Eduard Riudavets

URBANISME, INVERSIÓ I CONTROL

Eduard Riudavets — Sat, 03 Jan 2009 18:00:58 +0000

A mitjan desembre passat es va conéixer un esborrany de projecte de decret-llei que, promogut per la Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears, té com a finalitat el facilitar els tràmits perquè els empresaris turístics puguin accedir als prop de 400 milions d’euros que el govern central els hi posa a l’abast, en el marc de l’anomenat Pla Renove, per a la modernització dels establiments hotelers.
Des del meu punt de vista pot ser un encert que s’agilitzin els tràmits burocràtics, a fi d’accelerar aquestes inversions que han d’anar en benefici de la competitivitat de la nostra oferta turística alhora que, en aquesta època de crisi econòmica i creixement de l’atur, poden dinamitzar el mercat de treball tot creant nous llocs de feina.
Llavors no és en els objectius allà on trobem el problema. Des del grup parlamentari del que form part –Bloc i PSM-Verds- i des del mateix PSM-Entesa Nacionalista de Menorca ens hem oposat que aquesta agilització dels tràmits suposi una manca de control per part de les administracions i una patent de cors per obviar la normativa turística i urbanística existent.
Concretament la nostra principal divergència amb aquest esborrany de decret-llei, impulsat per UM, rau en el redactat de un article. L’article 17, que diu textualment:

Article 17
Millora d’establiments

1. Les sol•licituds de modernització d’establiments turístics que es presentin durant el termini de dos anys des de l’entrada en vigor d’aquest Decret llei i que tenguin per objecte la millora de serveis i instal•lacions, qualificades així per l’Administració turística competent, quedaran excloses dels paràmetres urbanístics i turístics que impedeixin executar-les.

2. Si aquestes sol•licituds tenen per objecte l’augment de categoria i es presenten dins el mateix període fixat en l’apartat anterior, es podran autoritzar, amb el manteniment del mateix nombre de places, encara que això suposi un increment correlatiu de l’edificabilitat, que no podrà excedir el que estrictament requereixi l’augment de categoria pretès, ni suposar menyscapte dels serveis i les instal•lacions ja implantats. El propietari o titular de l’establiment turístic podrà sol•licitar, alternativament, la dispensa de les condicions requerides per l’augment de categoria que siguin impossibles de complir com a conseqüència de la realitat física de l’establiment.

És evident que aquesta formulació suposaria que durant dos anys les obres al hotels es podrian realitzar sense cap mena de control de les administracions municipals i insulars, competents en matèria urbanística, alhora que quedarien exemptes de l’acompliment de la Llei General Turística, del planejaments municipals, dels plans territorials…
Però, com he dit, és un esborrany. Hem fet saber la nostra disconformitat amb aquest redactat i tinc la confiança que trobarem fórmules adients per possibilitar la rapidesa necessària per accedir a les inversions estatals sense promoure un urbanisme sense control i a la carta.

2009

Eduard Riudavets — Wed, 31 Dec 2008 22:00:19 +0000

PRIMER D’ANY

He sortit aviat a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

(Joan Vinyoli)

SHIRIN EBADI

Eduard Riudavets — Mon, 29 Dec 2008 06:00:39 +0000

Basta teclejar al Google les paraules “Dones i Islam” per trobar una llarga llista d’entrades que parlen del paper de la dona en el marc de la religió musulmana. De cert n’hi ha per tots els gustos. Des de webs que defensen la submissió més absoluta de la dona a l’home des de positures fonamentalistes a les que interpreten l’Alcorà des de visions més modernitzadores.
Però, sens dubtes, més enllà de l’anàlisi dels texts religiosos islàmics és evident que les circumstàncies en que viuen la majoria de les dones als països de cultura i religió musulmana per res s’avenen amb allò que, a Occident, considerem el respecte pels drets de la persona i la igualtat de gènere.
En aquest sentit he trobat interessant conèixer la figura de Shirin Ebadi, activista iraniana, advocada i defensora de la democràcia en el sí d’un estat teocràtic que ha fet de la repressió de qualsevol dissidència i de la supeditació femenina una espècie de característica nacional.

