Fa uns mesos, després del meu viatge estiuenc a Escòcia, vaig escriure al bloc sobre el sentiment de país que s’hi respirava a tot arreu. Avui vull escriure d’una cançó, d’una cançó i d’un lloc: Glencoe.

Glencoe, que vaig visitar, és l’indret on foren massacrats els membres del clan McDonald per mor de no haver jurat lleialtat al rei anglès Guillem d’Orange. Estem parlant de l’any 1692.

Allò que sobta no és conèixer un lloc històric. En podem trobar arreu. Les nostres illes n’estan plenes. Allò que crida l’atenció és la memòria viva d’aquests fets que encara resta en el poble escocès.

Ara mateix estic escoltant una cançó de Jim Mclean, Una cançó que sona sovint a Escòcia. Una cançó que ha esdevingut tradicional però que data de l’any 1963. Una cançó que reafirma el sentiment de país. Llegim-la i escoltem-la. És Escòcia.

h, cruel was the snow that sweeps Glencoe
And covers the grave o’ Donald.
Oh, cruel was the foe that raped Glencoe
And murdered the house of MacDonald
.
They came in a blizzard, we offered them heat,
A roof for their heads, dry shoes for their feet.
We wined them and dined them, they ate of our meat
.
They came from Fort William with murder in mind.
The Campbell had orders King William had signed.
“Put all to the sword”- these words underlined,
“And leave none alive called MacDonald.”
.
They came in the night when the men were asleep,
This band of Argyles, through snow soft and deep,
Like murdering foxes amongst helpless sheep,
They slaughtered the house of MacDonald.
.
Some died in their beds at the hand of the foe;
Some fled in the night and were lost in the snow;
Some lived to accuse him who struck the first blow;
But gone was the house of MacDonald.

……………………………………

Oh, que cruel la neu que escombra Glencoe
I  cobreix la tomba  dels Donald”.
Oh,  que cruel va ser l’enemic que va violar Glencoe
I va assassinar  la casa dels MacDonald

.
Van arribar enmig d’una tempesta de neu, els hi vam oferir calor,
Un sostre per als seus caps, sabates seques per als seus peus.
Nosaltres els donarem hospitalitat, menjaren del nostre menjar.

.
Van venir des de Fort William amb l’assassinat al cap.
El Campbell tenia ordres que el rei Guillem havia signat.
“Passeu-los  a tots per l’espasa” - aquestes paraules ben clares,
“I no deixeu cap viu anomenat MacDonald.”

.
Van arribar a la nit quan els homes estaven adormits,
Aquesta banda d’Argyle, a través de la neu tova i profunda,
Talment com a guineus, entre ovelles indefenses,
Ells van sacrificar la casa de MacDonald.

.

Alguns van morir en els seus llits per la mà de l’enemic;
Alguns van fugir en la nit i es van perdre en la neu;
Alguns van viure per acusar a qui va donar el primer cop;
Però s’havia acabat  la casa de MacDonald.

http://www.youtube.com/watch?v=gSQq9ci4sqg

• Un poc de tot
• Sense comentaris

No crec que això que vaig a comentar sigui gaire conegut per la gent jove. De fet jo no ho vaig viure, però sí que n’he sentit parlar. I vull deixar clar que el tema pot assemblar una frivolitat, i és que vull parlar d’una cançó de “revista musical”. De Celia Gámez concretament. “Ya hemos pasao”.

L’altre dia, a una tertúlia radiofònica, s’hi van referir. Vaig tenir una sensació estranya. Vaig sentir-me colpit, una vegada més, per la ignomínia sense càstig. “Ya hemos pasao”, i és cert, passaran.

Tothom coneix el famós slogan de la defensa del Madrid assetjat per les tropes feixistes durant els anys de la rebel•lió militat del 36. Un slogan encunyat per Dolores Ibárruri, Pasionaria. “No pasarán”.

Però la república, la democràcia, fou derrotada i Madrid –entregada pels casadistes- ocupada per l’exèrcit franquista.

Amb ells entrà a Madrid Celia Gámez, es deia que amant del Millán Astray que cridava “Viva la Muerte”, tot cantant als teatres de la Gran Via aquest infame “Ya hemos pasao”.

Parl de tot això per una qüestió de pura i simple higiene. Higiene democràtica. Em rebel•la que es parli d’aquests personatges tenebrosos que cantaven la derrota de la democràcia com si fossin ídols sense màcula. Ho he dit moltes vegades: oblidar és trair. La memòria històrica ha de tenir present les infàmies, totes les infàmies. Els assassinats massius, els desapareguts, les fosses comunes…però també les cançons de revista que feien befa de la lluita per la democràcia i la legalitat republicana. La història no ha de deixar zones opaques.

Pot ser per a molts és una simple anècdota. Per a mi és el record sempre present que els culpables no han pagat les seves culpes.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Tal dia com avui, 28 d’octubre, moria –el 1999- el poeta Rafael Alberti.  No pens endinsar-me en dades biogràfiques, només assenyalar que el consider un gran poeta, un lluitador per la llibertat i una icona de la meva generació.  Cal, només, incloure a tall d’homenatge un dels seus poemes, que al seu moment musicà magistralment Paco Ibáñez.

BALADA DEL QUE NUNCA FUE A GRANADA
.
¡Qué lejos por mares, campos y montañas!
 Ya otros soles miran mi cabeza cana. Nunca fui a Granada.
Mi cabeza cana, los años perdidos.
Quiero hallar los viejos, borrados caminos.
Nunca vi Granada.
.
Dadle un ramo verde de luz a mi mano.
Una rienda corta y un galope largo.
Nunca entré en Granada.
¿Qué gente enemiga puebla sus adarves?
 ¿Quién los claros ecos libres de sus aires?
Nunca fui a Granada.
.
¿Quién hoy sus jardines aprisiona y pone
cadenas al habla de sus surtidores?
 Nunca vi Granada.
.
Venid los que nunca fuisteis a Granada.
Hay sangre caída, sangre que me llama.
Nunca entré en Granada.
.
Hay sangre caída del mejor hermano.
Sangre por los mirtos y aguas de los patios.
 Nunca fui a Granada.
.
Del mejor amigo, por los arrayanes.
Sangre por el Darro, por el Genil sangre.
 Nunca vi Granada.
.
Si altas son las torres, el valor es alto.
Venid por montañas, por mares y campos.
Entraré en Granada.
…………..

El poeta, després d’anys d’exili, entrà a Granada

• Un poc de tot
• Sense comentaris