31
ago.
2010
Escrit per Eduard Riudavets
No és fàcil governar en coalició. Però, sens dubtes, ho consider profitós i saludable. L’esforç de diàleg evita dogmatismes, imposicions i temptacions de passar l’aprimadora.
Ara bé, la dificultat existeix. És innegable. Calen cessions, en ocasions cirurgia fina i l’acceptació –de tant en quant- d’empassar-se un glop mal de beure. Però, per sobre de tot, malgrat virtuts i defectes dels govern en coalició, són necessàries per un bon funcionament una sèrie de “condicions”.Quines són?. Es poden resumir en tres paraules: lleialtat, respecte i transparència. I això tant si parlam de Govern com de Consells o Ajuntaments.
Lleialtat. Significa, en llenguatge planer, que qualsevol actuació s’ha de dur a terme previ consens entre els socis de govern.
Respecte. Respecte als espais polítics de cada partit, sense interferències ni invasions dels respectius àmbits d’actuació o de la seva projecció pública.
Transparència. No es poden tolerar ni racons de foscor ni decisions amagades.
Condicions possible, condicions necessàries, condicions efectives. Només així es fa camí. Un govern plural és garantia de cooperació i d’atenció a les distintes sensibilitats de la ciutadania. El PSM-Entesa Nacionalista té anys d’experiència de govern en coalició amb resultats- al meu parer- clarament positius.
A més si observam –només per posar un exemple- la prepotència, el menyspreu per la discrepància, la imposició constant i la manca de diàleg amb que va governar Matas, amb la seva majoria absoluta durant la passada legislatura, és inevitable concloure que un govern de coalició –per molt difícil que sigui- és un bé dels déus. És simple però cert.

27
ago.
2010
Escrit per Eduard Riudavets
Aquests dies estic rellegint el conegut llibre de Victoria Prego, “Así se hizo la transición”, que al seu moment fou també un documentat reportatge, per capítols, emès per Televisió Espanyola.
L’havia llegit vàries vegades. He viscut i record molts dels fets que allà es narren i, a més, està ben escrit resultant força entretingut. Però aquesta vegada he fet un esforç per llegir-lo amb uns altres ulls. Amb la nova lectura he pogut observar quantes foren les cessions, quantes les renúncies i, sobre tot, quant condicionat va estar el resultat final per la por- lògica i comprensible en aquells moments- al poder que conservava l’estructura franquista (exèrcit, judicatura, administració…). No pretenc retreure res ni fer cap mena d’acusació eixelebrada. Temps era temps, i es feu allò que es va creure convenient i sobre tot possible.
Però han passat més de trenta anys i cal una reflexió crítica. Les càpsules enquistades de la injustícia –que foren llavors tolerades i preservades- no tenen ara el més mínim sentit ni justificació. És per això que cal identificar les llacunes i les nafres residuals de la dictadura dins el nostre sistema polític i , sens dubtes, actuar en conseqüència. Cal revisar el text constitucional i tota l’arquitectura que d’ell se’n deriva només sigui per avançar –ara sense temors- vers una societat més equilibrada i ajustada a la realitat social del segle XXI.
No sé si és massa tard. Les cotilles que la por va posar, aquells anys, a la democràcia pot ser s’han convertit ja en armadures inamovibles. Si és així, el camí forçosament haurà de ser un altre. Pel que fa al reconeixement de les realitats nacionals, avui forçadament immergides dins l’Estat Espanyol, o es reconeix la seva identitat amb totes les conseqüències o no hi haurà lloc per elles dins el sistema constitucional. Aquesta és la disjuntiva i és que la por sempre és mala consellera.

19
ago.
2010
Escrit per Eduard Riudavets
L’estiu és època de tertúlies. Un grup d’amics, taula a la fresca, unes cerveses i qualque cosa de menjar…i ja hi som. La tertúlia flueix sense rei ni roc, bota d’un tema a l’altre, res transcendent, res important, només la conversa i la companyia.
L’altre dia, entre moltes altres coses, vam parlar de temps passats. Tots els que hi érem ja no farem els cinquanta i la cosa es va centrar en com havia canviat la joventut. Cadascú comptava la seva anècdota, remembrances d’anys, qualque acudit…Per la meva part vaig posar un exemple de com havien evolucionat les coses….quan era al•lot fins que no acabaves l’ensenyament primari –llavors al catorze anys- no portaves calçons llargs. Al manco així era al meu poble. Fins als catorze anys tots amb calçons curts fes fred o calor. Naturalment la xerrada va derivar vers les moltes comoditats, avantatges i capricis que té el jovent d’avui en dia. Si més no però, i com tot això em deixava un mal regust, vaig voler deixar una cosa clara: no tinc cap mena de nostàlgia i per res aquella època mereix ni una mica d’enyorança.
Estic absolutament convençut que la joventut d’ara és molt més sana, molt més feliç, molt més agradable, en definitiva molt millor que la que érem nosaltres. Vam viure anys grisos, anys de pa i xocolata, de cops de regla a les aules, de catecisme i pecat, d’himnes espanyolistes i clatellades…per sort ja només es duen calçons curts a l’estiu.