Shirin Ebadi fou una de les primeres jutgesses del Iran arribant a presidir la Cort Suprema de Teheran. Després de l’adveniment del sistema teocràtic dels aiatol•làs, el 1979, fou obligada a abandonar el càrrec. Ja des de la pràctica privada de l’advocacia ha denunciat nombrosos casos de violacions dels drets humans la qual cosa l’ha portada a la presó en vàries ocasions. Defensa una concepció del Islam que, més enllà de la literalitat dels preceptes de les sures, s’adeqüi a la realitat social actual sense perdre les pròpies arrels culturals. El 2003 Shirin Ebadi obtingué el Premi Nobel de la Pau. Certament persones així ens fan pensar que, en el pitjors dels móns, l’esperança és encara possible.

L’HIMNE DE LES NACIONS UNIDES

Eduard Riudavets — Thu, 25 Dec 2008 07:00:43 +0000

He de confessar-vos que pràcticament aquesta entrada l’he afusellada d’una similar del meu company de grup parlamentari, Miquel Àngel Llauger, però la temàtica m’assemblava prou interessant com per a reproduir-la aquí.
Estem parlant d’un himne inexistent però que podria existir. L’himne de les Nacions Unides. L’any 1971 es va estrenar a la seu d’aquesta organització internacional, a Nova York, un himne amb lletra del gran W.H. Auden i amb música del no menys gran Pau Casals. Mai però ha tingut caràcter oficial i per molts anys ha restat a l’oblit, fins que Bartomeu Mestre “Balutxo” va recuperar la història en un article al Diari de Balears.
Ves aquí llavors la lletra d’aquest himne, en versió catalana del mateix Miquel Àngel.

Amb tot l’entusiasme,
sona, músic, les cordes
perquè puguem cantar.
Exultants, deleroses,
les nostres veus diverses
sabran entremesclar-se,
competint, juganeres,
sense tons dissonants,
fins ser una sola veu.
Perquè tot el que abraça
la llaçada del so
és com terra sagrada
en què tots som germans
i no estranys sense rostre.
Mortals, teniu present
anar amb compte amb els mots,
perquè amb els mots mentim
i amb els mots diem pau
quan volíem dir guerra,
i amagam la maldat,
i fem promeses falses.
La cançó és vertadera:
que la música sigui
un model per la pau,
perquè la pau vol dir
canviar cada cop
que ens ho marca el tic-tac
del rellotge del món.
Així doncs, que la història
de la ciutat dels homes
d’ara endavant es mogui
com la música, quan
les notes engendrades
engendren notes noves
i fan de la fluència
del temps una creixença
fins que allò que podria
haver estat s’esdevé,
i fins i tot la pena
és un mirall del goig
i el destí és llibertat
i gràcia i sorpresa.

Encara no he pogut haver la música, quan l’hagi trobada, i sapi com penjar-la, us promet fer-vos-la conéixer.

LECTURA I VIATGES

Eduard Riudavets — Mon, 22 Dec 2008 07:00:27 +0000

Una costum que tinc des de fa anys és emportar-me un llibre a qualsevol dels viatges que sovint faig, preferiblement per Europa. Un llibre, novel·la, ambientat a les ciutats que he de visitar. Al meu parer és una excel·lent forma de viure l’entorn des d’una altra perspectiva. Assaborir els diversos indrets, resseguir les passes d’un personatge, identificar llocs i situacions… Tot això et permet, llavors, ubicar les vivències viscudes mitjançant la literatura a més de les que fas teves directament passejant per places i carrers.

Naturalment cal dissenyar-te un viatge tranquil i personalitzat, defugir els “tours” organitzats, deixar-se emportar sense destinació, no mirar el rellotge, gaudir de la sorpresa de cada troballa…

Aprofit, llavors, aquest comentari per llistar alguns autors i algunes ciutats que han fet que els meus viatges conjuguin el plaer del descobriment amb el gaudi de la lectura. Un llistat gens exhaustiu però que per a mi és un compendi de moments de felicitat.

