No fa gaire dies, un company em deia, sense cap mania, que jo era un exemple de permanent insatisfacció. He de confessar que gairebé vaig obrir la boca per rebatre’l  amb una certa indignació. Finalment em vaig quedar callat. Qualque cosa dintre meu em deia que el meu company tenia raó.
Sí, és cert, visc en una permanent insatisfacció. M’aixec cada matí ben conscient que hi ha molt per fer, que intent –intentam- buidar la mar amb un colador. Que cada passa que aconseguim donar costa molts esforços i que no és garantia per evitar un futur retrocés.
No som gens donat a la instrospecció, però, com a qualsevol persona amb un cervell que li rutlla, és forçat aturar-se a pensar  perquè fas les coses i quins resultats tenen.
No he trobat gaire conclusions definitives, i certeses cap ni una, però si més no una mínima idea se m’ha instal•lat al cap, una idea que neix d’una làpida a un cementiri. Una làpida a l’antic cementiri civil del meu poble. Una làpida mig destrossada per elements feixistes. Una làpida dedicada a un mestre de l’escola moderna , “l’escola laica”. Una làpida que començava dient…”Los librepensadores al maestro…”.
Pensament lliure, lliurepensament. És a dir l’afirmació de la capacitat de l’ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, sigui de la natura que sigui, i d’emprar l’anàlisi racional i crítica davant les tota proposició que empri argumentació d’autoritat.
Form part des de fa molts, molts anys d’un partit polític, he actuat sempre des de la lleialtat als meus companys i des de la fidelitat a la paraula donada, però sens dubtes mai he acceptat que la veritat és fruit de l’autoritat, o que hi ha –en política o en qualsevol altre àmbit- actuacions o positures que poden defugir l’anàlisi crítica.
He procurat, no sé si me n’he sortit del tot, observar el món amb ulls de lliurepensador. Pot ser per això, si renuncies a la concepció del partit-dida, si no assumeixes les coses acríticament…llavors fàcilment tot el que t’envolta és motiu d’insatisfacció.
Tal volta tot aquesta reflexió no passa de ser una ridícula i autojustificativa descripció del que simplement és una actitud infantil davant la vida, o pitjor encara una espècies de retòrica bizantina sense substància. Pot ser. Però sigui el que sigui, una cosa tinc clara, no tinc res de que penedir-me però, així i tot, el món que em pertoca viure no m’agrada.

No estic satisfet i no vull estar-hi. Si satisfacció suposa acceptació no vull estar-hi.  El dia que la satisfacció m’ompli seré mort  o pitjor, m’hauré rendit. No és el que voldria.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Tot pensant en les cada vegada més cruels incoherències de l’Església Catòlica que talment sembla que hagi engegat una cursa per esbrinar com més i millor pot martiritzar a la humanitat que diu voler emparar, m’ha vingut al cap la novel·la de Dostoievsky, “Els germans Kamaràzov”. Concretament el seu cinquè capítol. Us deix aquí, llavors, una ressenya sintètica de “El gran inquisidor”.

A «El Gran Inquisidor», probablement el capítol més cèlebre d’Els germans Karamàzov, l’Ivan llegeix a l’Alioixa un poema seu que descriu la trobada entre el cardenal gran inquisidor i Jesús, que ha tornat entre els homes. L’acció transcorre a la Sevilla del segle XVI, a l’època més terrible de la Inquisició, «quan cada dia, en algun lloc del país, flamegen les fogueres a la glòria de Déu».  Dostoievski imagina que Jesús apareix entre les cendres de les fogueres i avança en silenci entre la multitud, que el reconeix i li demana que faci miracles. L’inquisidor, segur de la seva autoritat, el fa detenir i li pregunta: «¿Per què has vingut a fer-nos nosa?».  Tot seguit li retreu que condemnés la humanitat a la misèria i la desesperació carregant-la amb el llast massa feixuc de la llibertat: «¿Has oblidat, doncs, que l’home prefereix la pau i fins la mort a la llibertat de discernir el bé del mal? No hi ha res de més seductor per a l’home que el lliure albir, però res tampoc de més dolorós». 
Les figures de Jesús i de l’inquisidor representen dues maneres diferents d’entendre la religió: l’una qüestiona, inquieta i obliga a estar alerta; l’altra consola i protegeix a canvi de la submissió. ¿Són dues tasques complementàries o incompatibles? La paradoxa es teixeix amb els raonaments que, en nom de la fe, va embastant l’inquisidor en presència d’un Jesús que l’escolta amb una actitud d’infinita paciència. El cardenal rebla els seus parlaments amb la sentència següent: «T’ho repeteixo: demà, a un senyal meu, veuràs aquest ramat dòcil com porta brases roents a la foguera on Tu pujaràs, per haver vingut a destorbar la nostra obra. Perquè si algú ha merescut més que tothom la foguera, ets Tu». 

No hi afegiré gairebé res més. Només dir-vos que si més no les paraules de l’escriptor rus ens porten a reflexionar sobre la deriva en contra del “llast feixuc de la llibertat” que actualment – recordant els anys que té la novel·la podríem pensar que sempre- encapçala l’Església Catòlica. Pensem-hi.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Cada 6 de gener, dia dels reis, es celebra a l’estat espanyol l’anomenada Pasqua Militar. Aquest dia el Rei d’Espanya sol rebre solemnement al Palau d’Orient, a Madrid, al president del govern, als responsables de l’Estat Major dels exèrcits i a membres de les ordres militars. Es pronuncien discursos, s’imposen condecoracions, es llencen plans estratègics, etc. És una imatge que, any rere any, podem veure als mitjans de comunicació.
Allò, però, que molta gent no sap és el motiu d’aquest commemoració. Ens hem de remuntar enrere en el temps. La Pasqua Militar fou instituida per Carles III per commemorar precisament la “reconquista y reintegración de la isla de Menorca en la corona española”.
Efectivament, el 1782, les tropes espanyoles ocupen la illa de Menorca. Malgrat un breu parèntesi posterior en que tornà a mans britàniques, el Tractat d’Amiens de 1802 ratifica l’ocupació espanyola.
Aquesta ocupació tingué ben prest funestes conseqüències. Implantació també a l’illa del Decret de Nova Planta- ja en vigor des de feia gairebé un segle a la resta de terres de parla catalana- que suposà la pèrdua de les institucions pròpies, el centralisme madrileny, l’expulsió de la llengua catalana de les escoles i de qualsevol lloc oficial, la progressiva castellanització, el retorn de la inquisició, la dependència econòmica dels interessos forans…
Res a celebrar tenim els menorquins el 6 de gener. Res a celebrar per haver caigut sota el jou dels borbons. Res a celebrar d’aquest fet d’armes que suposa un retrocés en tots els camps.
Al contrari, avui els menorquins només ens cal recordar la motivació infausta d’aquesta Pasqua Militat. Ens caldria posar-nos un llaç negre. De dol.

• Actualitat
• Sense comentaris