Avui m’he aixecat animat. Les coses rutllen. S’està fent feina. Molta. Hi ha imaginació, il•lusió i esforç col•lectiu. Som optimista, ni que sigui a força de voluntat. I, us ho assegur, no és aquest un sentiment massa freqüent en el meu cas. No és que sigui tampoc pessimista però tinc la tendència a veure les dificultat en primer pla. Idò, avui no, avui l’horitzó m’assembla lluminós.
No sé que passarà el dia de les eleccions. No ho sap ningú, ni tan sols els erudits enquestadors. Així que estic parlant d’impressions. Avui m’he aixecat amarat de la convicció que el nostre poble és força intel•ligent com per destriar el gra de la palla, prou llest per reconèixer qui ha defensat, incansablement, durant dècades el benestar dels ciutadans i ciutadanes. I avui ja no és el Dia d’enganar. Estic parlant seriosament.
Estim apassionadament la meva terra, la meva illa, amb les seves virtuts i defectes, i crec que la ciutadania respondrà a la nostra crida. Al nostre projecte de dignitat, renovació, imaginació i treball. No som un teòric, més aviat som un pragmàtic, però estic convençut que el “menorquinisme polític” té molt camp per córrer. Pens que, en definitiva, pretenem –ni que soni excessivament romàntic- que els menorquins i menorquines puguin ser cada dia un poc més feliços. No debades la Declaració d’Independència dels EUA proclama el dret inalienable a la “recerca de la felicitat”. En això estem. De l’optimisme de la voluntat de Gramsci a la “felicitat” de Jefferson. Un bon còctel, d’èxit.