet sempre. Tan senzill com això.

• Actualitat
• 2 comentaris