–I el mallorquí, és català?
–Quan entram voluntàriament a definir criteris que per a la societat no són tan prioritaris com per a un sector minoritari… La gent vol expressar-se amb normalitat, amb naturalitat. Això és el que jo vull. No crear barreres lingüístiques generades pels mateixos polítics. Hem de traslladar la naturalitat del carrer a la naturalitat de l’administració.

–Però fa anys el PP tenia assumit amb naturalitat que a Mallorca es parla el català de Mallorca. Vós ho assumiu?
–Jo assumesc que nosaltres aquí deim moix i no deim gat, què deim tassó i no got…Això és el que jo assumesc.

–Però és català el que parlam o no?
–És mallorquí. Per mi és mallorquí

Són paraules de José Ramon Bauzà, flamant president del Partit Popular, a una entrevista periodística. En llegir-lo m’assembla retrocedir en el temps. Talment semblen les respostes d’un dirigent de la dreta de finals dels anys setanta.

José Ramon Bauzà és apotecari. S’ha de presumir que és una persona amb una certa cultura. Llegir llavors les seves argumentacions primàries, acientífiques, contràries a qualsevol criteri de mínima racionalitat lingüística, fa esborronar. Això pensa el màxim dirigent del principal partit de les Illes Balears. Fa esborronar.

Des d’aquest modest bloc vull intentar respondre-li, i ni tan sols ho faré amb les meves paraules:

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
i la nostra cultura i tradicions són uns elements
identificadors de la nostra societat i, en conseqüència,
són elements vertebradors de la nostra identitat”.

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter
d’idioma oficial”.

“La Comunitat Autònoma té competència
exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana,
pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició
literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels
poders públics de la comunitat autònoma. Les
modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca,
Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció,
sense perjudici de la unitat de la llengua”.

“La institució oficial consultiva per a tot el que es
refereix a la llengua catalana serà la Universitat de les
Illes Balears. La Comunitat Autònoma de les Illes
Balears podrà participar a una institució adreçada a
salvaguardar la unitat lingüística, formada per totes les
comunitats que reconeguin la cooficialitat de la llengua
catalana”

“La Comunitat Autònoma de les Illes Balears, sent
la llengua catalana també patrimoni d’altres comunitats
autònomes, podrà sol•licitar al Govern de l’Estat i a les
Corts Generals els convenis de cooperació i de
col•laboració que es considerin oportuns per
salvaguardar el patrimoni lingüístic comú…”

Això diu, textualment, respecte a la llengua catalana l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Això és el que diu l’Estatut d’Autonomia que el Partit Popular va votar. Això és el que diu l’Estatut que tots els diputats i diputades prometem o juram guardar i fer gaurdar. Això és el que diu l’Estatut que, si un dia entra al Parlament de les Illes Balears, el Sr. José Ramon Bauzà haurà de prometre o jurar guardar i fer guardar. No n’hi ha més.

En definitiva, allò que per a mi és absolutamente evident és que la pretesa renovació del Partit Popular és més aviat una clara i indubtable regressió. Regressió a positures que fan enrojolar a qualsevol persona amb dos dits de front. La nostra llengua, se l’anomeni mallorquí, menorquí o eivissenc, és la llengua catalana. Posar-ho en dubte és atemptar contra el nostre Estatut d’Autonomia. Això és el que ha fet el Sr. José Ramon Bauzá. Res més a afegir, només una última cosa. Sr. Bauzà, a Menorca, deim got i no tassó, deim got igual que a Catalunya. Li queda clar?.

PEDRA DE TOC
Quanta de força es condensa
en el negre mac, polit
per rumbots braus, o delit
de tempesta de mat immensa!
Esdevindràs la defensa
en ser projectil de fona
quan David humil s’encona
i estaborneix Goliat.
Podràs, pedra o llibertat,
llavors tornar al bres de l’ona.

El dia ja no és tan gris. Qualque cosa ha canviat. Fins i tot una pedra, un mac, pot tombar goliats.

