Dijous dia 2 d’abril. Plenari extraordinari del Consell Social de la Llengua Catalana. És aprovat el Pla de Normalització Lingüística. Cap vot en contra de la cinquantena d’associacions que el conformen: sindicats, entitats cíviques, universitat, patronals, grups parlamentaris, consells insulars…
Abans, com a primer punt de l’ordre del dia, esmena a la totalitat del Partit Popular que ,en conseqüència, demana la retirada del Pla. Un únic vot a favor, el del mateix representant del Partit Popular.

El dia anterior un grup de metges es concentren tot demanant incomplir l’Estatut d’Autonomia i la llei que des del 1986 estableix que els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears tenen dret a ser atesos, pels funcionaris públics, en la llengua oficial que escolleixin.

Uns dies abans la presidenta del Partit Popular intenta crear un conflicte lingüístic tot parlant, demagògicament, d’imposicions, de derogació de les mesures de normalització lingüística, etc.

Dos mons, però una sola realitat. La realitat d’una societat que ha viscut durant anys amb absoluta normalitat el lent –sovint massa- procés de recuperació del coneixement i ús social de la llengua catalana.  Dos mons. Un món dretà que intenta arreplegar vots i tòrcer voluntats des de l’enfrontament. Un altre món que senzillament fa el possible per dur a la pràctica el mandat estatutari:

“Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús
normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures
necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan
les condicions que permetin arribar a la igualtat plena
de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de
les Illes Balears”.

Sortosament, els membres del Consell Social de la Llengua Catalana, òrgan de participació que en quatre anys el govern del Partit Popular no va reunir ni una sola vegada, han complert amb la seva tasca: proposar al govern un ample ventall de mesures a favor de la normalització de la llengua catalana que simplement volen “assegurar-ne el coneixement” i “arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans”.

Podrem llegir i sentir, llavors, malintencionades tergiversacions de la realitat, però la veritat és que el Consell Social de la Llengua Catalana, del qual m’honora ser-ne membre, representant el Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds, ha complert amb el seu deure, i ho ha fet amb excel•lència.

Malgrat el Partit Popular s’entesti a atacar la nostra llengua i a generar conflictes artificials, ara ens correspon a tots, els que senzillament volem una societat normal, mobilitzar-nos, amb una total serenor, perquè segueixi el camí encetat cap a una plena normalització del coneixement i l’ús de la llengua catalana.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Fa  uns dies comentava, a aquest mateix bloc, la meva assistència a l’Assemblea de l’Aliança Lliure Europea, a Barcelona.
El que no vaig explicar és que el dia anterior s’havia celebrat al mateix lloc una reunió plenària de l’EFAy, European Free Alliance Youth, és a dir la branca juvenil d’aquest partit d’àmbit europeu.
Precisament he titulat aquesta entrada “Sana enveja” no per l’enveja que em pugui produir, als meus gairebé cinquanta anys, la joventut dels participants (que també!) sinó el pensar que al meu temps, a l’edat que tenen aquests joves nacionalistes que confluïren a Barcelona des de tota Europa, una trobada d’aquestes característiques era impensable.
Diu el tòpic castellà, no sé si atribuïble a qualque autor en concret, que “cualquier tiempo pasado fue mejor”. La reunió d’aquests joves desmenteix llavors aquest frase tan pessimista i, per a mi, reaccionària.
S’està bastint, arreu de la vella Europa, un important moviment juvenil que reclama el reconeixement dels drets de les nacions sense estat, que batalla per preservar les seves llengües i cultures sovint amenaçades, que reclama polítiques progressistes des de la Unió Europea. Un moviment que ens assegura el futur.

Quan al centre de la foto, que us incloc al bloc, veig la Lucy Collier, mallorquina filla de pares anglesos, membre de l’executiva del PSM-Entesa Nacionalista, coordinadora de l’EFAy, me n’adon que el passat no fou millor, al contrari pens que les lluites del passat precisament ja estan donant ara els fruits.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

He de confessar que, durant molt de temps, he estat bastant reaci a emprar algunes de les eines que ens proporciona l’internet. Em referesc, concretament, al facebook. Hi vaig entrar, amb moltes reticències, encoratjat per alguns dels joves de les JEN (Joventuts d’Esquerra Nacionalista), però ara per ara he de d’admetre que hi xal rebent i escrivint missatges, apuntant-me a esdeveniments i causes, fent públics actes que organitza el PSM, etc.
Però, sens dubtes, la millor descoberta que he tengut amb l’ús del facebook és que he pogut posar-me en contacte amb amistats que feia molts anys als que havia perdut la pista. A tall d’exemple m’ha permès retrobar-me amb uns amics italians, de Trento, dels que feia una trentena d’anys que no en sabia res.
A aquest món nostre, on les alegries solen arribar amb conta gotes i sovint són prefabricades, sentir-te content i feliç per una cosa tan senzilla però també tan meravellosa és tota una troballa.

TRENTO

No és la meva intenció fer propaganda, sinó simplement fer-vos partícips d’una sensació molt gratificant: als meus gairebé cinquanta anys el món encara em descobreix coses noves.

• Un poc de tot
• Sense comentaris