Em pertocà, a petició pròpia, fixar la posició del Grup Bloc i PSM-Verds sobre aquestes propostes. La meva intervenció, que va provocar cert aldarull, substancialment coincidia amb les paraules de na Maite que abans he esmentat. Deia:
“Gràcies, Sra. Presidenta. Senyores diputades, senyors diputats, jo també vull començar la meva intervenció, la primera en aquesta legislatura, assenyalant el meu propòsit i el del Grup Parlamentari BLOC i PSM-Verds de parlar d’aquesta temàtica amb una certa serenor, sense caure, o procurant no caure, en una espiral de desqualificacions cada vegada més gruixudes que malauradament ja és una constant en la vida política, desqualificacions moltes vegades disfressades de crides al consens però desqualificacions, en el fons, perquè quan es diu que el consens ha de ser l’acceptació només d’una opinió difícilment podem estar d’acord. Nosaltres direm el que pensam, sense negar el dret a pensar diferent d’altres forces polítiques, però exigirem que també se’ns respecti el nostre dret a pensar diferent. En definitiva, res més que el lliure joc democràtic…”
“…Qualsevol ciutadà té dret a defensar un sistema polític diferent, té dret a treballar per
aconseguir-lo i, en conseqüència, si es pretén legítimament assolir un sistema republicà, es té dret a treballar per substituir la monarquia per una república, sempre -i açò ho vull deixar
ben clar- sempre per mitjans democràtics. És lícit, legítim i perfectament democràtic optar per l’abolició del règim monàrquic. Negar o desqualificar això és negar l’essència de la democràcia. Seria tant com dir que a l’Estat espanyol es poden tenir idees polítiques però està prohibit intentar dur-les a la pràctica, i evidentment açò és una aberració.”
“…Però, bé, deixem ja els preàmbuls i entrem al text de la proposició i deturem-nos un moment a l’exposició de motius. La veritat, senyores diputades i senyors diputats, és que aquesta exposició de motius, sota un llenguatge acurat i una elegància formal dignes de qui n’ha fet la redacció, amaga, però, conceptes que són veritables càrregues de profunditat. De fet, com qui no fa res, un seguit de temàtiques diverses que tenen un únic fil conductor, la desqualificació de qualsevol dissidència. Així ens trobam en una mateixa argumentació la crema de fotografies del monarca, les banderes espanyoles, la Constitució, la sobirania nacional i el dret dels pobles a la lliure decisió, problemàtiques diferents, que responen a plantejaments diferents i que tenen motivacions molt diferents. Però no és així en aquesta proposició no de llei, que ho engloba tot i ho equipara tot, ho mescla tot. Fixem-nos, si no, què diu textualment a un paràgraf concret; diu: “…sense que hi càpiguen experiments suïcides basats en la idea de truncar la
sobirania nacional baix el pretext dogmàtic d’una suposada capacitat de decidir d’una comunitat, una província, un municipi”. Jo crec que és perfectament legítim discrepar d’aquesta opinió que hi ha dins la proposició, sobretot si es mesclen, com si fossin el mateix, comunitats, províncies i municipis. Miri, Sr. Huguet, amb aquesta equiparació entre comunitat, província i municipi, aquesta equiparació que fa vostè, desvetlla clarament la discrepància entre vostè i jo, entre el nostre grup parlamentari i el Grup Popular: per a vostè tots són només simples ens administratius; per a nosaltres una comunitat autònoma és una expressió, migrada i pobra, però una expressió del dret d’autogovern d’un poble.
Per a nosaltres dins l’Estat espanyol conviuen, més malament que bé, però hi conviuen, diverses nacions amb drets nacionals que no els atorga ni els pot negar l’actual Constitució, perquè la Constitució no és ni hauria de voler ser un text sagrat, immutable, i a més, que quedi ben clar d’una vegada per totes,la Constitució no atorga drets, la Constitució només els reconeix jurídicament. La llibertat d’expressió, per exemple, el dret d’expressar-se lliurement, és reconegut a la Constitució, però si no ho fos, si no hi estigués reconegut, el tindríem ben igual, perquè no l’atorga la Constitució sinó que és inherent a la persona. Igual passa amb els drets col•lectius, que la Constitució no reconegui jurídicament el dret a l’autodeterminació no vol dir que el nostre poble no tengui aquest dret perquè és inherent a la nostra identitat com a poble; és un dret que tenim com poble malgrat la Constitució jurídicament no ens el reconegui. Què vull dir amb açò? Vull dir que és una fal•làcia que s’hauria d’haver acabat d’una vegada per totes presentar la Constitució com a font de drets, perquè la Constitució és simplement l’expressió dels drets reconeguts en un determinat moment històric, moment que pot
canviar i que alguns pensam que democràticament, democràticament, ha de canviar.”