Bernanos no fou un escriptor d’esquerres, era conservador, catòlic i un bon exemple de burgès. Si més no la seva reacció no fou dubitativa. Clarament va posicionar-se contra el feixisme i a favor de la democràcia, i va denunciar els crims que els franquistes cometien amb l’aquiescència còmplice i col•laboradora de l’Església, amb el tenebrós Bisbe Miralles al capdavant.
A la passada legislatura en diversos debats- tots infructuosos pel vot contrari del Partit Popular- vaig reclamar una condemna explícita del franquisme i reparacions per les víctimes que va causar. Vaig citar més d’una vegada Bernanos, i en concret –una i altra vegada- vaig repetir les seves paraules que consider recullen els sentiment que empara allò que anomenem recuperació de la memòria democràtica: “Cal expiar pels morts, cal reparar pels morts, perquè ells ens alliberin”.
Malauradament just hem començat aquesta expiació, aquesta reparació, i la nostra societat és lluny d’estar alliberada dels fantasmes del passat. I és que les ferides són encara obertes, només la justícia, una veritable justícia, pot cicatritzar-les. Cal expiar pels morts…

A tall d’exemple, fixem-nos en una temàtica per a mi fonamental, i que dibuixa un panorama ben desolador si qualsevol dels dos candidats populars, les dues creus d’una mateixa moneda, arriba qualque dia a la presidència  del Govern de les Illes Balears. Em referesc, és clar, a la política que anuncien respecte al tractament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.

Al seu programa, el Sr. Carlos Delgado assenyala:

“Permitiremos a los padres la elección de la lengua en la que van a ser educados sus hijos en todas las etapas educativas y en todos los cursos, sin perjuicio del aprendizaje de la otra lengua cooficial y de la posibilidad de un estudio bilingüe. Asimismo potenciaremos el aprendizaje del inglés.”

“Promoveremos la edición de libros de texto en las modalidades lingüísticas propias de las Baleares”.

Per altra banda el Sr. Bauzà no es queda enrera  i proposa:

“Libertad de elección de los padres de la lengua vehicular de la educación de sus hijos, garantizando que al final de su formación hablarán y escribirán correctamente las dos lenguas oficiales y una tercera, el inglés”
“Edición de los libros de texto en las modalidades insulares: mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense”
“Derogación del Decreto de Mínimos”

Com podeu veure les propostes d’ambdós són pastades. No sé si es diferencien en altres aspectes, pot ser sí, però pel que fa l’ensenyament de la llengua catalana la coincidència és absoluta.
Això ens imposa un deure ètic a tots els que defensem la nostra llengua. Cal fer el possible, tot el possible, perquè el Partit Popular no arribi a governar les Illes Balears. Com ho aconsegueixin la política d’extermini de la nostra llengua, que ja portaren a terme durant els anys Matas, es reprendrà amb més força i virulència.
Els polítics progressistes podem haver comès molts errors. L’actual Govern de les Illes Balears pot haver estat immergit en un “maelstrom” polític. És segur que moltes coses s’haguessin pogut fer millor. És cert. Però l’alternativa, no ho oblidem, és incommensurablement pitjor: un Partit Popular decidit a anorrear tot el que suposi normalització de la nostra llengua, un Partit Popular que propugna –ja sense massa vels- la castellanització de la nostra societat. Un Partit Popular –que immergit en una mena de paranoia d’odi vers el trets d’identitat de les nostres illes- està abocat a la destrucció pura i dura de la nostra cultura.
Només per això ja cal que fem tot el possible per barrar-los el pas. Si hi afegim la seva corrupció congènita, la seva voluntat de destrossa del nostre medi ambient, la seva manca d’escrúpols enfront de l’especulació de tota mena…llavors és indubtable que la ciutadania progressista ha de fer tots els esforços possibles per mantenir-los fora del poder. Cal frenar aquestes creus en que ens volen clavar.

Aquest és el nostre compromís, el compromís del PSM-Entesa Nacionalista. Us convid a sumar-vos-hi. És necessari.

Ha dimitit la Presidenta del Parlament i ,després d’uns dies d’interregne marcat pel reglament de la cambra, elegirem un nou president. Mentre tant el rondó segueix sonant (mocions de censura, dimissions, qüestió de confiança…).

