Ha fet dotze anys que va morir un cantant. No parlaré de les seves cançons ni de la seva trajectòria artística, i és que estic parlant de Freddy Mercury. El 1998 moria de SIDA.

Avui per avui, malgrat encara molts prejudicis són vius, no és gens estrany sentit parlar d’aquesta malaltia. S’han fent enormes avanços mèdics que l’han convertida en crònica i ja no és una sentència de mort gairebé segura. Només el fonamentalisme religiós, inclosa l’Església Catòlica, s’entesta en que ho segueixi essent.

He escollit la figura del vocalista de Queen, però igual hagués pogut fixar-me en moltes altres persones que caigueren víctimes d’aquesta síndrome.

Les cançons de Mercury encara sonen, i pot ser, al sentir-les, cal recordar altres èpoques. Cal no oblidar que durant anys els integristes cristians parlaven –i encara parlen- del SIDA com un càstig diví, un “càncer gay” que es mereixien els qui el patien…

Encara avui l’Església Catòlica condemna la utilització del preservatiu, únic mètode efectiu de prevenció, sense importar-li quantes persones s’infecten.  Encara avui moren diàriament, a països d’Àfrica i Àsia, milers de persones que no poden accedir als caríssims tractaments mèdics necessaris per aturar la progressió de la malaltia.

Cal tenir tot això present. El SIDA és un problema greu. Un altre –i tan o més mortífer- és la hipocresia.

• Un poc de tot
• 6 comentaris

Com passen els anys!. Tothom, sobre tot si ja no tornaràs a fer els cinquanta, ha pronunciat o sentit aquesta frase. I és certa. Els anys passen.

El passat primer de desembre es celebrà a l’Ajuntament de Ciutadella la commemoració oficial del 75è aniversari del Col•legi Públic Joan Benejam. Tinc la meva plaça de mestre a aquest centre, popularment conegut com “s’escola des Born”. Naturalment vaig assistir a l’acte. Allò però que m’omple de records i em fa constatar quan fugisser és el temps és que també vaig ésser present als actes del seu cinquanta aniversari. Han passat vint-i-cinc anys…i han passat com un buf.

Si més no és bo que sigui així. És bo que les coses evolucionin. Record el meu primer curs escolar al Joan Benejam- el meu primer destí a Menorca- i tinc ben present la precarietat dels mitjans i la manca de suports de tota mena. Han passat els anys i les impremtes Freinet s’han convertit en pissarres electròniques. L’ensenyament en llengua catalana és una realitat inqüestionable i inqüestionada mentre el 1985 les classes s’impartien en castellà. Allà on abans es parlava d’objectius ara es parla de “competències bàsiques”…les coses canvien. I és bo que sigui així.

Però, no ho oblidem mai, una realitat resta inalterable. La tasca dels ensenyants. Podem vestir la feina docent amb tots les robes que es desitgi, poden modificar-se els llenguatges, poden incorporar-se nous estris i noves estratègies…però tot recau, i així serà sempre, sobre la professionalitat, l’esforç, la dedicació i la voluntat pedagògica dels ensenyants. Si no és així tota la construcció didàctica esdevé un castell de cartes.

Per sort, i per honor del centre, el Col•legi Joan Benejam –hi puc donar fe- és un exemple de l’entrega dels i les mestres en la seva tasca. Un col•legi que fa 75 anys i que manté la il•lusió i el compromís és digne de lloar. Així que només em cal dir, enhorabona professionals de l’ensenyament d’aquest centre. Voltros sou el C.P. Joan Benejam.

• Un poc de tot
• 6 comentaris

Tal dia com avui, el 1899, naixia a Sabadell el gran escriptor Joan Oliver (Pere Quart). És llavors un bon dia per retre-li un humil homenatge. La seva vida, la seva obra, la seva trajectòria democràtica i republicana bé es mereixen el nostre record.

        CORRANDES D’EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.  

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)  

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.  

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.  

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’anyorança

ans d’enyorança viuré.  

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.  

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.  

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

• Un poc de tot
• Sense comentaris