http://eleccions.psm-menorca.cat/

Som ciutadà de l’Estat Espanyol però no som espanyol.

Començ així aquesta entrada perquè avui vull commemorar una data ben espanyola però que va suposar una gran fita en la història. És evident que, essent avui 14 d’abril, estic parlant de la proclamació de la II República.

He estat rellegint la Constitució republicana i, malgrat molts articles ara em grinyolen, és indubtable que la República va fer enormes avanços i que feu de la llibertat un dels seus elements fonamentals.
És ben cert que parla de la integritat de l’Estat, que estableix el castellà com idioma oficial de la República, que l’autonomia que possibilita es confereix a les “regions”…etc.
Seria però injust llegir aquesta Constitució amb els ull d’avui. En el marc dels anys trenta del segle passat aquesta “república de treballadors de totes les classes” va constituir un espai de progrés enorme…i més si pensam que Mussolini ofegava de terror Itàlia, Hitler era a punt de fer-se amb el poder i Stalin colpejava amb puny de ferro la ciutadania soviètica.

No és temps d’enyorança. Crec que mai és temps per a la nostàlgia.Cal sempre mirar el futur, però és també una indignitat oblidar o amagar la història. Som republicà i, malgrat no ser espanyol, vull honorar un moment de la història que va generar esperances en que una societat més justa era possible. Celebrem el 14 d’abril.

• Actualitat
• Sense comentaris

http://eleccions.psm-menorca.cat/

L’altre dia, llegint un llibre ambientat als anys de la II Guerra Mundial, vaig trobar una referència a una tal Lily Pons. En realitat la referència era grollera i en boca d’un feixista hongarès. No cal repetir-la. Vagament Em va sonar el nom, com és obvi vaig cercar-ne informació ja que, a més, em va encuriosir aquest cognom tan freqüent a Menorca.

Vaig poder comprovar que Lily Pons, nascuda a França, era d’ascendència catalana i que es convertí en una famosa soprano que actuà arreu del món, fou condecorada amb la Creu de Lorena i amb la Legió d’Honor francesa, als EUA un poble porta el seu nom i fins i tot Gershwin li dedicà una de les seves peces: “Per a Lily Pons”.

Aquesta entrada és, clarament, un divertimento. Però es dóna el cas que avui, 12 d’abril, és l’aniversari del seu naixement, el 1898. No n’hi ha més. Simplement que les curiositats d’aquesta mena a mi em fascinen –allò que un temps en dèiem “Cultura General”- i l’he volguda compartir amb voltros.

Escoltem Lily Pons a Lakmé de Delibes:  http://www.youtube.com/watch?v=DZjwRN6v9bE&feature=related

• Actualitat
• Sense comentaris

El mes passat van sortir publicats diversos estudis, del Consell Escolar de les Illes Balears, de l’Institut Balears d’Estadística, de la Direcció General de Política Lingüística, que deixen bel palès que –malgrat molts esforços- s’evidencia un clar retrocés en l’ús de la llengua catalana a les Illes Balears.

Molts són els factors que poden explicar aquest fenomen: el creixement immigratori, la força dels mass-media en castellà, la política contrària a la normalització lingüística del darrer govern popular, la minva de pressupost dedicat a polítiques lingüístiques per mor de la crisi…etc. No pretenc fer un anàlisi de les causes. No tinc ni els elements suficients ni la capacitat per fer-ho.

Però si és necessari donar un toc d’alerta. Hem de ser ben conscients de la fragilitat de la nostra llengua. Hem de deixar enrere absurdes concepcions que pretenen que ja està gairebé tot fet. Al contrari, n’hi ha molt per fer i cada vegada de manera més urgent.

Si no volem que la nostra llengua quedi convertida en una resta etnològica cal treballar de valent. Les institucions en primer lloc –que hi són obligades per l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística- les entitats i també tots els ciutadans i ciutadanes a títol individual.

Hem de ser, també, ben conscients que una victòria del Partit Popular a les properes eleccions suposaria un cop molt fort per a la nostra llengua. Retornarien les polítiques d’extermini lingüístic –enfortides i més letals- que són característiques de la dreta. Cal evitar-ho.

Però tampoc hem de ser il•lusos i hem de dir ben clar que un govern progressista no és tampoc una garantia fiable d’una aposta decidida envers la nostra llengua. Ho hem constatat aquesta darrere legislatura. Malgrat els esforços constants del PSM, la implicació real del conjunt del Govern ha estat més que tèbia. ´

Per a mi són òbvies, llavors, dues conclusions: davant qualsevol possible pacte progressista la normalització lingüística, efectiva i econòmicament ben dotada, ha de ser una condició irrenunciable, i, en segon lloc cal revifar la mobilització ciutadana al respecte amb un clar suport institucional.

Hi ha el perill de caure dins un pou, però l’alternativa no pot ser caure-hi només un poc. Hem d’apostar clarament perquè el pou no sigui possible. A Menorca empram un refrany ben clarificador: “A cada bugada perdem un llençol”. En la normalització lingüística hem perdut massa llençols. No ens en podem permetre perdre cap més. Ni un.

• Actualitat
• Sense comentaris