Sant Petersburg amb Crim i Càstig de Dovstoiesky o l’Agulla daurada de Montserrat Roig, la Florència del Bomarzo de Múgica Lainez o d’Una primavera per a Domenico Guarini de Carme Riera, la Venècia de Thomas Mann a, precisament, La Mort a Venècia o a Venècia de Philippe Sollers, la Riga de Colin Thubron a Entre russos, l’Adéu a Berlín de Christopher Isherwood o Una princesa a Berlín de Solmssen, l’Estambul d’Orham Pamuk, el Budapest de qualsevol llibre de Sándor Márai –especialment Terra, Terra-, la Bruges de L’estrella de la guarda de Hollinghurst o la Brussel·les del dos primers llibres autobiogràfics de la Yourcenar, la Lisboa de Història del cerco de Lisboa de Saramago, Praga amb els llibres del Kundera o de Habral o el mateix Testament a Praga de Teresa Pàmies, tants llibre, tants viatges…i així podria seguir amb ciutats més òbvies, Londres, Roma, París…

En definitiva, per a mi un llibre durant un viatge és sens dubtes un plaer afegit. Un plaer que lliga la vida i la literatura. Això, us ho assegur, està molt bé.

CONSTITUCIÓ I REFORMA CONSTITUCIONAL

Eduard Riudavets — Thu, 18 Dec 2008 05:00:35 +0000

L’altre dia una companya, diputada del Partit Popular, em va titllar d’incoherent per mor que no vaig assistir als actes de commemoració del trentè aniversari de la Constitució Espanyola. El seu raonament no podia ser més simplista: “Si exigiu que s’acompleixi allò que diu la Constitució perquè llavors no voleu anar als actes que es fan el dia 6 de desembre?”. Amb una certa paciència, però sense escarrassar-m’hi gaire, vaig explicar-li que el PSM-Entesa Nacionalista és un partit democràtic que acata, encara que no la comparteixi, la legalitat vigent però que això, sens dubtes, no suposa de cap de les maneres que estem obligats a participar en les celebracions d’un text que no reconeix la nostra identitat nacional, entre moltes altres mancances.
Al contrari, des del PSM-Entesa Nacionalista, consideram la Constitució un text esquifit, fruit d’un determinat moment històric que ja fa molt de temps està més que superat i que, ara per ara, és més una cotilla que una garantia per les legítimes aspiracions de les nacions que han de conviure dins l’Estat Espanyol.
Al meu parer, cal una reforma a fons del text constitucional. Una reforma que estableixi un estat confederal on els distints territoris amb identitat nacional tinguin reconegut el dret a l’autodeterminació. Així mateix s’hauria d’establir el dret dels diversos estats que conformessin la confederació a convocar referèndums i consultes populars respecte a totes les qüestions que considerin oportunes, inclosa la del seu futur polític.
Cal reformar, sens dubtes, altres aspectes: la institució monàrquica ha de ser mantinguda o abolida a partir de la decisió lliurament expressada per la ciutadania. Caldria també reconèixer la igualtat jurídica, a tots els efectes, de les diverses llengües oficials presents a l’Estat. Caldria… caldrien moltes modificacions, com he dit una reforma a fons.
Mentre no sigui així, molts ciutadans –entre ells jo mateix- ens sentim –i som- ciutadans de segona en un Estat que discrimina la nostra llengua, que no respecta el nostre dret a decidir, que ens supedita a un poder central arbitrari, que ens espolia econòmicament i que no té cap mena de consideració per a la nostra identitat com a poble.

