Reproduesc aquí un breu article, signat per Martí Rosselló, publicat a “El Punt” el passat 16 d’agost. M’ha arribat via mail i el consider prou aclaridor.

La llengua pacífica

Potser seria excessivament alarmista i exagerat si afirmés que la tranquil•litat lingüística del nostre país se sustenta en un sol fet. Ara que els col•lectius lingüístics s’han diversificat enormement és quan més es parla de llengua comuna. I, tal com suposaríem, aquí, de llengua comuna, només n’hi ha una. I ho serà cada vegada més, desenganyem- nos. I ho serà amb el beneplàcit dels parlants d’una llengua cooficial que, a mesura que els anys vagin passant, serà tan minoritària que la podrem equiparar amb una desena més de les llengües que ja es parlen aquí. La llengua comuna, quan per fi ho sigui, desactivarà definitivament els conflictes lingüístics. Mentrestant, tots podem estar d’acord que al nostre país no n’hi ha, de conflicte lingüístic real. Els ciutadans anem fent i, tot sigui per entendre’ns i perquè la pau lingüística no s’esquerdi, si cal renunciar a la llengua pròpia, fins i tot els que acostumem a llegir el  diari El Punt, ho fem i llestos. Al cap i a la fi en tenim una llarga experiència i obsessionar- se massa per aquest tema seria un signe de mala educació. No tenim TV3? Què més volem? En aquest sentit, l’evidència és clara: la pau lingüística es manté perquè els catalanoparlants renunciem sistemàticament a la nostra llengua. Si assumim que vivim en un país oficialment bilingüe, se suposa que tots els ciutadans tenen l’obligació d’entendre totes dues llengües. La realitat ja sabem quina és. Què passaria si, de manera col•lectiva, els catalanoparlants ens neguéssim sempre i a tot arreu a canviar de llengua? No es tracta d’obligar ningú a parlar català, es tracta d’exigir i exercir el dret de ser entès quan ets al teu propi país i vols demanar un cafè amb llet en un bar o un caçapapallones en un basar. Només l’exigència i la pràctica col•lectiva d’aquest dret causaria un daltabaix de proporcions difícils de descriure.

Si això s’escriu -i preocupa- al Principat, què no hauríem d’escriure -i preocupar-nos- a les nostres Illes. Està vist que els poderosos saben molt bé construir paranys, i no oblidem que la llengua poderosa, emparada pel poder, no és precisament la llengua catalana. Cal llavors que l’exigència i la pràctica col·lectiva siguin una realitat. Ara més que mai.

