Tinc la costum de comprar, al viatge que normalment faig per Nadal, una agenda del país que visit. Enguany, a Milà vaig adquirir, a una llibreria Mondadori, una Agenda Letteraria. És agradable que quan anotes reunions, treballs a fer, compromisos…topar amb les frases d’un escriptor, conèixer algunes dades biogràfiques,etc.
Fa uns dies a l’escriure el calendari setmanal d’actes parlamentaris vaig trobar la següent informació: “20 febbraio 1888, nasce a Parigi lo scrittore e drammaturgo francese George Bernanos”.
No és la meva intenció parlar ara de l’obra d’aquest escriptor catòlic. Només vull fer referència a un dels seus llibres, “Els grans cementiris sota la lluna”. Un llibre on, des de la indignació i l’horror, es retrata la repressió franquista a Mallorca després de la rebel•lió perjura dels militars, el 1936.

Bernanos no fou un escriptor d’esquerres, era conservador, catòlic i un bon exemple de burgès. Si més no la seva reacció no fou dubitativa. Clarament va posicionar-se contra el feixisme i a favor de la democràcia, i va denunciar els crims que els franquistes cometien amb l’aquiescència còmplice i col•laboradora de l’Església, amb el tenebrós Bisbe Miralles al capdavant.
A la passada legislatura en diversos debats- tots infructuosos pel vot contrari del Partit Popular- vaig reclamar una condemna explícita del franquisme i reparacions per les víctimes que va causar. Vaig citar més d’una vegada Bernanos, i en concret –una i altra vegada- vaig repetir les seves paraules que consider recullen els sentiment que empara allò que anomenem recuperació de la memòria democràtica: “Cal expiar pels morts, cal reparar pels morts, perquè ells ens alliberin”.
Malauradament just hem començat aquesta expiació, aquesta reparació, i la nostra societat és lluny d’estar alliberada dels fantasmes del passat. I és que les ferides són encara obertes, només la justícia, una veritable justícia, pot cicatritzar-les. Cal expiar pels morts…

• Actualitat
• Sense comentaris

Avui mateix es celebra el Congrés del Partit Popular a les Illes Balears. No en sé els resultats, ni entraré a analitzar aquest procés. No em ve de gust ni tampoc serviria de res. No hi ha tanta diferència entre els dos candidats si fem una llegida als respectius programes penjats a la xarxa.

A tall d’exemple, fixem-nos en una temàtica per a mi fonamental, i que dibuixa un panorama ben desolador si qualsevol dels dos candidats populars, les dues creus d’una mateixa moneda, arriba qualque dia a la presidència  del Govern de les Illes Balears. Em referesc, és clar, a la política que anuncien respecte al tractament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.

Al seu programa, el Sr. Carlos Delgado assenyala:

“Permitiremos a los padres la elección de la lengua en la que van a ser educados sus hijos en todas las etapas educativas y en todos los cursos, sin perjuicio del aprendizaje de la otra lengua cooficial y de la posibilidad de un estudio bilingüe. Asimismo potenciaremos el aprendizaje del inglés.”

“Promoveremos la edición de libros de texto en las modalidades lingüísticas propias de las Baleares”.

Per altra banda el Sr. Bauzà no es queda enrera  i proposa:

“Libertad de elección de los padres de la lengua vehicular de la educación de sus hijos, garantizando que al final de su formación hablarán y escribirán correctamente las dos lenguas oficiales y una tercera, el inglés”
“Edición de los libros de texto en las modalidades insulares: mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense”
“Derogación del Decreto de Mínimos”

Com podeu veure les propostes d’ambdós són pastades. No sé si es diferencien en altres aspectes, pot ser sí, però pel que fa l’ensenyament de la llengua catalana la coincidència és absoluta.
Això ens imposa un deure ètic a tots els que defensem la nostra llengua. Cal fer el possible, tot el possible, perquè el Partit Popular no arribi a governar les Illes Balears. Com ho aconsegueixin la política d’extermini de la nostra llengua, que ja portaren a terme durant els anys Matas, es reprendrà amb més força i virulència.
Els polítics progressistes podem haver comès molts errors. L’actual Govern de les Illes Balears pot haver estat immergit en un “maelstrom” polític. És segur que moltes coses s’haguessin pogut fer millor. És cert. Però l’alternativa, no ho oblidem, és incommensurablement pitjor: un Partit Popular decidit a anorrear tot el que suposi normalització de la nostra llengua, un Partit Popular que propugna –ja sense massa vels- la castellanització de la nostra societat. Un Partit Popular –que immergit en una mena de paranoia d’odi vers el trets d’identitat de les nostres illes- està abocat a la destrucció pura i dura de la nostra cultura.
Només per això ja cal que fem tot el possible per barrar-los el pas. Si hi afegim la seva corrupció congènita, la seva voluntat de destrossa del nostre medi ambient, la seva manca d’escrúpols enfront de l’especulació de tota mena…llavors és indubtable que la ciutadania progressista ha de fer tots els esforços possibles per mantenir-los fora del poder. Cal frenar aquestes creus en que ens volen clavar.

Aquest és el nostre compromís, el compromís del PSM-Entesa Nacionalista. Us convid a sumar-vos-hi. És necessari.

• Actualitat
• 6 comentaris

Ben bé no sé que escriure. Sé que alguna cosa he de dir però us assegur que ben bé no sé que escriure. No em ve de gust fer una anàlisi política i tampoc és el moment de regir-me per sensacions personals. La veritat és que la situació que estem vivint a les Illes Balears ha arribat a cotes que mai m’hagués esperat.

Ha dimitit la Presidenta del Parlament i ,després d’uns dies d’interregne marcat pel reglament de la cambra, elegirem un nou president. Mentre tant el rondó segueix sonant (mocions de censura, dimissions, qüestió de confiança…).

Tinc la sensació, com mai l’havia tinguda, de moure’m dins una bombolla aliena a la vida real. Aquest és el perill més seriós. Els que estem en política no ens podem permetre deixar de tenir els peus a terra. Cal redreçar les coses, cal un esforç de totes les formacions polítiques per retornar l’enfocament de la política vers els problemes reals de la gent més enllà del llombrígol de les vicissituds parlamentàries.

No vull deixar de dir que la dimissió de Maria Antònia Munar m’ha colpit. Diferències polítiques apart i sense prejutjar ni valorar motivacions, tres anys de feina conjunta a la Mesa del Parlament inevitablement creen uns certs lligams d’amistat. Però les persones passen i les institucions romanen. El Parlament de les Illes Balears ha de seguir en la seva tasca. Tenim un govern que governa, pren decisions i actua amb fermesa malgrat les dificultats. Ens cal també un Parlament que, amb celeritat i eficàcia, retorni a la normalitat.

Sé que aquesta entrada està quedant una mica esbojarrada i confusa. Tant dóna. En realitat només vull transmetre un missatge: els problemes dels ciutadans són més importants que les picabaralles polítiques. Crec que si, de cor i no només de boqueta, totes les forces polítiques assumíssim aquesta veritat podríem albirar un horitzó d’esperança. Jo la tinc.

• Actualitat
• Sense comentaris