He acabat de llegir aquest llibre. És d’un autor francès, Patrick Modiano, publicat enguany mateix a Proa. Premi Goncourt 1978, la ressenya parla d’una “obra singular, una investigació profunda dels abismes d’una ànima errant que absorbeix al lector en una trama detectivesca”.

Sincerament m’ha agradat i m’ha impressionat. Per a mi això de la “trama detectivesca” és el que manco importa. La recerca del passat, la nostàlgia, la melangia que amara tota la novel•la és el que veritablement dóna força i sentiment a la narració.
Mentre el llegia em venien al cap records oblidats d’infantesa, moments senzills gairebé insignificants que per un motiu o l’altre han restat dins el meu cap. No hi he cercat cap tesi, ni cap missatge, són les sensacions que m’ha provocat allò que m’ha fet valorar el llibre.
No desvetllaré l’argument ni la conclusió, només una frase que recull, al meu parer, tot allò que aquesta obra pretén i singnifica:
“Ja ha passat enllà de la cantonada, i les nostres vides no es dissiparan tan ràpidament en el vespre com aquella pena infantil ?”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

No és la meva intenció, malgrat el títol d’aquesta entrada, glosar l’excel•lent llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, un llibre que marcà una època i que indubtablement deixà empremta en tots aquells que el llegirem.
He trobat a una entrevista, feta a l’autor fa bastants anys, el següent comentari sobre la novel•la:

“Oferiu fors als rebels que fracassaren» és el primer vers d’un
poema que no he pogut trobar de Vanzetti, que fou executat
injustament als EE.UU. L’any 1927. Llegeix-la i la sabràs, la trampa.
Potser del que estic més satisfet és d’algunes planes de monòleg
interior i de la constant barreja entre la primera i la tercera persona a
l’hora de narrar. En fi, per ara encara no l’he avorrida: vull dir que,
tot i que no la considero genial, ni de bon tros, perquè tot és capaç
de millora en aquest món, la crec una obra vàlida. Útil! No se sap mal
això. Penso, però, que en el fons, tots somniem fer alguna cosa de
servei, encara.”

A la darrera frase hi trobem la clau: “en el fons tots somniem fer alguna cosa de servei encara”. Certament hem deixat molts de somnis pel camí, hem hagut d’acceptar moltes renuncies, ens hem plegat a veritables cessions…però la pregunta és: Hem fracassat?. Pot ser sí. Pot ser sí. Pot ser molts així ho creuran. Per la meva part crec que els rebels només fracassen quan abandonen la rebel•lia, quan obliden el somni. I això, malgrat silencis i acceptacions, pens que alguns no ho hem fet. Encara batallem, sovint enmig del llot, per una societat “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.
Així què, tot emprant les paraules de l’escriptor mallorquí Antoni Serra, “Gràcies, no volem flors”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Ahir a la nit vaig tornar veure la pel•lícula “Reds”. Dirigida, el 1981, per l’actor Warren Beatty, premiada amb alguns òscars, és una clara producció hollywoodiana basada en la biografia del periodista i comunista americà John Reed. Malgrat tot, no deixa de tenir el seu interès especialment pel tractament que en fa dels “testimonis” que al llarg de tot el film apareixen, a càmera fixa, donant opinions i contant anècdotes i fets del protagonista.
Però no és de la pel•lícula en sí de la que vull parlar en aquest comentari. De fet allò que més m’interessà és un dels personatges en concret. No recordava, després de tants anys, que hi apareixia l’Emma Goldman interpretada per la gran actriu Maureen Stapleton. Sempre m’ha interessat i fins i tot m’ha impressionat la figura històrica de l’Emma Goldman. Som molt lluny de moltes de les seves idees anarquistes però em sent força proper a la seva concepció de la llibertat.

Emma Goldman, jueva nascuda a Lituània, emigrà ben jove als USA on s’adherí al moviment anarquista. Cal destacar que ja a principis del XIX defensà públicament  idees feministes, pacifistes, de llibertat sexual, etc.
Allò que, però, em crida més l’atenció és que no dubtà, després d’haver estat deportada a la Unió Soviètica pel govern nord-americà, en criticar obertament la repressió política, la persecució de la dissidència i la manca de llibertat que arrelaren dins la revolució leninista quan encara aquesta era mitificada per l’esquerra. Havent de marxar de la Unió Soviètica s’instal•là al Canadà on encara va tenir temps, abans de morir el 1940, de donar un suport decidit a la causa republicana davant la rebel•lió militar franquista.

L’Emma Goldman roman en l’imaginari col•lectiu de les persones progressistes com un exemple de fermesa, coherència i rigor intel•lectual. Una frase seva que m’assembla profundament colpidora i absolutament actual diu: “El pecat més gran que la societat no perdona és la independència de pensament”. Cal no oblidar Emma Goldman.

• Un poc de tot
• Sense comentaris