Tal dia com avui naixia, el 1707, el comediògraf Carlo Goldoni. Les seves obres encara es representen amb èxit i la seva crítica social és, en molts casos, ben vigent.

Però només vull parlar d’una frase molt concreta d’aquest escriptor. Diu: “La persona que no ha sortit mai del seu país està ple de prejudicis”.

Naturalment seria absurd i injust agafar aquesta sentència en la seva literalitat. Però el missatge que transmet és ben clar i cert. Cal defugir les visions provincianes, xovinistes, reduccionistes, curtes de mires…Cal mirar més enllà del propi llombrígol.

Sovint he llegit articles d’alguns columnistes mal intencionats que intenten presentar el nacionalisme com una mena d’ideologia tribal enemiga de qualsevol concepció universal. És una barroera i interessada manipulació.

Som nacionalista. Defens el dret a decidir del meu poble i , alhora, crec que té un lloc per si mateix entre els estats del món. Un món que conec i del que conec les virtuts i els defectes, com conec els del meu propi país. El meu nacionalisme té un horitzó universal. Així de clar.

Goldoni tenia raó. Faig meva la seva frase. Però els prejudicis sabem on trobar-los. Aquests nacionalisme espanyol, tancat, reclòs, provincià, decimonònic…és el paradigma de la crítica goldoniana. Aquesta Espanya, forjada a partir de la Castella que “menysprea tot allò que ignora” és un niu de prejudicis. I, tinguem-ho clar, el seu llombrígol no val la pena…

• Un poc de tot
• Sense comentaris

S’acaba el gener. Ha estat un bon gener. El vaig començar a París i, a hores d’ara, res ha trencat la força i els ànims que em donà el viatge nadalenc.

D’aquí a uns dies recomencem les tasques parlamentàries, la recta final de la legislatura. I estic satisfet, i tranquil, i serè…

Si faig una ullada al meu entorn tinc la sensació que he fet tot el que he pogut i sabut, que he esmerçat tots els meus esforços en tirar endavant allò que crec. Això no és poc, al manco a mi no m’assembla poc.

Ja fa molts anys que no tinc vint anys…però encara tinc força i moltes coses –per sort- em fan bullir la sang. Llavors, passi el que passi, i observant el moment de fortalesa, unitat i il•lusió que viu el PSM (fa més de trenta anys que en som militant, tota una vida) veig que la feina- ingrata a vegades- no ha estat en va. No han estat anys fàcils, no hem aconseguit tot el que volíem, n’hem passades de tots colors…i per acabar-ho d’adobar la crisi econòmica ha incrementat desorbitadament les dificultats…

Però, malgrat errors i fracassos, no hem defallit. I això és la coherència, seguir defensant allò que es creu enmig de les tempestes. Un bon gener és per a mi un bon auguri. Cal seguir la tasca…en això estem.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Es veu que havia retallat l’article fa uns mesos, ara el trob enmig d’un munt de papers parlamentaris. En vermell hi havia anotat: pel bloc. Idò, al bloc anirà. Estic parlant d’una entrevista a un teòleg ultraconservador alemany, David Berger, que, després de confessar públicament la seva homosexualitat,  fou suspès com a professor de l’Acadèmia Pontifícia i acomiadat de la direcció de la revista Theologisches.

La veritat és que no l’havia sentit nomenar mai abans de llegir aquesta entrevista, i supòs –no he llegit cap publicació seva- que no compartiria per res les seves idees. Sobre tot per això de ser “ultraconservador”. Per tant allò que m’interessa de les seves paraules es com desvetlla la profunda hipocresia de l’Església Catòlica. Mentre no es faci públic no hi ha res a dir. Fins i tot s’amaguen els múltiples casos de pederàstia. Però en el moment en que, lliurement, algú assumeix la seva condició sexual sense embuts com va fer Berger, llavors cau com un llamp la condemna.

Recordem que aquest homenet vestit de blanc que anomenem Papa ha deixat clar que per l’Església Catòlica la homosexualitat és una prova que ha de ser superada i malgrat sigui congènita és moralment inacceptable. Berger diu que amb aquestes declaracions del Papa “la homofòbia ha arribat al màxim”. Segurament és cert, però per a mi allò que a ha arribat al màxim és la misèria moral d’uns clergues que diuen predicar pau i amor i acaben sempre fomentant l’odi i la intolerància.

Al costat de l’entrevista a Berger hi havia un articlet sobre com l’Església Anglicana ha nomenat bisbes homosexuals. No som creient i per tant no form part de cap confessió religiosa. Ara bé és evident que no totes són iguals. Malauradament l’Església Catòlica –encara amb força poder dins la nostra societat- es decanta pel costat dels diables. Diables són, per a mi, tots aquells que no són capaços d’acceptar –i assumir- la diferència. Això és, i punt.

• Un poc de tot
• Sense comentaris