Ja començo a acostumar-me…cada vegada que en política passa alguna cosa, la realitat és una i les interpretacions tantes com opinants. Així que vull dir també la meva respecte al què va passar ahir al Parlament.

Els fets. Na Maria Antònia Munar, diputada d’UM i Presidenta del Parlament, dimiteix fa uns dies com a conseqüència de la declaració que va fer en Miquel Nadal implicant-la a l’Operació Maquillatge. La persona que l’hauria de substituir, Mateu Crespí, renuncia. Li pertoca a la següent de la llista electoral d’UM, na Catalina Sureda. Així mateix, el Parlament ha de triar un nou President o Presidenta de la cambra. Ahir na Catalina Sureda va prometre el seu càrrec com a diputada. Es procedeix a l’elecció del nou President o Presidenta. El Grup Parlamentari Popular presenta a Pere Rotger (Vicepresident Segon de la Mesa) i el Grup Parlamentari Socialista a n’Aida Rado (Vipresidenta Primera i des de la dimissió de na M.A. Munar, Presidenta en funcions). Es realitza la votació i n’Aida Rado surt elegida com a Presidenta amb els 30 vots dels diputats/es del Grup Socialista, Bloc per Mallorca i PSM-Verds, UM i ExC en front dels 29 del Grup Popular i el diputat de Formentera (AIPF). A continuació es procedeix a l’elecció de la Vicepresidència Primera i el Grup Socialista proposa a la diputada d’UM, Isabel Alemany, que es votada també per socialistes, Bloc i PSM-Verds, uemites i ExC mentre el grup popular vota en blanc. La nova Mesa del Parlament queda constituïda.

Pluralitat de la cambra. A partir d’aquesta realitat, comencen les interpretacions. Simplement, us explicaré perquè com a diputada d’ExC vaig votar aquestes dues diputades com a Presidenta i Vicepresidenta. La Mesa del Parlament, de qualsevol parlament o senat, tendeix a representar en la major mesura possible la pluralitat dels grups parlamentaris que hi ha a la cambra. Al nostre Parlament hi ha 5 grups polítics: Partit Popular (incloc al diputat Pep Mayans perquè, de fet, actua com a un membre més del PP), PSOE, Bloc per Mallorca-PSM-Verds, UM i ExC. La Mesa, abans i després de la votació d’ahir, representa a 4 dels 5 grups. ExC queda fora perquè només que n’hi ha 5 llocs i som els què tenim un nombre menor de diputades (2). Si hagués sortit la proposta del PP només 3 d’aquests 5 grups tindrien presència a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la pluralitat política de la cambra.

Proporcionalitat dels grups de la cambra. En el mateix sentit, la composició de la Mesa ha de plasmar de la millor manera la proporcionalitat dels grups, és a dir, la seva composició numèrica. Així, amb la composició de la Mesa, abans i després de la votació, el PP (29 diputats/es) en té 2 representants, el PSOE (20 diputats) en té 1 representant, Bloc-PSM-Verds (5 diputats/es) en té 1 representant i UM (3 diputats/es) en té 1. Si hagués sortit l’opció del PP, ells en tindrien 3 representants, el PSOE només 1, el Bloc només 1 i cap UM. No sembla raonable que un grup polític que no té la majoria absoluta al Parlament (30 diputats/es), sí que la tingui a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la proporcionalitat dels grups polítics de la cambra.

Acord amb UM. Aquí està el “quid” de la qüestió i la constant bàsica de les crítiques: “heu tornat a pactar amb els corruptes”. Com és possible que després d’unes setmanes de la decisió de n’Antich d’expulsar a UM del Govern pels casos de presumpta corrupció es pugui pactar amb ells? En primer lloc, vull dir que em va semblar encertada i la única possible la decisió del President de fa unes setmanes. Tots eram molt conscients que això suposava un element d’inestabilitat per a la continuïtat del Govern i que aquesta continuïtat passaria i passa per intentar pactar amb PP i UM, entre d’altres qüestions  tant importants com les iniciatives legislatives. Així ho recollia, si recordau, a l’entrada que vaig fer el passat 19 de febrer sota el títol “Divorci societat-política”. D’altra banda, crec que és important diferenciar poder executiu (Govern) i poder legislatiu (Parlament) i, dins aquest, una qüestió concreta com és l’elecció de la Mesa. Aquest ha estat el primer moment en què hem hagut de pactar i ho hem fet de la manera que consideràvem més adient, d’acord amb els arguments que comentava fa un moment. Per tant, aquest ha estat un acord puntual amb UM, no una renovació del pacte que es va trencar fa unes setmanes.

