L’estiu és època de tertúlies. Un grup d’amics, taula a la fresca, unes cerveses i qualque cosa de menjar…i ja hi som. La tertúlia flueix sense rei ni roc, bota d’un tema a l’altre, res transcendent, res important, només la conversa i la companyia.
L’altre dia, entre moltes altres coses, vam parlar de temps passats. Tots els que hi érem ja no farem els cinquanta i la cosa es va centrar en com havia canviat la joventut. Cadascú comptava la seva anècdota, remembrances d’anys, qualque acudit…Per la meva part vaig posar un exemple de com havien evolucionat les coses….quan era al•lot fins que no acabaves l’ensenyament primari –llavors al catorze anys- no portaves calçons llargs. Al manco així era al meu poble. Fins als catorze anys tots amb calçons curts fes fred o calor. Naturalment la xerrada va derivar vers les moltes comoditats, avantatges i capricis que té el jovent d’avui en dia. Si més no però, i com tot això em deixava un mal regust, vaig voler deixar una cosa clara: no tinc cap mena de nostàlgia i per res aquella època mereix ni una mica d’enyorança.
Estic absolutament convençut que la joventut d’ara és molt més sana, molt més feliç, molt més agradable, en definitiva molt millor que la que érem nosaltres. Vam viure anys grisos, anys de pa i xocolata, de cops de regla a les aules, de catecisme i pecat, d’himnes espanyolistes i clatellades…per sort ja només es duen calçons curts a l’estiu.
