Periòdicament les persones que formarem part, durant la legislatura 1999-2003, de l’equip de la Conselleria d’Educació i Cultura ens reunim per sopar plegats. La darrere d’aquestes trobades la celebrarem a un restaurant –excel•lent- de Vilafranca, a Mallorca, a finals del mes passat. Allà, amb l’ex-conseller Damià Pons al capdavant, parlarem de tot i molt.

El motiu d’esmentar ara aquest sopar és que, posant ordre a la meva paperassa, he trobat un dossier sobre les actuacions d’aquella època. Ara per ara estic convençut que aquells quatre anys foren els més fructífers des de que l’Educació és una competència assumida pel Govern de les Illes Balears.

Nombroses construccions de nous centres educatius, reformes i ampliacions dels existents, elaboració del primer –i per ara únic- mapa escolar amb que ha comptat el nostre país, múltiples programes d’inserció social, constants actuacions per millorar la qualitat educativa i el rendiment acadèmic, aposta decidida per la normalització lingüística, foment de la cultura pròpia, extensió de la formació professional, projectes d’innovació, programa xarxipièlag d’implantació informàtica, etc. etc.

Però no és d’aquests fites d’allò que estic més orgullós. Per a mi el més important d’aquella legislatura fou el diàleg constant amb la comunitat educativa, els canals de participació efectiva que s’obriren, les aportacions que es tingueren en compte i es traslladaren a la normativa, la consideració dels ensenyants com a principals experts –per la seva tasca diària- a l’hora de solucionar els problemes…

Des de la meva feina, com a Delegat d’Educació a Menorca, vaig treballar activament en la posada en marxa de totes aquestes mesures. Hem sent orgullós dels avanços que aconseguírem. Sé que l’enyor per aquells anys és encara ben present en molts sectors del món de l’educació. Esperem que les circumstàncies permetin que, en un futur, es retrobi la il•lusió que ho feu possible. És fonamental.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

No és fàcil governar en coalició. Però, sens dubtes, ho consider profitós i saludable. L’esforç de diàleg evita dogmatismes, imposicions i temptacions de passar l’aprimadora.

Ara bé, la dificultat existeix. És innegable. Calen cessions, en ocasions cirurgia fina i l’acceptació –de tant en quant- d’empassar-se un glop mal de beure. Però, per sobre de tot, malgrat virtuts i defectes dels govern en coalició, són necessàries per un bon funcionament una sèrie de “condicions”.Quines són?. Es poden resumir en tres paraules: lleialtat, respecte i transparència. I això tant si parlam de Govern com de Consells o Ajuntaments.

Lleialtat. Significa, en llenguatge planer, que qualsevol actuació s’ha de dur a terme previ consens entre els socis de govern.
Respecte. Respecte als espais polítics de cada partit, sense interferències ni invasions dels respectius àmbits d’actuació o de la seva projecció pública.
Transparència. No es poden tolerar ni racons de foscor ni decisions amagades.

Condicions possible, condicions necessàries, condicions efectives. Només així es fa camí. Un govern plural és garantia de cooperació i d’atenció a les distintes sensibilitats de la ciutadania. El PSM-Entesa Nacionalista té anys d’experiència de govern en coalició amb resultats- al meu parer- clarament positius.

A més si observam –només per posar un exemple- la prepotència, el menyspreu per la discrepància, la imposició constant i la manca de diàleg amb que va governar Matas, amb la seva majoria absoluta durant la passada legislatura, és inevitable concloure que un govern de coalició –per molt difícil que sigui- és un bé dels déus. És simple però cert.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Aquests dies estic rellegint el conegut llibre de Victoria Prego, “Así se hizo la transición”, que al seu moment fou també un documentat reportatge, per capítols, emès per Televisió Espanyola.

L’havia llegit vàries vegades. He viscut i record molts dels fets que allà es narren i, a més, està ben escrit resultant força entretingut. Però aquesta vegada he fet un esforç per llegir-lo amb uns altres ulls. Amb la nova lectura he pogut observar quantes foren les cessions, quantes les renúncies i, sobre tot, quant condicionat va estar el resultat final per la por- lògica i comprensible en aquells moments- al poder que conservava l’estructura franquista (exèrcit, judicatura, administració…). No pretenc retreure res ni fer cap mena d’acusació eixelebrada. Temps era temps, i es feu allò que es va creure convenient i sobre tot possible.

Però han passat més de trenta anys i cal una reflexió crítica. Les càpsules enquistades de la injustícia –que foren llavors tolerades i preservades- no tenen ara el més mínim sentit ni justificació. És per això que cal identificar les llacunes i les nafres residuals de la dictadura dins el nostre sistema polític i , sens dubtes, actuar en conseqüència. Cal revisar el text constitucional i tota l’arquitectura que d’ell se’n deriva només sigui per avançar –ara sense temors- vers una societat més equilibrada i ajustada a la realitat social del segle XXI.

No sé si és massa tard. Les cotilles que la por va posar, aquells anys, a la democràcia pot ser s’han convertit ja en armadures inamovibles. Si és així, el camí forçosament haurà de ser un altre. Pel que fa al reconeixement de les realitats nacionals, avui forçadament immergides dins l’Estat Espanyol, o es reconeix la seva identitat amb totes les conseqüències o no hi haurà lloc per elles dins el sistema constitucional. Aquesta és la disjuntiva i és que la por sempre és mala consellera.

• Un poc de tot
• 8 comentaris