Avui mateix, de bon matí, he sentit a la ràdio Ovidi Montllor. Ha estat com una mena de “dejà vu”. Tot s’ha omplert de records. Recitals. Vinils. Cançons a vetllades. La fera ferotge. La cançó de les balances…tants i tants records.
Fa ja quinze anys que Ovidi Montllor va morir i encara és, al manco per a la meva generació, un símbol i un referent. L’admirava, l’admir. En homenatge al record que un emissora radifònica ha tret de les ombres, vet aquí una de les seves cançons. Un cançó que és un manifest personal. Una cançó que explica i defineix Ovidi Montllor.
LA CANÇÓ DEL CANSAT
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
