Les passades vacances de Nadal vaig estar viatjant pel Nord d’Itàlia. A Milà, on hi teniem la nostra base, vaig visitar una vegada més la Pinacoteca de Brera. És una visita obligada. Hi pots trobar algunes de les grans obres de la pintura universal. Des del Sopar d’Emaús de Caravaggio al Crist mort de Mantegna, tot passant per Les noces de la mare de Déu del Rafael. Però no és d’art en general d’allò del que vull parlar, sinó centrar-me en una obra concreta. “Il quarto stato”, el cèlebre quadre de Giuseppe Pellizza de Volpedo.
Quan vaig entrar a la sala on és exposat em va colpí. Em passa el mateix cada vegada que puc admirar-lo. Té la força de l’esperança i el dolor de la injustícia. Durant anys les seves reproduccions van omplir les llars de multituds de persones que havien fet de la lluita obrera l’horitzó de la seva vida.
Assegut, una vegada més, davant l’original vaig apuntar tres paraules a la meva llibreta de notes: encara, història, necessitat. Avui, endreçant, les he recuperades i m’han vingut al cap els mateixos pensaments d’aquell matí al barri milanès de Brera.
Encara cal lluitar, encara hi ha explotació al món i a la nostra terra. La història no s’ha acabat i les contradiccions de la societat en que vivim fan més necessàries que mai les concepcions d’esquerra.  Il quarto stato. La representació, gairebé sense rostre, dels desvalguts, dels marginats, dels explotats que marxen vers un món millor, tot sabent de la repressió que trobaran pel camí. Sense rostre però sense por. Sense rostre però sense claudicació. Sense rostre per una idea comuna.
Pot ser pecaré de nostàlgic, fins i tot algú m’acusarà de romàntic atrotinat. Tant se’m fum, encara crec que el quart estat no ha dit la seva darrere paraula.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

“Rara temporum felicitate, ubi sentire quae velis, et quae sentias dicere licet”.
Fa ja gairebé dos milers d’anys des que Tàcit escriví aquesta sentència. “La rara felicitat dels temps en que està permès pensar el que vols i dir el que penses”. Podríem assegurar que s’ha avançat molt, que aquesta estranya felicitat és quelcom reconegut i fet universal. Però això simplement seria reduir i simplificar la veritat fins a convertir-la en una mentida. No és així, malauradament no és així.
En molts llocs, arreu del món, pensar en llibertat és un crim, i expressar el que penses una condemna a mort. La frase de Tàcit és encara ben actual. Però no cal anar tan lluny. Quedem-nos a casa. A aquest estat que s’anomena Espanya expressar lliurement la pròpia opinió té –malgrat proclames constitucionals- els seus riscs i perills: forces polítiques il•legalitzades, diaris clausurats, persones empresonades…per pensar i dir allò que no s’accepta. Allò que no està permès.
A Espanya hi ha lleis d’excepció ( no és una altra cosa la “ley de partidos políticos”), a Espanya es pot ser independentista mentre no es lluiti per la independència, a Espanya actes de rebel•lia són considerats actes de traïció…
No encara no, encara no vivim la llibertat plena que somniava Tàcit. Però jo esper veure, ni que sigui amb la darrera ullada, com el meu país, lliure d’ocupacions foranes, assoleix aquests “rara temporum felicitate”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

En diverses ocasions he comentat, a aquest bloc, que els drets individuals no poden separar-se dels drets col•lectius. A vegades, massa sovint, des de la dreta –i des d’una certa esquerra espanyolista- se’ns vol fer veure que els drets són exclusivament de les persones i que la reivindicació dels drets dels pobles és una mena d’insolidaritat.

Res més lluny de la realitat, una persona només podrà desenvolupar plenament els seus drets cívics en un marc on també són reconeguts els drets del seu poble, i al contrari, no és possible la llibertat individual mentre es nega la llibertat col•lectiva.
Però, molt millor que aquests balbuceigs meus, ho explica el text explicatiu de la “Fundació pels Drets Col•lectius dels Pobles” que agrupa diverses entitats i associacions. Sense més preàmbuls la incloc perquè consider que deixa les coses més que clares:

“Existeix un bon nombre d’institucions públiques i privades que es dediquen a promoure els drets humans com a punt de referència per dignificar les persones, tot obrint camins a una millor comprensió i respecte a la llibertat, a la diferència d’opinions, de creences.. de cada individu. Hores d’ara, podem afirmar que els drets humans individuals han entrat ja molt endins de la consciència de les persones, si bé no sempre es correspon amb la seguretat de poder exercir-los.
Però, mentre aquest progrés ha anat fent camí, s’han notat més les llacunes existents en la formulació dels drets humans. Una de les més rellevants ha estat l’encara poc aprofundiment de la dimensió col•lectiva d’aquests drets. És a dir que qualsevol dret humà individual només pot arribar al seu ple desplegament si és reconegut el dret col•lectiu en el qual aquest dret s’exerceix.
Així, el dret individual a la pròpia llengua en la seva àrea territorial i comunitària, tan sols pot ser efectivament del tot reconegut si el poble que es vertebra al voltant d’aquesta llengua també ho és.
La mútua implicació de les dues dimensions - la individual i la col•lectiva - dels drets humans, malgrat ser evident i malgrat que la seva assumpció jurídica i política evitaria molts dels conflictes actuals entre persones i sobretot entre pobles, no es plasma gaire bé gens en el dret internacional.
És, doncs, dins d’aquesta perspectiva i amb la voluntat de treballar per al ple reconeixement dels drets col•lectius dels pobles que es va crear la FUNDACIÓ PELS DRETS COL•LECTIUS DELS POBLES.

No cal afegir-hi res més. En tot cas colaborar-hi.

• Un poc de tot
• Sense comentaris