Si t’atures a pensar, si reposes un moment del frenètic dia a dia, si frenes un poc el ritme, llavors et passen pel cap coses ben curioses.
M’he donat compte que som un addicte. Un addicte als aparells. No puc viure sense mòbil, no puc viure sense internet. No és broma. L’altre dia em vaig deixar el mòbil i vaig passar unes hores –ni tan sols arribà a un dia sencer- de pura agonia. Ja no us cont el que em passa quan la connexió a internet s’espatlla. Suor freda només de pensar-hi.
Vaig tenir el primer telèfon mòbil el 1999. Ni tal sols el vaig adquirir jo. Era el que em corresponia com a Delegat Territorial d’Educació. L’internet- i el meu primer ordinador- el tenia des de feia poc més d’un any. És a dir que, en poc més d’una dècada, m’he convertit en un total i absolut addicte. Com per pensar-hi.
La qüestió que se’m planteja és òbvia. Podré tornar a viure sense aquests aparells omnipresents en la meva vida?. Hi vull viure?.
La resposta també és òbvia. No. Un no rotund. M’han facilitat la feina, m’han procurat tranquil•litat, m’han aportat nous camps de coneixement i de comunicació. També he pagat un preu en independència, però això és una altra cançó.
Anem per pams. Decidit ja a no desfer-me del mòbil i del p.c. i defugint el tòpic de la necessària moderació, només em resta posar seny. Aprendre a pitjar els botonets d’off. Saber que tot es pot mantenir apagat o en silenci. N’hauré d’aprendre…això sí, quan deixi d’estar en primera línia de la política. Si ho fes ara…bé, més val deixar-ho córrer…

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Hi ha dies en que el cap et bull. Dies en que un gra d’arena t’assembla una muntanya. Dies en que qualsevol petit entrebanc gairebé sembla que t’enfonsa. Això em passa qualque vegada –per sort no massa sovint- en la meva tasca parlamentària.
He trobat el remei, sortosament he trobat el remei. A la primera estona lliure entre acte i reunió, entre reunió i acte, una passejada. Una passejada pel casc antic de Palma.
Caminar entre palaus i esglésies, entre patis i clastres, entre cases i carrerons entorn al convent de Santa Clara, girar la cantonada de Montision, enfilar el carrer del vent i notar el que vent que brolla, voltar la Seu, recórrer la Calatrava…
Passes sense pèrdua –molt lluny de la parlamentària sala de les passes perdudes -, passes que et porten al món de Llorenç Villalonga o a l’Olimpia a mitjanit de Porcel. Passes que t’aporten- quasi màgicament- grams de serenor, gotes de pau, neteja de boires…
No és una recepta. És la meva experiència…

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Tot llegint una novel•la de l’Antonio Muñoz Molina em vaig topar amb una referència a Margarete Buber-Neumann. N’havia sentit a parlar, però no recordava prou la seva biografia. En pocs minuts, gràcies a l’internet, em vaig posar al cas, i certament el que vaig esbrinar em va impressionar.

“Va néixer a Berlín el 1901. Militant comunista durant la seva joventut, es va casar amb Heinz Neumann, directiu del KPD (Partit Comunista Alemany). Després de l’arribada de Hitler al poder, el 1933, els dos van emigrar a l’URSS, cap el sistema soviètic van experimentar ben aviat un profund desacord que va ser causa de la seva detenció el 1937. Mentre el seu marit «desapareixia», pressumiblemente executat, Margarete Buber va ser internada en un camp de concentració a Sibèria. El 1940, després del pacte entre Hitler i Stalin, va ser lliurada a la Gestapo i reclosa en el camp de concentració per a dones de Ravensbrück. Allà va conèixer a Milena, la amistat marcaria profundament la seva vida i determinaria, després del seu alliberament el 1945, la seva vocació de donar a conèixer a l’opinió pública la seva dramàtica experiència com a doble víctima del totalitarisme, experiència bolcada en llibres com Deportada a Sibèria, En les presons de Stalin i Hitler o Milena”

A això hi hem d’afegir  que Milena és Milena Jessenská, l’amant, amiga i confident literària de Franz Kafka que narrà a Margarete la seva intesa relació amb l’escriptor. Milena morí a Ravensbrück.
La vida de Margarete Buber-Neumann és una mena de compendi del segle passat, de les lluites i els horrors, de les il•lusions i les traïcions, dels somnis i les vergonyes. Sortosament, i miraculosament, Margarete va sobreviure a tots aquests anys de penalitats. Va morir el 1989, precisament l’any en que s’enfosava el mal anomenat “socialisme real”. Tingué temps de deixar el seu testimoni.

Malgrat sigui vint dies més tard, serveixi aquesta entrada al bloc com a contribució a la celebració del Dia de la Dona Treballadora. La figura de Buber-Neumann ens dóna molt per pensar.

• Un poc de tot
• 2 comentaris