INSULARITAT, UNIÓ EUROPEA I UNA MOCIÓ AL SENAT

Eduard Riudavets — Mon, 15 Dec 2008 05:00:04 +0000

A la nostra illa ha passat gairebé desapercebuda una moció, aprovada al Senat espanyol, que ha tingut ampli ressò a la premsa mallorquina. Aquesta moció presentada pel senador nacionalista Pere Sampol pretén, en poques paraules, que la Unió Europea tingui un tracte més favorable envers les Illes Balears.
Concretament la moció constava dels següents punts:
1. Consideració de totes les illes de la mediterrània com a zones transfrontereres per així obtenir més quotes de finançament de la política regional de la Unió Europea.
2. Inclusió de les Illes Balears a l’espai INTERREG III a fi de reconèixer el caràcter fronterer amb el Nord d’Àfrica i amb els estats francès i italià amb les conseqüències econòmiques que això suposa.
3. Aprovació d’un Estatut Permanent per a les illes europees.
4. Reconeixement del caràcter singular del sector agrari illenc amb una política agrària específica.
En el transcurs del debat es recordà que un 3% de la població europea viu a les quasi 300 illes que són part de la UE i comparteixen la problemàtica comú que suposa el cost de la insularitat.
La moció fou aprovada. El PSOE però hi votà en contra demostrant una vegada més la seva manca de sensibilitat per la problemàtica de la insularitat.

POLÍTICA, RELACIONS PERSONALS I DEMOCRÀCIA

Eduard Riudavets — Thu, 11 Dec 2008 06:00:57 +0000

Moltes vegades amics ben propers m’han manifestat la seva estranyesa arran d’haver observat que, malgrat els atacs duríssims que ens adrecem, els polítics mantenim , en general, una excel•lent relació personal. A alguns això els hi sona a comèdia, d’altres pensen que és símptoma d’hipocresia. Res més lluny de la realitat. Al meu parer precisament en aquesta diferenciació rau l’essència de la democràcia. La defensa aferrissada de les pròpies idees, la passió en la denúncia d’allò que considerem incorrecte, la contundència en l’atac a propostes que pensem són nocives per a la nostra societat no lleva que es puguin mantenir relacions cordials, i fins i tot d’amistat, amb els adversaris polítics, que són just això adversaris, però mai han de ser considerats enemics.
Que ningú vulgui veure amb aquestes afirmacions una espècie de relativisme moral, una abdicació dels principis o un acceptació de la infame frase “tots són iguals”. No van per aquí les coses. Per no acceptar ni tan sols accept l’altre tòpic famós que “totes les opinions són respectables”. Idò, no. No totes les opinions són respectables. Hi ha opinions que mereixen la condemna, el menyspreu, la batalla frontal i sense treva. Qualsevol opinió que es fonamenti en postulats racistes, totalitaris, feixistes, sexistes, homòfobs, etc. no és, per a mi, respectable. Al contrari és execrable.
Però sí respect les persones, pens que sigui quina sigui la seva actuació,per molt menyspreable que la trobi, com a demòcrata i progressista he d’actuar amb respecte a la dignitat que tenen per ser precisament això, persones. Aquesta és una frontera que mai s’hauria d’ultrapassar. La desqualificació personal és una mala política, pitjor encara és una perversió de la política.
Tothom sap, o pot saber, que les meves intervencions parlamentàries han estat de tot manco suaus. Basta sinó llegir el diari de sessions. He estat dur, a vegades desagradable, sovint demolidor, però sempre he atacat les idees que no compartesc, els projectes que consider negatius, les propostes que s’allunyen d’allò que vull per a la meva terra…Fins i tot quan els meus atacs s’han adreçat a una persona en concret he procurat criticar les seves decisions polítiques, per res les seves característiques o activitats personals. Si qualque vegada, m’he sortit d’aquest patró sens dubtes he errat i aprofit, si és el cas, per demanar disculpes.
Per què, llavors, us podeu demanar, explic tot això?. Molt senzill. Perquè avui per avui, al meu poble –Ciutadella- alguns fets, algunes declaracions, algunes actuacions, estan derivant vers tot el contrari del que jo consider una sana confrontació política. Cridòria i insults a les sessions plenàries, anònims, atacs personals, desvetllament de dades privades…en definitiva, la política del “tot val”. Sé que la meva formació política, per boca de la seva portaveu municipal, ha fet constants crides a la sensatesa, al respecte en les formes, a la necessitat de dignificar la vida política…però de moment això no ha bastat i la vida política ciutadellenca està degenerant fins a límits impensables.
No deman que s’exculpi ningú, no deman que s’amagui res, no sol•licit que s’aigualeixi la lluita política. Simplement deman un mínim: educació i respecte a les persones. Per a mi, els partits polítics que no siguin capaços d’acomplir aquesta exigència mínima no són partits democràtics. La democràcia és fons i forma, i qui no s’ajusta a la forma trenca la democràcia, i ja deia abans que no totes les opinions són respectables: l’anti-democràcia no és respectable. Malauradament no basta dir-se democràtic per ser-ho, cal demostrar-ho dia a dia. Aquí hi ha la mancança.
Per la meva part, jo vull seguir compartint cotxe, mantells i converses disteses amb els meus adversaris polítics. Cal combatre les seves idees però, com a persones, mereixen el meu respecte.