La corrupció i el doble discurs del PP. Està clar que Partit Popular i UM amunteguen desenes dels seus membres imputats per casos de corrupció; parlo de memòria però crec que el PP en té al voltant d’uns 40 i UM d’uns 30. Per això, resulta, quan menys, curiós que sigui el Partit Popular qui es permeti acusar-nos de “pactar amb corruptes”. Però és que, a més a més, el PP no s’aplica la mateixa medicina que intenta receptar i no té cap empatx ni vergonya en anunciar possibles mocions de censura a l’Ajuntament de Palma,  al Consell de Mallorca i, fins i tot, al Parlament que només podran tirar endavant si UM els hi dona suport. Així mateix, cal recordar que el suposadament renovat PP del nou President J. R. Bauzá, no ha fet absolutament res per marcar distàncies respecte als casos de corrupció en què es troba immers. No és anecdòtic que al recent Congrés que varen celebrar el passat cap de setmana, Bauzà volgués no aparèixer a la foto amb els barons del partit – directament implicats en el Govern Matas-; això sí, ja els  anirà recol.locant més prompte que tard dins del seu organigrama. És a dir, el partit amb major nombre de polimultiimputats es permet el luxe de donar lliçons d’ètica política.

El desig i la realitat. Crec que els pactes, els acords i els consensos haurien d’estar molt més presents a la vida política del què realment hi són. Tant de bo que la corrupció no fos com ara una de les xacres de la nostra vida política. Tal vegada, més d’un pensa que això es podria solucionar amb unes eleccions anticipades amb llistes renovades i ho podria compartir. Però la qüestió és que, atesa la situació de crisi econòmica que vivim, una cita electoral resultaria molt perjudicial pel que suposa d’interrupció de l’acció de govern. Això no només ho dic jo sinó que ho han expressat públicament els agents socials i econòmics. Crec que ara hem de continuar governant, hem d’intentar treure endavant importants lleis que s’estan preparant o tramitant i seria desitjable que es fes amb el major grau d’acord possible… i això passa per pactar puntualment amb totes les forces polítiques, incloses el PP i UM”.

 

 

–I el mallorquí, és català?
–Quan entram voluntàriament a definir criteris que per a la societat no són tan prioritaris com per a un sector minoritari… La gent vol expressar-se amb normalitat, amb naturalitat. Això és el que jo vull. No crear barreres lingüístiques generades pels mateixos polítics. Hem de traslladar la naturalitat del carrer a la naturalitat de l’administració.

–Però fa anys el PP tenia assumit amb naturalitat que a Mallorca es parla el català de Mallorca. Vós ho assumiu?
–Jo assumesc que nosaltres aquí deim moix i no deim gat, què deim tassó i no got…Això és el que jo assumesc.

–Però és català el que parlam o no?
–És mallorquí. Per mi és mallorquí

Són paraules de José Ramon Bauzà, flamant president del Partit Popular, a una entrevista periodística. En llegir-lo m’assembla retrocedir en el temps. Talment semblen les respostes d’un dirigent de la dreta de finals dels anys setanta.

José Ramon Bauzà és apotecari. S’ha de presumir que és una persona amb una certa cultura. Llegir llavors les seves argumentacions primàries, acientífiques, contràries a qualsevol criteri de mínima racionalitat lingüística, fa esborronar. Això pensa el màxim dirigent del principal partit de les Illes Balears. Fa esborronar.

Des d’aquest modest bloc vull intentar respondre-li, i ni tan sols ho faré amb les meves paraules:

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
i la nostra cultura i tradicions són uns elements
identificadors de la nostra societat i, en conseqüència,
són elements vertebradors de la nostra identitat”.

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter
d’idioma oficial”.

“La Comunitat Autònoma té competència
exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana,
pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició
literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels
poders públics de la comunitat autònoma. Les
modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca,
Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció,
sense perjudici de la unitat de la llengua”.

