A una recent sessió plenària del Parlament de les Illes Balears, la Sra. Estaràs, presidenta del Partit Popular, intentà en una de les seves intervencions alliçonar el Govern. En un to més aviat prepotent exigí retallades de funcionaris i càrrecs polítics per mor que, segons ella, la situació econòmica així ho feia necessari.

Sens dubtes, la Sra. Estaràs té tot el dret del món a proposar les mesures que consideri més adients per fer front a la crisi econòmica. És el seu dret i el seu deure com a cap de l’oposició.

Però el que consider inadmissible és que la que fou vice-presidenta d’un govern que, presidit per Jaume Matas, va endeutar les Illes Balears en milions i milions d’euros, va propiciar milionàries desviacions en els pressupostos de l’obra pública, va consentir que la corrupció imperàs en nombroses empreses públiques, va nomenar un rosari de càrrecs de confiança ara immergits en processos judicials per malversació de cabals públics, ara pretengui donar lliçons de bon govern.

No té ni autoritat moral ni credibilitat per fer-ho. Només en té per demanar disculpes.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Vagi per dit, des d’un bon començament, que no som, ni fer-hi prop, un entès en economia. Hi ha molts de conceptes que em defugen i d’altres són, per a mi, un veritable jeroglífic. Precisament per això he assistit al llarg dels anys a bastants xerrades i conferències sobre la temàtica i poc a poc he anat bastint uns coneixements bàsics que mínimament em permeten entendre allò que els analistes exposen. Si més no, avui mateix, tot llegint una novel•la, m’he trobat un passatge que m’ha fet recordar el que fa anys va dir-me un economista de prestigi: “en realitat, la macroeconomia, sobre tot la que fa referència a valors borsaris, és d’allò més semblant a l’esoterisme, o a l’alquímia,  si t’ho creus t’assembla que funciona i si no…”. No són paraules textuals però no s’hi fan gaire lluny.
Així, m’assembla adient transcriure, a aquest bloc, la cita que m’ha sobtat. És d’una novel•la sueca i d’aquí el context en que apareix:

“ Se li demanà a Mikael per la responsabilitat que tenia Millennium en l’estat de l’economia de Suècia, a punt d’enfonsar-se.
-Dir que l’economia sueca està a punt de naufragar és una autèntica bestiesa – replicà Maikel  ràpidament.
La periodista de TV4 quedà perplexa. La resposta no seguia el patró que ella esperava, així que es veié obligada a improvisar. Acte seguit formulà la pregunta que ell havia estat esperant.
-Ara mateix estem passant per la pitjor caiguda borsària de la història de Suècia…Vols dir que això és una bestiesa?
-Hi ha que distingir entre dues coses: l’economia sueca i el mercat de la borsa sueca. L’economia està constituïda per la suma de tots els serveis i mercaderies que es produeixen al país dia rere dia. Són els telèfons d’Ericsson, els cotxes de Volvo, els pollastres de Scan i tots els transports del país, des de Kiruna fins a Skövde.  Avui es troba igual de forta que fa una setmana. – Va fer una pausa retòrica i va beure un glop d’aigua-. La borsa és quelcom completament diferent. Allí no hi ha economia, ni producció de mercaderies, ni de serveis. Simples fantasies; d’una hora pel l’altra es decideix  si aquesta empresa o la de més enllà val no sé quants milions de milions més o menys. No té res que veure amb la realitat o amb l’economia sueca.
-Així vols dir que no importa res que la borsa estigui caient en picat?
-No, no importa, absolutament res- contestà Mikael amb una veu tan cansada i resignada que va sonar com un oracle. Mikael continuà-: Només significa que una colla d’especuladors estan traslladant les seves carteres borsàries de les empreses sueques a les alemanyes. Veritables rates financeres  a les que un reporter un poc més valent hauria de posar en evidència i identificar com els traïdors del país. Són ells els que sistemàtica i, tal vegada, fins i tot conscientment damnen l’economia sueca per satisfer els ànims de lucre dels seus clients.”

Naturalment, és d’una novel•la, naturalment es refereix a una situació diferent a la realitat actual, naturalment és ficció…però, convindreu amb mi, que, per molt simple que sigui l’anàlisi, fa pensar. Idò, això ja basta.

• Actualitat
• Sense comentaris

He esperat alguns dies per penjar al bloc aquesta entrada sobre els pressuposts de l’Estat. Totes les formacions polítiques ja han dit la seva i per tant no és la meva intenció corroborar o rebatre les opinions expressades.
Al contrari intentaré fer una reflexió que voldria fos profunda i atenent allò que diu el nostre Estatut d’Autonomia.
En primer lloc crec que, de bon principi, es convenient no confondre inversions estatals amb finançament. Són dos conceptes diferents que, si bé conflueixen en la necessitat que tenen les Illes Balears de majors aportacions econòmiques de l’Estat per resoldre dèficits històrics, parteixen de premisses i realitats jurídiques diferents.

