És una òpera prima. Ningú ho diria. Un llibre que m’ha enganxat. Ja haureu notat- pot ser- que darrerament els llibres que coment al bloc són gairebé tots de literatura nord-americana. Sí, duc una bona temporada engrescat amb autors d’aquelles terres. No sé ben bé perquè però sospit que és degut a que sovint parlen de temes quotidians –sense caure en el costumisme de pa amb fonteta- que faciliten molt la identificació i això que es mouen en paràmetres culturals força diferents, estranys, fins i tot exòtics.

Sigui com sigui avui toca parlar d’aquesta òpera prima de Lauren Groff, “Els monstres de Templeton”.  No l’he trobada en llengua catalana i l’he llegida, llavors, en castellà.

Si hagués de detallar els motius pels que m’ha agradat i us la recoman ho tindria difícil. Simplement la vida a Templeton –en realitat el Cooperstown de James Feminore Cooper- m’ha fet participar de les angoixes, els dubtes i els conflictes d’una sèrie de persones…tot això amarat per una petita dosi d’una mena de realisme màgic i un xic de melodrama.
Com sempre dic, això no és una ressenya sinó una simple recomanació. He gaudit d’aquesta lectura.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Un poema que, enmig de la tempesta, reconcilia amb la vida. Un poema que dóna ales i rejoveneix l’esperit de lluita.

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

(Màrius Torres)

• Un poc de tot
• 2 comentaris

No n’havia sentit parlar mai. Em referesc a Lina Prokófiev, la primera dona del gran compositor rus. A una llibreria de Palma vaig trobar la seva biografia. L’he devorada en un parell –menorquí- de dies.
En realitat és la narració d’una vida trencada per l’stalinisme, talment com ho fou la de Anna Larina Bujarin de la que ja n’he parlat al bloc. Allò que em sobtà, i en certa manera m’hi va fer sentir més proper, és que Lina Prokófiev en realitat es deia Lina Codina, filla d’un artista líric català, parlava la nostra llengua i durant anys, al costat del seu marit, va recórrer les sales de concert d’arreu del món…fins que van tornar a la Unió Soviètica stalinista. Llavors començà el calvari, la separació forçada, la persecució i finalment el confinament en un camp de treball a la Sibèria. El Gulag.
No tinc cap intenció de desvetllar la història, cruel, injusta, d’aquesta catalana que va patir tot el terror d’un règim genocida.  Això ho deix per si us ve de gust llegir el llibre: “Lina Prokófiev” de Valentina Chemberdjí.  Edicions Siglo XXI. Però sí vull incloure en aquest comentari un paràgraf on la Lina recorda el seu pare i la seva nissaga catalana:
“Eso enfadaba a su vez a mi padre: “El idioma catalán no es un dialecto, es una lengua. Tenemos nuestra literatura y antes eramos un gran imperio”.
És emotiu llegir aquestes paraules pronunciades per una dona que parlava rus, anglès, alemany,francès, castellà, català…Una dona que passa del gran món de la música internacional a un camp de presoners. Val la pena llegir-ho. Val la pena no oblidar.

• Un poc de tot
• Sense comentaris