“La institució oficial consultiva per a tot el que es
refereix a la llengua catalana serà la Universitat de les
Illes Balears. La Comunitat Autònoma de les Illes
Balears podrà participar a una institució adreçada a
salvaguardar la unitat lingüística, formada per totes les
comunitats que reconeguin la cooficialitat de la llengua
catalana”

“La Comunitat Autònoma de les Illes Balears, sent
la llengua catalana també patrimoni d’altres comunitats
autònomes, podrà sol•licitar al Govern de l’Estat i a les
Corts Generals els convenis de cooperació i de
col•laboració que es considerin oportuns per
salvaguardar el patrimoni lingüístic comú…”

Això diu, textualment, respecte a la llengua catalana l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Això és el que diu l’Estatut d’Autonomia que el Partit Popular va votar. Això és el que diu l’Estatut que tots els diputats i diputades prometem o juram guardar i fer gaurdar. Això és el que diu l’Estatut que, si un dia entra al Parlament de les Illes Balears, el Sr. José Ramon Bauzà haurà de prometre o jurar guardar i fer guardar. No n’hi ha més.

En definitiva, allò que per a mi és absolutamente evident és que la pretesa renovació del Partit Popular és més aviat una clara i indubtable regressió. Regressió a positures que fan enrojolar a qualsevol persona amb dos dits de front. La nostra llengua, se l’anomeni mallorquí, menorquí o eivissenc, és la llengua catalana. Posar-ho en dubte és atemptar contra el nostre Estatut d’Autonomia. Això és el que ha fet el Sr. José Ramon Bauzá. Res més a afegir, només una última cosa. Sr. Bauzà, a Menorca, deim got i no tassó, deim got igual que a Catalunya. Li queda clar?.

PEDRA DE TOC
Quanta de força es condensa
en el negre mac, polit
per rumbots braus, o delit
de tempesta de mat immensa!
Esdevindràs la defensa
en ser projectil de fona
quan David humil s’encona
i estaborneix Goliat.
Podràs, pedra o llibertat,
llavors tornar al bres de l’ona.

El dia ja no és tan gris. Qualque cosa ha canviat. Fins i tot una pedra, un mac, pot tombar goliats.

Bernanos no fou un escriptor d’esquerres, era conservador, catòlic i un bon exemple de burgès. Si més no la seva reacció no fou dubitativa. Clarament va posicionar-se contra el feixisme i a favor de la democràcia, i va denunciar els crims que els franquistes cometien amb l’aquiescència còmplice i col•laboradora de l’Església, amb el tenebrós Bisbe Miralles al capdavant.
A la passada legislatura en diversos debats- tots infructuosos pel vot contrari del Partit Popular- vaig reclamar una condemna explícita del franquisme i reparacions per les víctimes que va causar. Vaig citar més d’una vegada Bernanos, i en concret –una i altra vegada- vaig repetir les seves paraules que consider recullen els sentiment que empara allò que anomenem recuperació de la memòria democràtica: “Cal expiar pels morts, cal reparar pels morts, perquè ells ens alliberin”.
Malauradament just hem començat aquesta expiació, aquesta reparació, i la nostra societat és lluny d’estar alliberada dels fantasmes del passat. I és que les ferides són encara obertes, només la justícia, una veritable justícia, pot cicatritzar-les. Cal expiar pels morts…

A tall d’exemple, fixem-nos en una temàtica per a mi fonamental, i que dibuixa un panorama ben desolador si qualsevol dels dos candidats populars, les dues creus d’una mateixa moneda, arriba qualque dia a la presidència  del Govern de les Illes Balears. Em referesc, és clar, a la política que anuncien respecte al tractament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.

Al seu programa, el Sr. Carlos Delgado assenyala:

“Permitiremos a los padres la elección de la lengua en la que van a ser educados sus hijos en todas las etapas educativas y en todos los cursos, sin perjuicio del aprendizaje de la otra lengua cooficial y de la posibilidad de un estudio bilingüe. Asimismo potenciaremos el aprendizaje del inglés.”

“Promoveremos la edición de libros de texto en las modalidades lingüísticas propias de las Baleares”.

