Al darrer any de magisteri en van encomanar un treball sobre alguna temàtica d’història contemporània. Vaig escollir –any 1979- centrar-me en l’expedició militar que comandada pel Capità Alberto Bayo va intentar recuperar, l’agost de 1936, Mallorca i les Pitiüses per a la legalitat republicana.
Una empresa fallida per moltes circumstàncies –encara són motiu de debat- que no és la meva intenció analitzar. Si més és clar que fou una oportunitat perduda i el feixisme es va mantenir, entre assassinats i tortures sense fi- a les illes més al sud de l’arxipèlag. Només Menorca va restar- fins al final de la guerra- fidel a la República.
Record perfectament que el fil conductor del meu treball era una comparança entre les notícies del dia a dia de l’expedició que per una part es publicaven al diari de trinxera de les tropes republicanes i per l’altra al diari “La Almudanina” controlat i publicat pels falangistes a Palma.
Record també haver recorregut i fotografiat els indrets on més cru fou l’enfrontament bèl•lic, el lloc del desembarcament, les zones on resistiren els expedicionaris. I si parlem de records cal no oblidar que fins fa ben poc monuments i carrers honoraven els feixistes que finalment foren els vencedors (“Heroes de Manacor”). No sé, i esper que no, si encara resta cap d’aquests infames homenatges.
A què ve tot això?. Simplement és el preàmbul a una pregunta ben senzilla. Quan la societat democràtica de les Illes Balears honorarà –com cal- als defensors de la democràcia?. Quan veurem un monument dedicat als lluitadors –entre ells molts menorquins- que batallaren per restablir la legalitat republicana?. Una altra assignatura pendent. Una més.
Arxiu de la categoria 'Un poc de tot'
Enmig de la tempesta, sempre hi ha lloc per a un poema. Aquest de Rosselló-Pòrcel sempre m’ha omplert de pau i alegria. Fan falta.
El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.
Jo tasto vergers. M’ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L’oratge pinta perfils
de caramels dins l’oratge.
El cabell se m’ha esbullat
i tinc l’ombra capgirada.
El sucre de l’aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d’esgarrifança.
Unes cuixes de marquesa
em repassen l’espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.
Periòdicament les persones que formarem part, durant la legislatura 1999-2003, de l’equip de la Conselleria d’Educació i Cultura ens reunim per sopar plegats. La darrere d’aquestes trobades la celebrarem a un restaurant –excel•lent- de Vilafranca, a Mallorca, a finals del mes passat. Allà, amb l’ex-conseller Damià Pons al capdavant, parlarem de tot i molt.
El motiu d’esmentar ara aquest sopar és que, posant ordre a la meva paperassa, he trobat un dossier sobre les actuacions d’aquella època. Ara per ara estic convençut que aquells quatre anys foren els més fructífers des de que l’Educació és una competència assumida pel Govern de les Illes Balears.
Nombroses construccions de nous centres educatius, reformes i ampliacions dels existents, elaboració del primer –i per ara únic- mapa escolar amb que ha comptat el nostre país, múltiples programes d’inserció social, constants actuacions per millorar la qualitat educativa i el rendiment acadèmic, aposta decidida per la normalització lingüística, foment de la cultura pròpia, extensió de la formació professional, projectes d’innovació, programa xarxipièlag d’implantació informàtica, etc. etc.
Però no és d’aquests fites d’allò que estic més orgullós. Per a mi el més important d’aquella legislatura fou el diàleg constant amb la comunitat educativa, els canals de participació efectiva que s’obriren, les aportacions que es tingueren en compte i es traslladaren a la normativa, la consideració dels ensenyants com a principals experts –per la seva tasca diària- a l’hora de solucionar els problemes…
Des de la meva feina, com a Delegat d’Educació a Menorca, vaig treballar activament en la posada en marxa de totes aquestes mesures. Hem sent orgullós dels avanços que aconseguírem. Sé que l’enyor per aquells anys és encara ben present en molts sectors del món de l’educació. Esperem que les circumstàncies permetin que, en un futur, es retrobi la il•lusió que ho feu possible. És fonamental.