“Però deixem ja l’exposició de motius i analitzem els quatre punts que el Partit Popular ens presenta a votació. Sr. Huguet, vostè en el primer punt ens demana una espècie jo diria de renovació de vots, com si els diputats i les diputades d’aquesta cambra fóssim una espècie de monjos o monges ens demana que renovem els vots, i açò no és de rebut. Sr. Huguet, tots els diputats i les diputades d’aquesta cambra hem jurat o promès lleialtat al rei, ho hem fet fa pocs mesos, alguns per convenciment, altres per imperatiu legal, però no dubti que uns i altres farem honor a la nostra paraula, no ho dubti ni ens insulti dubtant-ho. No són necessàries reafirmacions ni el Grup Popular no és ningú per exigir-les. Els seus interessos partidistes no els confereixen cap autoritat per sol•licitar allò que els diputats d’aquesta cambra lliurement afirmaren no fa ni mig any; ni molt menys, ni molt menys, per utilitzar la figura del rei per intentar establir divisòries intencionades entre bons i dolents…”
“Però, bé, passem al punt següent, un punt que és una simple descripció. Estic d’acord amb el que diu, estic d’acord que el període que va del 1978 a l’actualitat ha suposat -i cit textualment- “el període més llarg de progrés, modernització, llibertat”, etc., etc. Ara bé, que açò sigui gràcies a la monarquia parlamentària, com diu vostè, Sr. Huguet, és simplement opinable. N’hi ha que opinem que amb un altre sistema polític, republicà per exemple, el procés hagués estat similar o fins i tot millor; però açò també li reconec que és opinable. Però del que no hi ha dubte és que no és tasca d’aquest parlament constatar opinions, perquè tan val la seva com la meva, i no és el Parlament de les Illes Balears que n’ha de validar una o l’altra.
“I passem al tercer punt… però no oblidem que si bé la persona del rei, segons l’article 56 de la Constitució, no està subjecta a responsabilitat, açò no vol dir ni de bon tros que estigui exempta de rebre crítiques, i allò que és una crítica i allò que és una injúria no ens pertoca decidir-ho a nosaltres, no pertoca decidir-ho a aquest parlament. Per açò, en tot cas, hi ha la justícia.
Finalment i ja per acabar el quart punt, una obvietat i a la vegada una proposta ben enverinada. Resulta que demanen suport al Sr. Zapatero perquè faci complir la llei, de la qual cosa s’infereix que no ho està fent. No és que jo hagi de defensar el Sr. Zapatero, però sens dubtes el que no vull fer és entrar en aquestes picabaralles barroeres i sense categoria que des del Partit Popular estan intentant que siguin centre del debat polític. Aquí vostès, senyors del Partit Popular, es desemmascaren, mostren el llautó, com deim a Menorca; tot aquest enrenou, totes aquestes feridures de xovinisme, tot aquest fer volar banderes té un únic objectiu, no ens enganeu, té un únic objectiu, una única motivació: intentar arrabassar vots de cara a les properes eleccions generals, res més. La monarquia, la bandera, són excuses; l’únic que els interessa és fer vots de cara a les eleccions generals, res més, i açò és greu i és perillós.”
“Deixin-me per acabar fer una afirmació final. Permetin-me manllevar paraules a un gran estadista alemany, per cert democristià, dels seus Senyor Huguet, que deia: “En temps de tempesta no s’han d’afegir trons i llamps”, i açò és precisament el que està fent el Partit Popular, afegir trons i llamps a la tempesta…”
És de plànyer i força preocupant que, dos anys després, aquestes paraules siguin plenament d’actualitat i que, en segons quins aspectes, el PSOE s’hagi sumat a aquest onejar de “banderas españolas”, a pactes de govern amb l’únic ciment del nacionalisme espanyol, a la persecució de les idees…Al manco que uns i altres no creguin que no ho veim i sabem.