Així, la disposició transitòria novena del nostre Estatut assenyala textualment:

Mentre les Corts Generals, en aplicació del que preveu la disposició addicional sisena, no aprovin la modificació de la Llei 30/1998, de 29 de juliol, del règim especial de les Illes Balears, i, en tot cas, en un termini no superior a set anys, la inversió de l’Estat s’establirà atenent la inversió mitjana per càpita realitzada a les comunitats autònomes de règim comú, determinada d’acord amb la normativa estatal, homogeneïtzant les actuacions inversores realitzades en aquestes comunitats autònomes per a permetre’n la comparabilitat i tenint presents les circumstàncies derivades dels fets diferencials i excepcionals de la comunitat autònoma de les Illes Balears amb incidència en la quantificació de la inversió pública.

En aquest sentit, i sense entrar a comentar el règim especial de les Illes Balears del que en parlaré més endavant, és ben cert que les quantitats consignades als Pressupostos de l’Estat pel 2009 com a inversions per a les Illes Balears suposen l’acompliment de l’esmentada disposició transitòria i un augment substancial respecte als anteriors.

Així i tot també és cert que, malgrat això, les Illes Balears segueixen a la coa de les comunitats autònomes en quant a inversions de l’Estat. Naturalment he de concloure que aquesta disposició transitòria, incorporada al text estatutari per un pacte PP-PSOE de darrere hora per maquillar el seu vot negatiu a propostes mes justes del PSM-Entesa Nacionalista, no ha solucionat, ni de bon tros, la problemàtica econòmica existent a les nostres illes.

Però, passem ara a comentar altres dos apartats de l’Estatut que en aquest cas fan referència al finançament global de la comunitat autònoma.

L’article 120, al seu primer punt, estableix:

Les relacions d’ordre tributari i financer entre l’Estat i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears es regulen per la Constitució, el present Estatut i la Llei orgànica prevista a l’apartat 3 de l’article 157 de la Constitució.

Aquest redactat simplement suposa que el finançament de les Illes Balears segueix subjecte a allò que decideix, en última instància, el govern de l’Estat. Des del PSM-Entesa Nacionalista es va proposar un model molt més just, l’anomenàrem “Pacte Econòmic” i hagués suposat, de ser aprovat, que els ingressos generats a les Illes Balears s’invertissin a la nostra terra, després d’haver contribuït a un fons de solidaritat per a altres comunitats amb menys recursos i a un altre fons per contribuir al sosteniment de les despeses comuns de l’Estat. En definitiva hagués suposat acabar d’una vegada per totes amb la injustícia que comporta ser la comunitat que més aporta i la que menys rep. Però les coses no anaren així i el redactat finalment aprovat per PP-PSOE-UM deixà sense solucionar l’espoli fiscal que pateixen les Illes Balears, espoli que, després d’anys de negar-ho i havent-se publicat les balances fiscals, les forces polítiques majoritàries han de convenir que és absolutament inadmissible.
Ara per ara, i de resultes del que abans he exposat, estem sotmesos a les negociacions multilaterals que per dissenyar un nou model de finançament per les comunitats autònomes s’efectuen al Consejo de Política Fiscal y Financiera. Malauradament si observam la història dels distints models de finançament que han existit és d’esperar, i voldria equivocar-me, que el resultat final no sigui gens favorable per a les Illes Balears.

Però, ja per acabar, passem al darrer apartat que sobre aquestes temàtiques apareix a l’Estatut d’Autonomia. La disposició addicional sisena té un redactat certament ampul•lós que podria suggerir grans coses. Diu textualment:

1. Una llei de les Corts Generals regularà el règim especial balear que reconeixerà el dret específic i diferencial de la seva insularitat.
2. En el marc d’aquesta llei, i amb observança a les normes i procediments estatals i de la Unió Europea que resultin d’aplicació, l’Administració general de l’Estat ajustarà la seva política a la realitat pluriinsular de la comunitat autònoma de les Illes Balears, especialment en matèria de transports, infrastructures, telecomunicacions, energia, medi ambient, turisme i pesca.
3. Per garantir el que disposa el punt anterior, en aquesta llei es regularà un instrument financer que, amb independència del sistema de finançament de la Comunitat Autònoma, doti els fons necessaris per a la seva aplicació…..

En realitat, malgrat el redactat ambiciós, aquesta disposició és un absolut brindis al sol. Un brindis al sol perquè dels set anys de termini per a l’aplicació d’aquest nou règim especial ja n’han passat més d’un i mig i res s’ha mogut, i sobre tot perquè des de 1998 ja comptem amb una llei estatal de règim especial per a les Illes Balears que mai s’ha portat a la pràctica. És evident que no hi ha gaire motius per tenir esperances que aquesta vegada sigui diferent.

Finalment, després d’aquest repàs, una darrere conclusió. Amb la reforma de l’Estatut vam perdre per enèsima vegada la possibilitat de solucionar els endèmics problemes econòmics i fiscals que pateixen les Illes Balears. Ara uns i altres protesten però a l’hora de la veritat PP, PSOE i UM votaren un Estatut que perpetua la injusta situació actual.

• Actualitat
• Sense comentaris