Per altra banda el Sr. Bauzà no es queda enrera  i proposa:

“Libertad de elección de los padres de la lengua vehicular de la educación de sus hijos, garantizando que al final de su formación hablarán y escribirán correctamente las dos lenguas oficiales y una tercera, el inglés”
“Edición de los libros de texto en las modalidades insulares: mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense”
“Derogación del Decreto de Mínimos”

Com podeu veure les propostes d’ambdós són pastades. No sé si es diferencien en altres aspectes, pot ser sí, però pel que fa l’ensenyament de la llengua catalana la coincidència és absoluta.
Això ens imposa un deure ètic a tots els que defensem la nostra llengua. Cal fer el possible, tot el possible, perquè el Partit Popular no arribi a governar les Illes Balears. Com ho aconsegueixin la política d’extermini de la nostra llengua, que ja portaren a terme durant els anys Matas, es reprendrà amb més força i virulència.
Els polítics progressistes podem haver comès molts errors. L’actual Govern de les Illes Balears pot haver estat immergit en un “maelstrom” polític. És segur que moltes coses s’haguessin pogut fer millor. És cert. Però l’alternativa, no ho oblidem, és incommensurablement pitjor: un Partit Popular decidit a anorrear tot el que suposi normalització de la nostra llengua, un Partit Popular que propugna –ja sense massa vels- la castellanització de la nostra societat. Un Partit Popular –que immergit en una mena de paranoia d’odi vers el trets d’identitat de les nostres illes- està abocat a la destrucció pura i dura de la nostra cultura.
Només per això ja cal que fem tot el possible per barrar-los el pas. Si hi afegim la seva corrupció congènita, la seva voluntat de destrossa del nostre medi ambient, la seva manca d’escrúpols enfront de l’especulació de tota mena…llavors és indubtable que la ciutadania progressista ha de fer tots els esforços possibles per mantenir-los fora del poder. Cal frenar aquestes creus en que ens volen clavar.

Aquest és el nostre compromís, el compromís del PSM-Entesa Nacionalista. Us convid a sumar-vos-hi. És necessari.

Ha dimitit la Presidenta del Parlament i ,després d’uns dies d’interregne marcat pel reglament de la cambra, elegirem un nou president. Mentre tant el rondó segueix sonant (mocions de censura, dimissions, qüestió de confiança…).

Tinc la sensació, com mai l’havia tinguda, de moure’m dins una bombolla aliena a la vida real. Aquest és el perill més seriós. Els que estem en política no ens podem permetre deixar de tenir els peus a terra. Cal redreçar les coses, cal un esforç de totes les formacions polítiques per retornar l’enfocament de la política vers els problemes reals de la gent més enllà del llombrígol de les vicissituds parlamentàries.

No vull deixar de dir que la dimissió de Maria Antònia Munar m’ha colpit. Diferències polítiques apart i sense prejutjar ni valorar motivacions, tres anys de feina conjunta a la Mesa del Parlament inevitablement creen uns certs lligams d’amistat. Però les persones passen i les institucions romanen. El Parlament de les Illes Balears ha de seguir en la seva tasca. Tenim un govern que governa, pren decisions i actua amb fermesa malgrat les dificultats. Ens cal també un Parlament que, amb celeritat i eficàcia, retorni a la normalitat.

Sé que aquesta entrada està quedant una mica esbojarrada i confusa. Tant dóna. En realitat només vull transmetre un missatge: els problemes dels ciutadans són més importants que les picabaralles polítiques. Crec que si, de cor i no només de boqueta, totes les forces polítiques assumíssim aquesta veritat podríem albirar un horitzó d’esperança. Jo la tinc.

La conclusió és òbvia. Són tan migrades les nostres institucions d’autogovern que “cal ser espanyol” per ocupar-hi un càrrec. La nostra identitat no té reconeixement legal.  Només la condició espanyola t’atorga drets.  Hi per acabar-ho d’adobar la Lucy Jane Collier pot presentar-se i, de ser elegida, ocupar la batllia del seu poble, Campanet, però no por ocupar un càrrec a un consell insular.
Em sap greu per la Lucy, perquè conec  la seva capacitat de feina, la seva responsabilitat, els seus coneixements, el seu fer amor per la nostra terra.  Va treballar de valent com a coordinadora , a Brussel•les, de l’EFAy, les joventuts de l’Aliança Lliure Europea, i té experiència a l’àmbit del medi ambient.  Si més no una altra hipocresia ha quedat ben al descobert :  per formar part de les nostres institucions d’autogovern no basta ser mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer…cal ser espanyol.
Si això és autogovern…

