Demà és Nadal. Demà és un dia de bons sentiments, fins i tot pels qui no tenim cap mena de creença religiosa. Demà és, llavors, tradicionalment un dia de celebració.
Malauradament a moltes cases de les nostres Illes hi haurà ben poca cosa a celebrar. Estem acostumats a parlar de crisi econòmica però massa sovint oblidem el drama real que aquestes dues paraules comporten per a moltes persones i famílies. Per això enguany vull felicitar Nadal, des del bloc, amb un poema que perfectament retrata aquestes dues realitats enfrontades.

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit

• Un poc de tot
• 2 comentaris

És ben sabut que les cançons populars toquen generalment de masclistes. Reflecteixen un determinat tipus de societat i no se les pot jutjar amb els paràmetres actuals. I qui diu cançons, pot dir refranys, codolades, gloses…etc.
Si més no ara m’ha vingut al cap una estrofa nadalenca que va absolutament en sentit contrari. La record de quan era petit i m’enrabiava molt. La vull reproduir aquí amb una intenció absolutament festiva. Encara em cou que no m’hagués de tocar la xocolata.

“Ara ve Nadal,
menjarem torró,
ses dones xocolati
i ets homes un tió”.
Ja està res més, que no m’agraden els tions.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

No som , ni ho he estat mai, un lector assidu d’assajos. Més aviat dedic el meu temps lliure a les novel•les. No puc fer-me la idea d’estar sense una novel•la començada  amb un bon munt d’altres a l’espera. Supòs que aquesta poca dedicació a la lectura de llibres d’anàlisi social i política revela algunes de les meves moltes mancances. Vull creure, però, que ningú és perfecte. I vet aquí una cita del film mític de Billy Wilder. Això sí, també som un cinèfil empedreït.
A hores d’ara estic segur que molts dels que llegeixen aquest bloc també hauran copsat  la referència, en el títol del comentari, a la gran pel•lícula de Jules Dassin. L’he tornada a veure aquests dies i una vegada més un missatge difús ha intentat escolar-se en el meu pensament mentre escoltava a la Melina Mercouri cantant “Els nens del Pireu”.  Reflectir-lo aquí sé que serà gairebé impossible, si més no puc intentar-ho.
Tinc la sensació que estem patint una mena de complex d’inferioritat. Em referesc, en general, als pobles de la Mediterrània i en concret al nostre. No dubt que els països del nord, que sublimava Espriu al seu poema, han obert camí en molts àmbits, que n’hem après i n’hem d’aprendre molt dels seus sistemes polítics i socials. No van per aquí els tirs.
Més aviat tinc la sensació que la Mediterrània ha aportat una sèrie de valors a la vida quotidiana que hauríem de ser capaços de preservar. No pretenc mirar cap al passat que sempre porta a un carreró sense sortida, sinó més aviat cap a un futur que conjugui els principis de la modernitat amb la identitat pròpia. No vull convertir-me, ni vull que ho faci el meu país, en un calvinista adorador de la feina, els diners i les formes correctes. Sé que la meva terra és ben capaç d’agermanar la feina ben feta amb l’alegria de viure, el seny i la rauxa, l’eficàcia i la rialla. No vull que m’encotillin en formes de viure dissenyades a Frankfurt o a Londres. Tenir defectes no vol dir que ho siguin els que assenyalen persones alienes.
He avisat que aquest comentari seria confús. Serà que no en sé més. Però si una cosa tinc clara, i que quedi clar que abomin de qualsevol mena de xovinisme, és que el meu país no pot perdre la seva identitat –des de la tradició a la festa- en favor d’un uniformisme langià (una altra referència cinematogràfica: Metropolis) importat del nord. Estem al tall de la navalla. Guardem l’equilibri i per no perdre’l podem veure una vegada més “Mai en diumenge”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris