Pot ser coneixeu l’Informe Auken, elaborat pel Parlament Europeu, que tracta sobre les pràctiques urbanístiques a les costes espanyoles. De l’extracte del seu contingut, extens i exhaustiu, em permetreu que en transcrigui un paràgraf:

“El mes de febrer de 2009, la Comissió de Peticions del PE presentà la primera
proposta d’informe com a resposta a les peticions rebudes per ciutadans de la Unió
Europea. Es considera que hi han hagut molts casos en què totes les
administracions (central, autonòmiques i locals) han estat responsables d’haver
posat en marxa un model de desenvolupament insostenible. Això ha provocat una
destrucció massiva en la darrera dècada a les illes i zones costaneres mediterrànies
d’Espanya amb conseqüències negatives sobre el sector turístic, tractant-se d’un
model devastador pel turisme de qualitat i destructor dels valors territorials, dels
béns culturals i de l’entorn natural i paisatgístic.”

Al llegir-ho m’han vingut al cap les duríssimes lluites que es varen haver de portar a Menorca per preservar nombrosos indrets naturals de l’especulació urbanística (Albufera des Grao, Macarella, Barranc d’Algendar, Cala’n Turqueta….).
No hem d’oblidar, ni per un moment, que a tots els defensors de la nostra terra se’ns va titllar d’enemics del progrés, de destructors del futur de Menorca. La dreta econòmica, i la seva titella –el Partit Popular- es movien per la pura i dura ambició de negoci, si per ells hagués estat no hagués sobreviscut ni una zona verge a la nostra illa.
Encara record perfectament les acusacions llençades, una i altra vegada contra el PSM, al que se’l qualificava de contrari al turisme, de culpable d’enfonsar l’economia i el treball. Una veritable campanya de descrèdit que només  tenia la intenció de salvar els guanys espuris d’una sèrie de promotors amb noms i llinatges (sempre amb el PP –també en ocasions el PSOE- com a ariet polític).
Gràcies a aquelles lluites, gràcies a la resistència de molts sectors socials, gràcies a la perseverança malgrat els atacs i les crítiques, avui gran part de Menorca està preservada dels desastres que l’informe del Parlament Europeu denuncia.
Però no cal confiar-se, les lleis poden es poden canviar i la dreta no canvia. Els llops s’han posat la pell de be i ara parlen de proteccionisme, de sostenibilitat, de preservació del territori…però quan es despullen de la seva retòrica hipòcrita mostren ben clarament els seus ullals.
 El Partit Popular segueix defensant un model de creixement especulatiu (camps de golf, desdoblaments viaris, noves carreteres) que respon a la mateixa concepció de defensa dels interessos econòmics privats per sobre del bé comú. Que la màscara que ara empren no ens amagui el seu veritable aspecte, que el llenguatge fals i falsejat que utilitzen no ens distregui de les seves veritables intencions: urbanitzar per fer dobles amb rapidesa. I això seria la mort del nostre territori, la mort del nostre patrimoni…i també la mort del nostre turisme. No ho pot dir més clar l’informe europeu. La dreta no mira el futur, la dreta no persegueix el progrés…el seu únic interès és el present de les butxaques plenes, les seves.

• Actualitat
• Sense comentaris

Ahir a la nit vaig tornar veure la pel•lícula “Reds”. Dirigida, el 1981, per l’actor Warren Beatty, premiada amb alguns òscars, és una clara producció hollywoodiana basada en la biografia del periodista i comunista americà John Reed. Malgrat tot, no deixa de tenir el seu interès especialment pel tractament que en fa dels “testimonis” que al llarg de tot el film apareixen, a càmera fixa, donant opinions i contant anècdotes i fets del protagonista.
Però no és de la pel•lícula en sí de la que vull parlar en aquest comentari. De fet allò que més m’interessà és un dels personatges en concret. No recordava, després de tants anys, que hi apareixia l’Emma Goldman interpretada per la gran actriu Maureen Stapleton. Sempre m’ha interessat i fins i tot m’ha impressionat la figura històrica de l’Emma Goldman. Som molt lluny de moltes de les seves idees anarquistes però em sent força proper a la seva concepció de la llibertat.

Emma Goldman, jueva nascuda a Lituània, emigrà ben jove als USA on s’adherí al moviment anarquista. Cal destacar que ja a principis del XIX defensà públicament  idees feministes, pacifistes, de llibertat sexual, etc.
Allò que, però, em crida més l’atenció és que no dubtà, després d’haver estat deportada a la Unió Soviètica pel govern nord-americà, en criticar obertament la repressió política, la persecució de la dissidència i la manca de llibertat que arrelaren dins la revolució leninista quan encara aquesta era mitificada per l’esquerra. Havent de marxar de la Unió Soviètica s’instal•là al Canadà on encara va tenir temps, abans de morir el 1940, de donar un suport decidit a la causa republicana davant la rebel•lió militar franquista.

L’Emma Goldman roman en l’imaginari col•lectiu de les persones progressistes com un exemple de fermesa, coherència i rigor intel•lectual. Una frase seva que m’assembla profundament colpidora i absolutament actual diu: “El pecat més gran que la societat no perdona és la independència de pensament”. Cal no oblidar Emma Goldman.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Sens cap mena de dubte el tema estrella, aquests dies, a tots els mitjans de comunicació és la proposta de nou sistema de finançament. La veritat és que encara no n’hi ha un pam de net. Sia com sia, el PSM-EN ja n’ha fet una valoració inicial, des de la prudència que és necessària quan encara no es compte amb xifres definitives damunt la taula. Però aquí, al bloc, vull a més dir la meva i és que una cosa ja podem donar per certa: el nou sistema de finançament suposarà segurament una millora per a les Illes Balears però de cap de les maneres serà una solució. Mentre ens mantinguem immergits dins l’estructura econòmica colonial de l’Estat Espanyol difícilment n’hi trobarem de solucions.

Em permetreu que en aquest sentit transcrigui aquí les meves paraules en el debat de presa en consideració del nou Estatut d’Autonomia. Així, el maig del 2006, ja deixava clar que o superàvem l’actual sistema o era impossible que les Illes Balears fossin tractades amb justícia. Fins i tot vaig intentar no sortir-me del marc constitucional, però ni així les meves paraules tingueren cap mena de ressò. Els grans partits espanyolistes no em feren cap cas, però, a vegades, rellegir val la pena.

“I entrem ara ja en un altre tema, en una altra problemàtica, parlem de finançament. Volem deixar ben clar, en primer lloc, que el nostre grup nacionalista i progressista aposta clarament per la solidaritat, volem ser solidaris, però també constatam que el model de finançament ha de fer possible l’autogovern.

Tenim ben clar que el principi d’autonomia financera que, per cert, recull l’article 156 de la Constitució, és requisit indispensable per poder exercir efectivament el nostre autogovern. Avui és àmpliament acceptat per tots els grups d’aquesta cambra, però no sempre ha estat així, que les Illes Balears pateixen una endèmica discriminació fiscal. Som, amb diferència, la comunitat que més aporta a les arques estatals sense que aquesta aportació es vegi compensada abastament des de l’Estat.

Malauradament, la proposta que avui discutim no soluciona, ni hi fa prop, el problema, es limita a intentar garantir més inversions sense posar remei a l’espoli fiscal que patim. ….l’Estat segueix decidint el sistema de finançament, segueix amb potestat per imposar-nos tots els mecanismes d’anivellament que vulgui, segueix fent possible que les Illes Balears aportin a l’Estat el 15% del seu producte interior brut. I és que açò és el problema fonamental i açò no ho dic jo, o no només ho dic jo, ho diuen els més prestigiosos economistes…
 …Aquesta és una proposta que, després de despullar-la de retòrica, no modifica res i ens força a seguir sent un país dependent, sotmès als interessos econòmics de Madrid.
I és que per solucionar aquest problema cabdal per al nostre autogovern només hi ha una solució possible i justa: el sistema de concert econòmic, un sistema just i solidari i perfectament constitucional, que solucionaria d’una vegada per totes els nostres problemes de finançament. Així ho afirmava, per cert, un parlamentari amb més experiència que jo, quan deia:
“Tampoco podemos admitir la objeción de que el sistema de concierto pudiera ser inconstitucional o aconstitucional, porque nosotros encontramos un asiento constitucional perfecto en el apartado 3 del artículo 57 de la Constitución, que dice que mediante ley podrá regularse el ejercicio de las competencias financieras. Por consiguiente, creemos que nada, absolutamente nada se opone en la Constitución, y que incluso este apartado que acabo de leer invita a pensar en sistemas de colaboración financiera entre el Estado y las comunidades autónomas, entre las cuales cabría perfectamente este sistema de convenio o concierto”.

Són paraules pronunciades des d’aquesta mateixa tribuna pel Sr. González Ortea, portaveu del Partit Popular el 29 de gener del 1991.

Això té ser incoherents, això té moure’s segons bufi el vent, que llavors les paraules pronunciades es converteixen en acusacions i que el Diari de Sessions, en lloc de ser un aliat com ho és per a tots, es converteix en un testimoni incòmode.

Deman, llavors, a tots els grups de la cambra que se sumin  la proposta de concert, que per sobre de partidismes i obediències degudes apostin per l’únic sistema de finançament que garanteix un veritable autogovern per a les Illes Balears, el sistema de concert, que a la nostra proposta anomenam Pacte Econòmic de les Illes Balears, que, per cert, garanteix el finançament de la comunitat autònoma, però també garanteix, amb capítols específics, el finançament dels municipis i dels consells insulars.”

Com ja he dit i era previsible, ni el Partit Popular ni el PSOE acceptaren aquesta proposta. Ara n’hem vist les conseqüències. Sotmesos al caprici o a la benevolència, com es vulgui, del govern de torn a Madrid hem de fer mans i mànigues per aconseguir un poquet d’allò que ens pertoca. A sobre ens hem de mostrar satisfets i no tenim possibilitats ni tan sols de renunciar-hi perquè, és clar, més val poc que res. Una clara mostra de l’estructura de dependència colonial en la que estan immergides les Illes Balears. El debat hauria d’anar molt més enllà: Per què a Madrid han de decidir per noltros?. Per què a Madrid han de decidir quants dels nostres doblers ens retornen?. Per què Madrid té que tenir en les seves mans el nostre destí?. Caldria que tots ens adonéssim del veritable problema malgrat l’allau de retòrica amb que volen tapar-nos les orelles. I si dins el marc constitucional se’ns reserva el paper de colònia llavors no hi ha altre remei que fer les passes per superar-lo. No hauria de ser necessari negociar allò que és nostre.

• Actualitat
• Sense comentaris