L’altre dia, tot fent zapping, vaig tupar-me, a TV3, amb un programa on es comentava un debat sobre nacionalisme realitzat a Barcelona i on hi participaren l’escriptor Quim Monzó i l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.
No es va retransmetre, ni de bon tros, el debat sencer, només alguns fragments. A un d’ells em vull referir. En un moment donat, davant les crítiques a la seva concepció nacional, el president Pujol s’enfurismà, llavors va argumentar que, ara per ara, tothom gairebé santificava l’Obama, que el seu discurs de pressa de possessió havia estat elogiat per la dreta i l’esquerra i que les seves referències als “pares fundadors”, a la història del seu país, a l’orgull patriòtic havien estat acceptades sense cap crítica. Pujol llavors comparà la reacció que s’havia produït quan des de la seva presidència s’intentà precisament el mateix: mil•lenari de Catalunya, orgull de país, trets d’identitat, senyera, etc.
No deixa de tenir raó el senyor Pujol. Pot ser és provincianisme, pot ser és qualque mena de complex, però allò que és celebrat quan succeeix als Estats Units es critica quan es fa a casa. No està de més pensar-hi.
Arxiu de la categoria 'Un poc de tot'
“A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats d’avui i demà, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.
Tinc un somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals.”
Aquests dies, quan la figura de Barack Obama és gairebé omnipresent, s’ha recordat sovint a Martin Luther King. De fet, s’ha dit que l’elecció del primer president negre de la història dels Estats Units era la consecució del somni del que parlà King al seu famós discurs, a Washington, el 28 d’agost de 1963.
Per a mi, que sóc admirador del Doctor King, des de que a l’adolescència identificàvem la seva creuada, els espirituals negres i la no violència amb la lluita contra la dictadura franquista, tot plegat m’ha semblat un pèl reduccionista. De qualque manera s’ha volgut reduir la figura de Martin Luther King a la d’un activista en la defensa dels drets civils. Evidentment això fou, però no només això. Hi ha moltes altres dimensions de la seva tasca que no han de ser oblidades: el seu posicionament contra la guerra del Vietnam, les seves campanyes contra la pobresa i l’exclusió social…
Al cap i a la fi no hem d’oblidar que un dels seus últims discursos porta el nom “Somnis incomplerts”.
Aquests dies estic rellegint un llibre que al seu moment, tot just fa uns mesos, em va inpactar força, tant que no m’he pogut estar de tornar a tenir-lo a les mans. Estic parlant de “La doctrina del xoc” de Naomi Klein. No pretenc fer-ne una crítica literària ni tampoc una ressenya. Vull simplement recomanar-lo.
Es tracta d’un extens assaig que demostra, amb fets i dades, com les polítiques neo-conservadores que, des de fa uns anys, estan imperant al món utilitzen la violència, la tortura i el terrorisme contra els individus i la societat en general per imposar les seves solucions econòmiques.
Un llibre dur, sense concessions, ben documentat, que analitza la història recent –des del cop d’estat de Pinochet a les catàstrofes com la del Katrina- per desemmascarar com els xocs provocats o naturals són utilitzats com a situacions ideals per fer “tabula rasa” dels avanços socials talment com fa, en la personalitat individual, la tortura sistemàtica. Un llibre que fa pensar, i que ens fa repensar molts dels valors estereotipats que donem per bons al món actual.