Tinc la sensació, com mai l’havia tinguda, de moure’m dins una bombolla aliena a la vida real. Aquest és el perill més seriós. Els que estem en política no ens podem permetre deixar de tenir els peus a terra. Cal redreçar les coses, cal un esforç de totes les formacions polítiques per retornar l’enfocament de la política vers els problemes reals de la gent més enllà del llombrígol de les vicissituds parlamentàries.

No vull deixar de dir que la dimissió de Maria Antònia Munar m’ha colpit. Diferències polítiques apart i sense prejutjar ni valorar motivacions, tres anys de feina conjunta a la Mesa del Parlament inevitablement creen uns certs lligams d’amistat. Però les persones passen i les institucions romanen. El Parlament de les Illes Balears ha de seguir en la seva tasca. Tenim un govern que governa, pren decisions i actua amb fermesa malgrat les dificultats. Ens cal també un Parlament que, amb celeritat i eficàcia, retorni a la normalitat.

Sé que aquesta entrada està quedant una mica esbojarrada i confusa. Tant dóna. En realitat només vull transmetre un missatge: els problemes dels ciutadans són més importants que les picabaralles polítiques. Crec que si, de cor i no només de boqueta, totes les forces polítiques assumíssim aquesta veritat podríem albirar un horitzó d’esperança. Jo la tinc.

La conclusió és òbvia. Són tan migrades les nostres institucions d’autogovern que “cal ser espanyol” per ocupar-hi un càrrec. La nostra identitat no té reconeixement legal.  Només la condició espanyola t’atorga drets.  Hi per acabar-ho d’adobar la Lucy Jane Collier pot presentar-se i, de ser elegida, ocupar la batllia del seu poble, Campanet, però no por ocupar un càrrec a un consell insular.
Em sap greu per la Lucy, perquè conec  la seva capacitat de feina, la seva responsabilitat, els seus coneixements, el seu fer amor per la nostra terra.  Va treballar de valent com a coordinadora , a Brussel•les, de l’EFAy, les joventuts de l’Aliança Lliure Europea, i té experiència a l’àmbit del medi ambient.  Si més no una altra hipocresia ha quedat ben al descobert :  per formar part de les nostres institucions d’autogovern no basta ser mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer…cal ser espanyol.
Si això és autogovern…

Avui, crec interessant incloure aquí els principals punts de l’escrit que la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica (MRP’s), entre d’altres associacions, ha adreçat al ministre d’educació. Faig meves totes i cadascuna de les paraules d’aquesta carta, i vull recordar que només és possible un pacte educatiu si compte amb el suport i la participació dels ensenyants. Un pacte fet a l’esquena dels docents, que són els que veritablement coneixen el sistema educatiu, està condemnat al fracàs.

No hi tinc res més a afegir. Esperem que els interessos partidistes no ofeguin una vegada més l’esforç quotidià dels treballadors de l’ensenyament.

NO RENUNCIAM a un Sistema Públic d’Educació, de titularitat i gestió pública, com a eix vertebrador i fonamental del Sistema Educatiu.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Laica que respecti la llibertat de pensament, de consciència i religió, i, per tant, les opcions ideològiques, polítiques i morals de l’alumnat, de les seves famílies, del professorat i de tots els treballadors i treballadores dels centres. Això suposa que els símbols i l’adoctrinament religiós o de qualsevol altra naturalesa surtin dels centres d’ensenyament finançats amb fons públics, així com la progressiva eliminació de l’ensenyament confessional.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública de Qualitat que reconegui i respecti la diversitat com un fet enriquidor, i , des d’aquesta situació de partida naturalment heterogènia, treballi científicament per l’èxit educatiu de tots i cadascun dels seus membres. Una Escola de Qualitat dóna una resposta educativa ajustada a les necessitats que es presenten, en funció de les característiques de l’alumnat i la seva relació amb el medi en que aprèn i es desenvolupa.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Inclusiva, una escola per a tots, una escola en la que l’alumnat assoleixi les finalitats comuns de l’educació i en la que no s’exclogui o es relegui a ningú per raons socioeconòmiqes, de ètnia, de sexe, de religió, de cultura o edat. Això implica eliminar el finançament total dels centres que discriminen per raons de gènere o de qualsevol altra circumstància de les que contempla l’article 14 de la Constitució.

