Vull escriure sobre un llibre. Més concretament sobre un capítol d’un llibre. Vull escriure sobre “La experiència totalitària” de Tzvetan Todorov. He trobat força interessant aquesta lectura si bé tinc qualque discrepància amb algunes de les tesi que s’hi exposen.

Però, realment, el que vull comentar és el capítol titulat “Prop de Stalin”. Un capítol breu que es basa fonamentalment en el diari personal que va portar el dirigent comunista búlgar Dimitrov quan, tot dirigint la Komintern i exiliat a Moscou, tenia freqüents contactes amb el dictador soviètic.

És terrible. Llegir les paraules textuals de Stalin en converses informals, veure la seva actuació en el dia a dia, copsar l’absolut menyspreu de la vida humana, adonar-se de fins a quin punt la ideologia havia esdevingut una excusa per a disfressar l’afany malaltís de poder…és terrible.

El segle XX va engendrar molts monstres. Aquest breu capítol del llibre de Todorov ens en mostra un sense vels. Val la pena llegir-lo, i això sí, ho torn repetir, és terrible.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Vull començar l’any amb un comentari sobre allò que no s’ha d’oblidar. Són molts els conflictes al món que són actualitat uns dies i després es cobreixen de boira. El dret a l’autodeterminació del poble sahrauí no pot caure en l’oblit. Comencem el 2011 amb el compromís del record i de la lluita. Per això un poema d’Ebnu, un gran poeta sahrauí.
SI UN DÍA ME PREGUNTAS

Si un día me preguntas
y no te digo nada,
será porque me fui
tras la sombra del olvido,
será porque me he perdido
tras las huellas
de una noche desvelada,
será porque madrugué
huyéndole al polvo
que envenena mis pasos,
será porque me marché
a cazar en la oscuridad
de una cordillera lejana,
será porque le crecieron alas
a la sonrisa,
a los ojos que alumbran mi vida,
y se perdieron allende
la inmensidad del universo,
será porque ya tus senos
no cabalgan sobre mi llanura
y como dos rosas se marchitaron
entre las hojas de una madrugada.

Si un día me preguntas
y te respondo ausente la mirada,
será porque me fui
más allá de las riberas del tiempo,
donde se extravió la primavera
y la intimidad
de las hojas secas del otoño.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Avui és Sant Esteve i ja ho sabeu “Per Nadal i per Sant Esteve, cadascú a ca seva”. I, de fet sí som a casa però no precisament amb la disposició nadalenca que seria d’esperar en un dia com avui. I no és que em trobi malament per mor de cap excés gastronòmic o etílic, ni tampoc estic especialment irritat per un dels molts desastres que farceixen el món.  Simplement és que em trob més aviat tropical que nadalenc, i, és clar, la xafogor del Tròpic no s’adiu gaire amb les postals de paisatges nevats.
D’on en ve aquest virus exòtic que em fa sentir com un peix fora de l’aigua. Idò, el causant té un nom ben conegut: Alejo Carpentier.  Avui m’ha pegat per rellegir Ecue-yamba-o, la seva primera novel•la, que està impregnada del sabor de les Antilles negres.  He de confessar que no és casualitat que, entre els milers de llibres de la meva biblioteca, n’hagi escollit aquest. Avui, dia de Sant Esteve, Alejo Carpentier, acompliria cent set anys. Ho vaig descobrir l’altre dia a una pàgina web i em va venir la dèria de rellegir la seva obra. Després vindran “El reino de este mundo”, “Los pasos perdidos” i naturalment “El siglo de las luces”.
No em negareu que és una bona manera de superar la torpor de l’endemà de Nadal. Un viatge a Cuba des del sofà de casa, amb un guia que a més d’escriptor fou ambaixador de la Cuba revolucionària a París i era, a més, un excel•lent musicòleg.
Em qued amb una de les seves frases: “Los mundos nuevos deben ser vividos antes que explicados”. Si aquesta entrada ha resultat fada, diculpeu-me, la ressaca i la calor del tròpic solen tenir aquests efectes.

• Un poc de tot
• Sense comentaris