LAÏCISME

Eduard Riudavets — Mon, 08 Dec 2008 07:00:52 +0000

Fa uns dies una companya del PSM-Entesa Nacionalista em va trametre l’adreça d’una pàgina web que he trobat força interessant i documentada. Es tracta de www.laicismo.org. En aquest moment on dins la societat és ben present el debat sobre la laïcitat de l’estat crec que tenir a l’abast les propostes, els documents, les campanyes etc. de diverses associacions que lluiten per fer efectiva una veritable aconfessionalitat de l’Estat Espanyol és convenient i enriquidor.

Des d’aquest bloc us recoman, llavors, visiteu l’esmentada pàgina per conèixer o participar en aquesta reivindicació que, al meu parer, és absolutament justa i justificada.

En altres entrades ja aprofundiré més en el tema. Avui vull limitar-me a informar-vos.

COL.LABORACIÓ LINGÜÍSTICA

Eduard Riudavets — Thu, 04 Dec 2008 05:00:21 +0000

Dijous passat, 27 de novembre, a un lloc tan emblemàtic com el Monestir de la Real de Palma, es signava el protocol d’adhesió del Govern de les Illes Balears a l’acord de col•laboració que en matèria de política lingüística ja havien establert des del 2007 la Xunta de Galícia, el Govern Basc i la Generalitat de Catalunya.

Sens dubtes un pas més en la bona direcció. No hem d’oblidar que entorn del 40% de la població de l’Estat Espanyol viu a comunitats que tenen una llengua pròpia diferent del castellà. La col•laboració entre els quatre governs signants possibilitarà una tasca conjunta tant pel que fa a la normalització lingüística en el propi territori com a la necessària reivindicació d’una efectiva i real assumpció política de la pluralitat lingüística de l’Estat Espanyol i el reconeixement de les diverses llengües com oficials a la Unió Europea.

“L’acció per la superació de la desigualtat del basc, el català i el gallec respecte del castellà no és una lluita contra el castellà, sinó que, simplement, pretén fomentar les llengües pròpies, des de la convicció que les llengües no separen, sinó que integren.”
“L’Estat Espanyol és un estat plurilingüe. Aquesta realitat s’hauria de reflectir en l’actitud dels poders públics de l’Estat. En conseqüència l’Estat hauria de possibilitar l’ús de les llengües oficials diferents al castellà en l’àmbit de les institucions pròpies, en el Congrés i el Senat, en l’Administració de Justícia, en les societats estatals i empreses de servei públiques ( com ara Correus i RENFE) i en els mitjans de comunicació de titularitat pública d’àmbit estatal…”
“És convenient que des dels poders públics de les comunitats amb llengua pròpia s’impulsin accions encaminades a aconseguir que aquesta Europa que és un mosaic de llengües es doti de polítiques actives de reconeixement i promoció d’aquestes llengües en les seves institucions”.

Aquests tres fragments del protocol deixen ben palesos els objectius comuns que es pretenen. Sincerament, estic satisfet que, desprès dels quatre anys de bel•ligerància anti-llengua catalana que caracteritzà el Govern Matas, es vagi avançant en la promoció i defensa de la nostra llengua.