NO RENUNCIAM  a una Escola Pública Igualitària en la que tots es reconeguin mútuament com iguals en dignitat, drets i deures, i, especialment, en el dret a una educació de qualitat i a l’èxit educatiu personal en totes les etapes del sistema educatiu, des dels 0 anys fins a la Universitat.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Gratuïta que compti amb tots els mitjans necessaris per fer efectiu el dret dels ciutadans a una educació que els proporcioni els aprenentatges fonamentals i necessaris per seguir aprenent al llarg de tota la vida.

NO RENUNCIAM a una Escola Pública Democràtica que es proposi finalitats i objectius que són compartits i acordats per tots els sectors de la comunitat educativa, que fomenta i aplica pràctiques i procediments democràtics, que utilitza el diàleg i la negociació per resoldre els problemes o conflictes que puguin sorgir.

En definitiva NO RENUNCIAM a que els poders públics eixamplin i enforteixin l’educació pública mitjançant la cessió de sòl públic només per a l’escola pública i amb un compromís de suficient finançament, fins a arribar al 7% del PIB de despesa pública adreçada a educació, per fer realitat la millora del sistema educatiu i el dret universal a una educació de qualitat en condicions d’igualtat.

A aquest manifest, que compartesc al cent per cent,  que està redactat i signat per associacions i confederacions d’àmbit estatal, hi vull aportar un parell de punts que personalment consider cabdals i són compartits, estic segur, per la majoria d’ensenyants de les Illes Balears.

NO RENUNCII a una Escola Pública en Llengua Catalana que, arrelada a la societat, sigui instrument conscient per a la normalització i difusió de la nostra llengua i cultura.

NO RENUNCII a una Escola Pública que segueixi els paràmetres fixats per les institucions de les Illes Balears en ple exercici de la seva capacitat d’autogovern.

Com a conclusió només una frase: la renuncia és la primera passa vers la rendició. I això mai. NO RENUNCIEM.

Em referesc a una història molt concreta, la de la formació política en que fa més de trenta anys que milit, el PSM-Entesa Nacionalista.

I a què ve aquest atac de nostàlgia, us podeu demanar. Molt senzill, per casualitat ha caigut altre vegada en les meves mans el fulletó original que s’edità per donar a conèixer la “Declaració de Principis del Partit Socialista de Menorca”. Us assegur que, després de tants anys, és una lectura interessant. Ja he escrit sobre aquest mateix tema, però em segueix sobtant la plena vigència de la majoria de qüestions que hi podem trobar.

Més enllà del llenguatge propi de l’època i que avui en dia grinyola un poc, no pos en dubte ni per un moment la versemblança de l’afirmació que Menorca “roman sotmesa a un sistema econòmic capitalista i un procediment polític administratiu de signe quasi colonial. Aquestes premisses d’insularitat, sistema econòmic i manca d’autodeterminació posen en gran perill la fràgil estructura física i humana de Menorca”.

Podem perfectament traduir el llenguatge de la transició a un altre més actual i llavors ens trobaríem amb els conceptes, ben d’avui en dia, que el PSM no es cansa de repetir: Cal bastir un nou model econòmic respectuós amb el territori, cal més autogovern per a Menorca, cal preservar la identitat cultural de l’illa…

Hem avançat molt, és vera, des de que es publicà aquest manifest fundacional del PSM. Els Consells Insulars són una realitat, la nostra llengua i cultura s’ha revifat, s’han aprovat mesures de protecció del territori, s’han donat passes per avançar cap a un model econòmic més sostenible. És cert i així ho dic clar i català. Si més no, al llegir aquests principis del PSM que llavors neixia, no puc evitar veure quan feble és encara tot el que s’ha aconseguit i quan necessari és encara el treball per assolir un veritable autogovern per a Menorca, quan precària és encara la normalització de la nostre llengua, quants perills sobrevolen encara el nostre entorn natural, quan depenent i dèbil és la nostra estructura econòmica.
Girar l’ullada cap enrera…ajuda a la reflexió. Que la reflexió porti al compromís.