“Una saga moscovita”. Una gran novel•la de Vasili Aksiónov. Dos moments.

Les tortures d’un dels protagonistes en mans de la NKVD, la policia política antecessora de la macabra KGB soviètica. Tortures a una sala presidida per una reproducció del quadre que obre aquest comentari. “Sobre la pau eterna” de Isaac Levitan.

La recitació d’un poema d’Ossip Mandelstan. “Epigrama contra Stalin”.

“  Vivim sense sentir el país sota els nostres peus,
les nostres veus a deu passos no se senten.
I quan gosem parlar a mitges,
al muntanyenc del Kremlin sempre evoquem.
Els seus grossos dits són greixosos cucs
i les seves segures paraules,feixucs martells.
Del seu mostatxo es burlen les paneroles,
i llueixen les canyes de les seves botes.
Una colla de cacics d’estrany coll l’envolta,
amb els favors d’aquests homenets juga.
Un xiula, un altre miola, un tercer gemega.
I només ell parloteja i a tots, a cops,
un decret rere l’altre, com ferradures, clava:
a l’engonal, al front, a la cella, a l’ull.
I cada execució és una festa
pel seu ample pit d’osseta “.

No cal donar més detalls. Cal llegir-lo. Parla de la por i el coratge. Això és molt.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

Segueix llegint »

• Actualitat
• Sense comentaris

Han començat les desqualificacions. Ja sentim arreu atacs sense fonament. Els slogans substitueixen els raonaments. La crítica desaforada amara les declaracions dels dirigents polítics. Estem en plena campanya pre-electoral.

Sé perfectament en quin món visc i per tant no m’estranya. Una altra cosa és que m’agradi. I no m’agrada. Voldria creure que els ciutadans i ciutadanes saben destriar el gra de la palla i que, en conseqüència, sabran també valorar les propostes assenyades i rebutjar els discursos barroers i buits de contingut.

Malauradament tinc molts dubtes que això sigui així. Vivim en una societat on el crit més alt, l’insult més groller, la mentida més eixelebrada, té un públic fidel. Ho podem veure diàriament amb només amb una estona de zapejar pels canals televisius o llegint els titulars d’una certa premsa. Així, dissortadament, tinc força temor a que l’exaltació de la brutícia no s’ha hagi instal•lat com un verí permanent dins el nostre cos social.

Però, si més no, encara crec en la pedagogia i amb el poder de la cultura. Pot ser som un il•lús o tal vegada simplement em resistesc a donar per mort allò amb el que crec. No és un consol no enfangar-te si tot és fang al teu entorn, però tampoc hi puc fer gaire cosa. El meu camí és el de la reflexió, l’argumentació, el convenciment…no sé si mena a l’èxit però, al manco, no mena al femer. Em basta, m’ha de bastar. 

• Actualitat
• 2 comentaris