No n’havia sentit parlar mai. Em referesc a Lina Prokófiev, la primera dona del gran compositor rus. A una llibreria de Palma vaig trobar la seva biografia. L’he devorada en un parell –menorquí- de dies.
En realitat és la narració d’una vida trencada per l’stalinisme, talment com ho fou la de Anna Larina Bujarin de la que ja n’he parlat al bloc. Allò que em sobtà, i en certa manera m’hi va fer sentir més proper, és que Lina Prokófiev en realitat es deia Lina Codina, filla d’un artista líric català, parlava la nostra llengua i durant anys, al costat del seu marit, va recórrer les sales de concert d’arreu del món…fins que van tornar a la Unió Soviètica stalinista. Llavors començà el calvari, la separació forçada, la persecució i finalment el confinament en un camp de treball a la Sibèria. El Gulag.
No tinc cap intenció de desvetllar la història, cruel, injusta, d’aquesta catalana que va patir tot el terror d’un règim genocida.  Això ho deix per si us ve de gust llegir el llibre: “Lina Prokófiev” de Valentina Chemberdjí.  Edicions Siglo XXI. Però sí vull incloure en aquest comentari un paràgraf on la Lina recorda el seu pare i la seva nissaga catalana:
“Eso enfadaba a su vez a mi padre: “El idioma catalán no es un dialecto, es una lengua. Tenemos nuestra literatura y antes eramos un gran imperio”.
És emotiu llegir aquestes paraules pronunciades per una dona que parlava rus, anglès, alemany,francès, castellà, català…Una dona que passa del gran món de la música internacional a un camp de presoners. Val la pena llegir-ho. Val la pena no oblidar.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Durant uns anys, i ja en fa molts, em va apassionar la parella Sartre-Beauvoir. De fet, als setanta, era una cosa ben corrent entre els universitaris. Ens assemblaven un exemple paradigmàtic d’intel•lectuals compromesos, de escriptors que vivien trencant les normes, de pensadors que revolucionaven els vells esquemes dels quals a l’Estat Espanyol tímidament començàvem a sortir.
Vaig llegir tota l’obra de Simone de Beauvoir (els seus llibres autobiogràfics, les novel•les, els assajos i fins i tot una estranya peça teatral). De Sartre també vaig llegir molt, encara que he de confessar que les seves obres més estrictament filosòfiques se’m van fer costa amunt.
Posteriorment, i mentre avançava la dècada dels vuitanta, vaig patir un cert desencís amb la famosa parella. Conèixer més a fons la pol•lèmica amb Camus –que la Beauvoir ataca durament als seus llibres- em va mostrar una cara fins llavors desconeguda del seu pensament.
Tot això ve a compte de que ahir mateix vaig acabar de llegir una excel•lent biografia de Simone de Beauvoir. “Simone de Beauvoir, contra todo i contra todos”, escrita per Danièle Sallenave i publicada en castellà per Galaxia Gutemberg.
A aquestes pàgines m’he retrobat amb la que fou per a mi una mena de mite. Ara però observada i analitzada en tota la seva humanitat, amb les contradiccions desvetllades i en desacord amb moltes de les seves opinions, se’ns mostra com un exemple de coherència, fins i tot en l’error i en el dubte.
A tots aquells que en un moment donat heu sentit una certa fascinació per Sartre i Beauvoir us recoman aquest llibre. Aconsegueix fer-nos viure una època –la guerra freda- i les conseqüents opcions de la intel•lectualitat d’aquells anys que marcaren profundament el pensament europeu. Una cosa, si més no, m’ha quedat clara: els gegants fa anys que són morts. No hi ha ningú ara per ara que s’aixequi per sobre la grisor universal. Sartre i Beauvoir, ens agradin o no les seves idees i posicions polítiques, tenien molt a dir. I ho feren. On són ara els grans pensadors?.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Malgrat el títol d’aquest comentari no pens fer cap mena de panegíric d’aquests dos grans homes, ni molt manco un paral•lelisme literari o biogràfic. De fet el que vull contar és purament anecdòtic. Tan anecdòtic  que és comparable a la sensació que es té quan, passejant per qualsevol ciutat estrangera, et topes amb qualque menorquí. Ni que només el coneguis de vista, segur que estableixes conversa i, en certa manera, et provoca una espècie d’alegria.
Idò, l’altre dia em vaig trobar un menorquí a les pàgines d’un llibre. A les primeres pàgines de la biografia d’Antonio Machado, escrita per Ian Gibson, es troba la següent referència a l’avi del poeta:

“En 1841 regresó a Cádiz y se trasladó casi inmediatamente a París donde trabajó …con el químico mahonés Mateo Buenaventura Orfila (1787-1853), autor de un celebérrimo libro de texto, Éléments de chimie médicale, a menudo reeditado en Francia y traducido a numerosos idiomas, entre ellos el alemán, el inglés y el español”.

Ja sé que aquestes quatre ratlles no justifiquen gairebé una entrada al bloc. Però com la referència em va sorprendre, i al cap i a la fi també les petites satisfaccions tenen el seu valor, quedi aquí escrit que em vaig trobar un menorquí il•lustre a les pàgines d’aquest llibre. Ben igual que si hagués estat passejant per la Rive Gauche. Ja està. Res més.

 
16:45 21/05/2010

• Un poc de tot
• Sense comentaris