Aquests dies estic rellegint un llibre que al seu moment, tot just fa uns mesos, em va inpactar força, tant que no m’he pogut estar de tornar a tenir-lo a les mans. Estic parlant de “La doctrina del xoc” de Naomi Klein. No pretenc fer-ne una crítica literària ni tampoc una ressenya. Vull simplement recomanar-lo.

Es tracta d’un extens assaig que demostra, amb fets i dades, com les polítiques neo-conservadores que, des de fa uns anys, estan imperant al món utilitzen la violència, la tortura i el terrorisme contra els individus i la societat en general per imposar les seves solucions econòmiques.
Un llibre dur, sense concessions, ben documentat, que analitza la història recent –des del cop d’estat de Pinochet a les catàstrofes com la del Katrina- per desemmascarar com els xocs provocats o naturals són utilitzats com a situacions ideals per fer “tabula rasa” dels avanços socials talment com fa, en la personalitat individual,  la tortura sistemàtica. Un llibre que fa pensar, i que ens fa repensar molts dels valors estereotipats que donem per bons al món actual.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

La estatutària de Florència és el seu geni, el seu esperit acompanyant, i obliga a l’esglai no sols perquè es pot afirmar categòricament que és millor que qualsevol altra des de l’antiga Grècia sinó  també perquè, tant la bona com la dolenta, forma part de la veritable fàbrica de la ciutat: la “respublica”, la cosa pública.

Després de molts mesos de viure intensament l’ambient enrarit de la política menorquina, de les Illes Balears en general, és un alè perdre’s uns dies per la Toscana. Sense horaris, sense compromisos, sense cap mena d’obligació que no sigui gaudir al màxim d’allò que l’entorn t’ofereix. Havia viatjat moltes vegades a Florència, Pisa, Pistoia, Lucca, Volterra, San Gigminano…però he de confessar que mai com aquesta vegada he assaborit tot allò que la Toscana ens posa a l’abast.

Passejar vora l’Arno , travessar el Ponte Vechio, arribar-se a Santa Maria Novella i imaginar-se a Savoranola predicant la república puritana dels justos, travessar les murades luccanes i sentit els aldarulls entre “bianchi” i “neri”…

Per si tot això no bastés, sopar a un restaurant a la mateixa piazza de la signoria florentina ( tagliatelle i formaggio al griglio,ossobuco i chianti, carduccini i vinsanto) és gairebé una experiència mística…que acabes rematant tot tornant a l’hotel pels carrers Giotto, Massaccio, Cellini..

I si encara hi volem afegir més plaer, seure’s a llegir “Pedres de Florència”, de Mary MacCarthy,  mentre vius i veus el que el llibre t’explica…
Un viatge. Però també una gran experiència.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Basta teclejar al Google les paraules “Dones i Islam” per trobar una llarga llista d’entrades que parlen del paper de la dona en el marc de la religió musulmana. De cert n’hi ha per tots els gustos. Des de webs que defensen la submissió més absoluta de la dona a l’home des de positures fonamentalistes a les que interpreten l’Alcorà des de visions més modernitzadores.
Però, sens dubtes, més enllà de l’anàlisi dels texts religiosos islàmics és evident que les circumstàncies en que viuen la majoria de les dones als països de cultura i religió musulmana per res s’avenen amb allò que, a Occident, considerem el  respecte pels drets de la persona i la igualtat de gènere.
En aquest sentit he trobat interessant conèixer la figura de Shirin Ebadi, activista iraniana, advocada i defensora de la democràcia en el sí d’un estat teocràtic que ha fet de la repressió de qualsevol dissidència i de la supeditació femenina una espècie de característica nacional.

Shirin Ebadi fou una de les primeres jutgesses del Iran arribant a presidir la Cort Suprema de Teheran. Després de l’adveniment del sistema teocràtic dels aiatol•làs, el 1979, fou obligada a abandonar el càrrec. Ja des de la pràctica privada de l’advocacia ha denunciat nombrosos casos de violacions dels drets humans la qual cosa l’ha portada a la presó en vàries ocasions. Defensa una concepció del Islam que, més enllà de la literalitat dels preceptes de les sures, s’adeqüi a la realitat social actual sense perdre les pròpies arrels culturals. El 2003 Shirin Ebadi obtingué el Premi Nobel de la Pau. Certament persones així ens fan pensar que, en el pitjors dels móns, l’esperança és encara possible.

• Un poc de tot
• Sense comentaris