Tot llegint una novel•la de l’Antonio Muñoz Molina em vaig topar amb una referència a Margarete Buber-Neumann. N’havia sentit a parlar, però no recordava prou la seva biografia. En pocs minuts, gràcies a l’internet, em vaig posar al cas, i certament el que vaig esbrinar em va impressionar.

“Va néixer a Berlín el 1901. Militant comunista durant la seva joventut, es va casar amb Heinz Neumann, directiu del KPD (Partit Comunista Alemany). Després de l’arribada de Hitler al poder, el 1933, els dos van emigrar a l’URSS, cap el sistema soviètic van experimentar ben aviat un profund desacord que va ser causa de la seva detenció el 1937. Mentre el seu marit «desapareixia», pressumiblemente executat, Margarete Buber va ser internada en un camp de concentració a Sibèria. El 1940, després del pacte entre Hitler i Stalin, va ser lliurada a la Gestapo i reclosa en el camp de concentració per a dones de Ravensbrück. Allà va conèixer a Milena, la amistat marcaria profundament la seva vida i determinaria, després del seu alliberament el 1945, la seva vocació de donar a conèixer a l’opinió pública la seva dramàtica experiència com a doble víctima del totalitarisme, experiència bolcada en llibres com Deportada a Sibèria, En les presons de Stalin i Hitler o Milena”

A això hi hem d’afegir  que Milena és Milena Jessenská, l’amant, amiga i confident literària de Franz Kafka que narrà a Margarete la seva intesa relació amb l’escriptor. Milena morí a Ravensbrück.
La vida de Margarete Buber-Neumann és una mena de compendi del segle passat, de les lluites i els horrors, de les il•lusions i les traïcions, dels somnis i les vergonyes. Sortosament, i miraculosament, Margarete va sobreviure a tots aquests anys de penalitats. Va morir el 1989, precisament l’any en que s’enfosava el mal anomenat “socialisme real”. Tingué temps de deixar el seu testimoni.

Malgrat sigui vint dies més tard, serveixi aquesta entrada al bloc com a contribució a la celebració del Dia de la Dona Treballadora. La figura de Buber-Neumann ens dóna molt per pensar.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

No és un bon dia. L’aeroport em cau a sobre. Tota la setmana plena de problemes. Anuncien un retard en la sortida de l’avió. Hi ha estones que…
A la bossa port uns quants llibrets de “Paraula de poeta”.  El tercer és dedicat a la poesia de Joan F. López Casasnovas. Llegesc:

PEDRA DE TOC
Quanta de força es condensa
en el negre mac, polit
per rumbots braus, o delit
de tempesta de mat immensa!
Esdevindràs la defensa
en ser projectil de fona
quan David humil s’encona
i estaborneix Goliat.
Podràs, pedra o llibertat,
llavors tornar al bres de l’ona.

El dia ja no és tan gris. Qualque cosa ha canviat. Fins i tot una pedra, un mac, pot tombar goliats.

• Un poc de tot
• 3 comentaris

Fa uns dies vaig assistir, a Palma, a la presentació del llibre de Miquel López Crespí. “Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968-2008”.  A l’acte Mateu Morro, Antoni Vidal Ferrando i el mateix autor feren unes excel•lents dissertacions sobre l’obra. Ni de bon tros puc apropar-me a l’anàlisi que en feren. Llavors em limitaré, ara que he llegit i paït el llibre, a exposar-vos la meva particular opinió.
Així, en primer lloc, una cosa puc deixar clara. És un llibre on la literatura esdevé indestriable del compromís polític, on la ideologia és cultura i la cultura és lluita i rebel•lia.
Fem llavors un viatge tot llegint, un viatge que ens porta als anys de plom de la dictadura, a la llum de les il•lusions d’un nou futur, a les ombres dels somnis traïts…un viatge que es fa remembrança personal d’uns anys compartits, vivència de tants fets que encengueren focs o acabaren en boira i fum. Però no és un anecdotari, ni tan sols un dietari. És una profunda i lúcida reflexió sobre la tasca literària, un itinerari de novel•les, poemaris, peces de teatre que donen sentit i explicació a tota una època.
Reconec que som incapaç d’anar més enllà d’aquestes quatre notes. No tinc prou paraules ni recursos per copsar en aquesta entrada tot allò que a aquestes memòries s’hi pot trobar. Així que només em resta recomanar-vos, sincerament, la lectura d’aquesta obra de Miquel López Crespí.

• Un poc de tot
• Sense comentaris