Avui, crec interessant incloure aquí els principals punts de l’escrit que la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica (MRP’s), entre d’altres associacions, ha adreçat al ministre d’educació. Faig meves totes i cadascuna de les paraules d’aquesta carta, i vull recordar que només és possible un pacte educatiu si compte amb el suport i la participació dels ensenyants. Un pacte fet a l’esquena dels docents, que són els que veritablement coneixen el sistema educatiu, està condemnat al fracàs.

No hi tinc res més a afegir. Esperem que els interessos partidistes no ofeguin una vegada més l’esforç quotidià dels treballadors de l’ensenyament.

NO RENUNCIAM a un Sistema Públic d’Educació, de titularitat i gestió pública, com a eix vertebrador i fonamental del Sistema Educatiu.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Laica que respecti la llibertat de pensament, de consciència i religió, i, per tant, les opcions ideològiques, polítiques i morals de l’alumnat, de les seves famílies, del professorat i de tots els treballadors i treballadores dels centres. Això suposa que els símbols i l’adoctrinament religiós o de qualsevol altra naturalesa surtin dels centres d’ensenyament finançats amb fons públics, així com la progressiva eliminació de l’ensenyament confessional.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública de Qualitat que reconegui i respecti la diversitat com un fet enriquidor, i , des d’aquesta situació de partida naturalment heterogènia, treballi científicament per l’èxit educatiu de tots i cadascun dels seus membres. Una Escola de Qualitat dóna una resposta educativa ajustada a les necessitats que es presenten, en funció de les característiques de l’alumnat i la seva relació amb el medi en que aprèn i es desenvolupa.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Inclusiva, una escola per a tots, una escola en la que l’alumnat assoleixi les finalitats comuns de l’educació i en la que no s’exclogui o es relegui a ningú per raons socioeconòmiqes, de ètnia, de sexe, de religió, de cultura o edat. Això implica eliminar el finançament total dels centres que discriminen per raons de gènere o de qualsevol altra circumstància de les que contempla l’article 14 de la Constitució.

NO RENUNCIAM  a una Escola Pública Igualitària en la que tots es reconeguin mútuament com iguals en dignitat, drets i deures, i, especialment, en el dret a una educació de qualitat i a l’èxit educatiu personal en totes les etapes del sistema educatiu, des dels 0 anys fins a la Universitat.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Gratuïta que compti amb tots els mitjans necessaris per fer efectiu el dret dels ciutadans a una educació que els proporcioni els aprenentatges fonamentals i necessaris per seguir aprenent al llarg de tota la vida.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Democràtica que es proposi finalitats i objectius que són compartits i acordats per tots els sectors de la comunitat educativa, que fomenta i aplica pràctiques i procediments democràtics, que utilitza el diàleg i la negociació per resoldre els problemes o conflictes que puguin sorgir.

En definitiva NO RENUNCIAM a que els poders públics eixamplin i enforteixin l’educació pública mitjançant la cessió de sòl públic només per a l’escola pública i amb un compromís de suficient finançament, fins a arribar al 7% del PIB de despesa pública adreçada a educació, per fer realitat la millora del sistema educatiu i el dret universal a una educació de qualitat en condicions d’igualtat.

A aquest manifest, que compartesc al cent per cent,  que està redactat i signat per associacions i confederacions d’àmbit estatal, hi vull aportar un parell de punts que personalment consider cabdals i són compartits, estic segur, per la majoria d’ensenyants de les Illes Balears.

NO RENUNCII a una Escola Pública en Llengua Catalana que, arrelada a la societat, sigui instrument conscient per a la normalització i difusió de la nostra llengua i cultura.

NO RENUNCII a una Escola Pública que segueixi els paràmetres fixats per les institucions de les Illes Balears en ple exercici de la seva capacitat d’autogovern.

Com a conclusió només una frase: la renuncia és la primera passa vers la rendició. I això mai. NO RENUNCIEM.