Fa uns dies, el diari digital Vilaweb, publicava la següent notícia. Contrastada i sòlidament fonamentada.
“El nou finançament manté el càstig en el repartiment a Catalunya, el País Valencià i les Illes.
Així ho conclou un informe que detalla les dades per comunitats autònomes
El nou model de finançament autonòmic implica un repartiment de diners que continua deixant Catalunya, el País Valencià i les Illes per sota de la mitjana de recursos per càpita de les comunitats. El document del nou model no detallava el repartiment per comunitat autònoma, però un recent estudi  dela Fundació d’Estudis d’Economia (FEDEA) sí que ho fa, i demostra que el nou model manté un repartiment semblant a l’antic, però més complex.
FEDEA és una entitat que té com a patrons La Caixa, Banc Sabadell, Abertis, Repsol, Iberdrola, Caja Madrid, Acciona, entre molts altres. L’autor de l’estudi, Ángel de la Fuente, de l’Institut d’Anàlisi Econòmica  (CSIC), conclou que el nou sistema ‘manté els principals vicis de l’anterior’ i que és menys transparent. I fa una anàlisi del nou sistema de finançament aplicant-lo a cada comunitat autònoma.

El repartiment dels diners per comunitats autònomes que fa l’estudi tenint en compte els criteris del nou sistema de finançament agafa com a any base el 2007, que és l’últim liquidat. I projecta que si la liquidació es mantingués com aquell any (quan hi va haver més recaptació tributària que no el 2008 o el 2009) Catalunya se situaria en una ràtio del 99,1% dels recursos per càpita; per tant, per sota de l’índex del 100%, que és la mitjana estatal. En el cas del País Valencià, l’índex és del 96,6% i a les Illes, del 92,9%. Segons aquests mateixos càlculs, 2.903 euros per habitant; al País Valencià, 2.829 i a les Illes, 2.720. Tots per sota de la mitjana dels 2.929.

I això tenint en compte que es calcula amb població ajustada, és a dir, aplicant els criteris de ponderació a l’hora de fer el repartiment de diners del fons de garantia per serveis bàsics. Alguns d’aquests criteris són la població menor de setze anys, la població més gran de 65 anys, la insularitat, a dispersió de la població… Aquests criteris no beneficien pas comunitats com Catalunya, on hi ha molta població immigrada, un factor que no s’aplica com a criteri de ponderació. En el cas de Catalunya, la població ajustada, és a dir, la població després d’aplicar els criteris previstos en el nou sistema per fer el repartiment, és de 7.117.809 persones; en termes absoluts, la població és de 7.210.508 persones. Per tant, amb l’anivellament es perden 93.000 persones, que no es tenen en compte a l’hora de dividir els diners de la caixa comuna.

Per tant, feta la liquidació i aplicats els mecanismes d’anivellament, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears queden per sota de la mitjana estatal en el repartiment de recursos”.

.
No és un consol haver fet de Cassandra sobre aquest tema. Haver anunciat per activa i per passiva que ens tornaven a enganyar i que les promeses del Sr. Zapatero valien tant com les del Sr. Aznar. Tenir raó no és un consol si això suposa que el nostre país seguira patint un sagnat espoli. Si més no però, sense cap mena de satisfacció, ens cal dir: ho advertirem. Però això no basta, si a la Cassandra troiana ningú li feu cas, també el partit socialista s’ha negat a veure la realitat –o intencionadament ha intentat disfressar-la tot obeint ordres de Madrid- i així ens va. Avui a les Illes Balears ser nacionalista és ja més que una opció ideològica, és una necessitat….de supervivència.

• Actualitat
• Sense comentaris

Estic indignat. Fa dies que m’en vaig assabentar i no minva la meva indignació. L’agressió que va patir un jove, per part de la guàrdia civil, a l’aeroport de Palma per haver-s’hi adreçat en llengua catalana, és simplement un fet indigne, una vergonya absoluta, un atac als nostres drets com a ciutadans, una mostra de la més infame fatxenderia i un clar símptoma que els cossos i forces de seguretat –al manco, alguns, molts, dels seus membres- són lluny d’haver interioritzat el que suposa ser una policia democràtica.

L’Obra Cultural Balear ha demanat la dimissió del Delegat del Govern, Ramon Socias perquè “com a màxim responsable dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, ha demostrat reiteradament la seva manca de voluntat d’acabar amb els atacs als drets lingüístics dels ciutadans”.
I és que no estem parlant d’un fet aïllat, d’una lamentables circumstàncies excepcionals…estem parlant d’un problema recurrent,  una situació que es repeteix una i altra vegada…són multitud els casos similars. És inadmissible, és inaguantable, és absoluta i totalment un fàstic continu.