• Actualitat
• 2 comentaris

Dia vint-i-vuit del passat setembre vaig rebre un mail, m’informava de la mort de Don Antoni Amorós Borràs.  A moltes persones, pot ser, aquest nom no els hi dirà res. D’altres, com és el meu cas, el recordaran amb afecte i agraïment.
Antoni Amorós Borràs (Alaró, 1920-Palma, 2009), filòleg, diplomat en Magisteri (Palma, 1943) i llicenciat en Filosofia i Lletres (UB, 1951). Entre 1953 i 1956 va treballar en el DCVB d’Alcover-Moll. Va publicar articles a Estudis Baleàrics i a la premsa local.
El 1995 va llegir a la UIB la seva memòria d’investigació sobre l’obra literària en català de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.
Va ser professor meu de llengua i literatura castellana a l’ Institut de Maó, ara IES Joan Ramis i Ramis. Era un excel•lent professor i sobre tot un enamorat de la nostra llengua catalana.
No trob millor manera per retre-li un petit homenatge que escriure aquí una anècdota que exemplifica la seva valentia, el seu compromís i també el seu profund i ben peculiar sentit de l’humor.
1976. Sisè de l’antic batxillerat. Don Toni va penjar un cartell al tauler d’anuncis de l’ Institut on oferia classes de llengua catalana, durant la mitja hora diària d’esbarjo, a tots els alumnes que hi estessin interessats.  Era l’època en que, mort el dictador feia poc, era president de govern el tenebrós Arias Navarro. El català romania foragitat de qualsevol centre educatiu i ningú somniava que un dia recuperaríem –ni que fos de forma migrada- els nostres drets lingüístics.
Només tres o quatre alumnes ens apuntarem a aquestes classes. Les fèiem a partir del ja mític, per a la meva generació, llibre de Borja Moll, “La lengua de las Islas Baleares. Don Toni era donat a contar anècdotes i moltes d’elles tractaven precisament de la seva col•laboració amb el gran filòleg ciutadellenc. Per cert Borja Moll esmentà vàries vegades a Don Toni Amorós a la seva autobiografia. En definitiva un esbarjo entretingut malgrat no sortíssim al pati amb la resta d’alumnes. Foren les meves primeres passes en la llengua catalana.
Un dia, emperò, el cartell que havia penjat don Toni va aparèixer ple d’insults feixistes, vomitives escopinades d’alguns dels molts jovenets franquistes de “casa bona” que pul•lulaven pel centre escolar.  La reacció de Don Toni no es va fer esperar. A l’endemà es presentà a l’ Institut amb una senalla de goma negre, un cabàs com els que empren els manobres per enretirar el peltrep o els pagesos per portar fems, hi ficà dins el cartell tacat d’insults i es passejà per tot el centre amb ell. A tothom , professors i alumnes, que li demanaven que feia amb aquell cabàs, responia ben seriós mostrant el paper que hi portava: Això és merda, i la merda no es toca amb les mans!.
Don Toni amb aquest magnífic gest va deixar clara la seva ferma militància en favor de la llengua catalana, ho féu en uns moments difícils i demostrant un sentit de l’ humor que deixà en ridícul els cadells del feixisme que, com sempre fan, havien emprat l’atac per intentar atemorir-lo i boicotejar les classes voluntàries de llengua catalana.
El primer any que vaig viure a Palma, d’estudiant, vaig ser llogater d’un pis de Don Toni al carrer Ramon Muntaner i vam mantenir un cert contacte. Després poc en vaig tornar saber d’ell fins que fa uns dies vaig assabentar-me de la seva mort. Don Toni era religiós. No crec que hi hagi cel però, si pens en ell, només puc dir: Al cel sia.

• Actualitat
• 9 comentaris

Fa uns dies, el plenari del Parlament de les Illes Balears aprovava un bon grapat de propostes de resolució. Entre aquestes, una del Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds deia el següent:

“El Parlament de les Illes Balears rebutja qualsevol atac als drets lingüístics dels ciutadans i reafirma la seva voluntat de fer acomplir l’Estatut i la Llei de Normalització Lingüística pel que fa al dret a adreçar-se a qualsevol funcionari públic, a les Illes Balears, en llengua catalana”.

És obvi que només es tracta d’una resolució parlamentària que té la força que té. Però tampoc hem de menysprear que el Parlament sigui clar en aquest sentit (no hi ha ni que dir que el Partit Popular no hi votà favorablement) quan un darrere l’altre anem coneixent un rosari d’atacs als drets lingüístics dels ciutadans catalano-parlants.

A més, malgrat el redactat no precisa, els diputats i diputades sabíem el que votàvem. Ho deixa ben clar Biel Barceló, al seu discurs ja reproduït a aquest bloc, quan digué clar i català que:

“En canvi, no deixam de tenir notícies d’agressions per motius lingüístics que han de merèixer el nostre rebuig i l’exigència a les institucions implicades de l’aclariment dels fets. No poden passar més casos com el denunciat recentment per un jove, agredit a l’aeroport de Palma per parlar en la nostra llengua. I encara esperam les explicacions del delegat del govern espanyol”.

De què servirà però, se’m pot demanar, aquest pronunciament parlamentari. Pot ser immediatament de res. Però si més no els responsables a les Illes Balears de l’administració estatal ( inclosos els cossos de seguretat) hauran sentit el missatge, i a més qualsevol ciutadà que es sentí agredit en els seus drets lingüístics sap que té l’empara parlamentària.

Som conscient que hi ha molt per fer. Que caldria posar en funcionament, ja, la figura estatutària del Síndic de Greuges, que caldria posar en marxa una Oficina de Drets Lingüístics, que calen més accions –i més incisives- en la defensa de la nostra llengua…Tot això ho sé, però no és en el pessimisme on trobarem el camí per reeixir en aquesta lluita. Moltes coses s’estan fent, i per a mi el vot favorable a la nostra clara i inequívoca proposta és, ni més ni manco, una passa en la bona direcció.

Una passa més en un camí que serà llarg i ple de contrarietats. Però l’hem de caminar si no volem deixar que la nostra llengua mori…i amb ella la nostra nació.

• Actualitat
• Sense comentaris