La Direcció General de Política Lingüística, que gestiona el PSM, ha adreçat escrits de protesta tant al Delegat del Govern com al responsable, a Madrid, de la policia i de la guàrdia civil. Un paràgraf m’ha impressionat:
“Som ben conscients que aquest no ha estat un estiu com els altres i que el cos de la guàrdia civil ha patit en carn pròpia la vulneració d’un dret tan fonamental com el dret a la vida i, per això, ara més que mai, els membres d’aquesta institució haurien d’estar sensibilitzats per respectar els drets de totes les persones d’aquestes illes, les quals, com va quedar ben palès s’abocaren a donar-los suport en les luctuoses circumstàncies que es van patir”.

Perquè no ho oblidem mai, els drets lingüístics són drets com qualsevol altre, drets que tenim i que podem, i hem, d’exigir que se’ns respectin. Sense concessions, sense claudicacions, sense la més mínima passa enrere…
.

Sigui on sigui, a l’aeroport, a la carretera, a comissària o a una oficina, hem de mantenir-nos ferms en parlar única i exclusivament en llengua catalana. I si no ens entenen que cerquin un traductor. Tenim dret a parlar la nostra llengua, ningú, ningú ens pot obligar a parlar-ne cap altra. Els drets són vius i efectius quan se’ls exerceix. Aquesta ha d’ésser la nostra resposta. Sense concessions, sense claudicacions, sense passes enrere. Pot ser és cert que vivim a una colònia on les forces d’ocupació apallissen els indígenes que gosen aixecar el cap. Si és així que es trobin amb milers de caps aixecats. És el nostre dret però també el nostre deure.

• Actualitat
• 2 comentaris

La darrere d’aquests entrades que pretenen confrontat la realitat d’avui amb allò que fa tres anys exposava. La darrere, però fonamental, tracta del sentiment de país.

Sr. President, senyores diputades, senyors diputats. El passat 7 d’octubre del 2004, ara ja fa un any i mig, aquesta cambra aprovava una proposta de resolució, la segona de 76 del Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, per la qual es va acordar de constituir la Ponència per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Aquella aprovació va ser l’inici del procés que ha portat al present debat, era l’inici d’un procésque fins aquell moment, per cert, el Partit Popular considerava innecessari, perillós i que no responia als interessos dels ciutadans de les Illes Balears. Malgrat tot, però, la nostra proposta va ser aprovada.

Però el mateix dia, el mateix dia, i això és significatiu, una altra proposta de resolució, la primera, va ser rebutjada, aquesta deia així: “El Parlament de les Illes Balears proclama que les Illes Balears són una realitat nacional i insta el Govern de les Illes Balears a assumir i defensar aquesta concepció”. I és precisament, senyores diputades i senyors diputats, la disparitat d’aquestes dues votacions, una aprovada, l’altra rebutjada, la que ens dóna la clau per entendre el rerafons que ens ha portat a l’actual situació. Perquè en aquest procés de reforma de l’Estatut s’han confrontat dues concepcions antagòniques, per una part els que entenen l’Estatut i la pròpia comunitat autònoma com a una simple qüestió administrativa, com a un mer instrument polític, i els que pensam que l’autonomia i l’Estatut que li dóna carta de naturalesa són passes en la consecució de l’autogovern al qual els pobles de les Illes Balears tenen dret, l’autogovern que és inherent a la nostra existència com a poble, autogovern que ens pertoca i que no és fruit ni ho serà mai d’una concessió graciosa i graciable. Perquè, malgrat el que digui el Sr. Huguet, que ho ha dit fa un moment, els drets no s’atorguen, ni la Constitució ni ningú, els drets es tenen, encara que se’ns negui i es prohibeixi en ocasions el seu exercici. Es confronten llavors la concepció de l’Estatut com a una carta atorgada i la concepció de l’Estatut com a un embrió de constitució per a la nostra terra, com el reconeixement d’un dret per llargs anys negat i perseguit. Pens que al llarg d’aquest debat, més enllà de qüestions conjunturals, més enllà dels legítims posicionaments de partit no hem d’oblidar la raó de fons que és subjacent a tot allò que puguem dir o callar des d’aquesta tribuna. Només si tenim ben present aquesta dicotomia, podem entendre les distintes postures que han exposat els portaveus que m’han precedit en l’ús de la paraula i, sens dubte, només tenint presents aquestes concepcions enfrontades es pot comprendre la postura del nostre grup parlamentari.

Som ben conscient que les nostres tesi són molt lluny d’ésser majoritàries…però això no és motiu pel desànim. Al contrari és un esperó més per seguir la navegació. Com un llaüt.

• Actualitat
• Sense comentaris