A vegades la realitat et copeja fort. I per a una persona que està en política és bo –i necessari- que sigui així. Explicaré el perquè d’aquestes paraules.
Ahir mateix vaig trobar-me casualment amb dos ex-alumnes –pels qui no ho saben jo som mestre- que voregen la trentena, són casats i tenen un fillet de mesos. M’exposaren la seva situació: fa més o manco uns quatre anys decidiren comprar un pis a una promotora immobiliària. Una aspiració ben natural per una parella que inicia la seva vida en comú. Acudiren a una entitat bancària a sol•licitar un préstec hipotecari. Tot foren facilitats. Fins i tot els hi oferiren més del 100% del preu de l’habitatge. Ells acceptaren pensat que així podrien fer front també a la compra del mobiliari per a la casa.
Els interessos eren baixos, el terminis de pagament a molts anys vista, feren comptes i consideraren que, destinant el sou d’un d’ells a les quotes hipotecàries, amb el sou de l’altre podien viure sense problemes. Compraren el pis, signaren la hipoteca, tingueren un fill…i es quedaren ambdós sense feina.
Quina és la seva situació actual?. Han de pagar unes quotes sense tenir cap ingrés, s’han menjat els pocs estalvis, el pis val, ara per ara, manco del que valia quan l’adquiriren. Ni venent-lo podrien saldar la hipoteca.
No sé traduir en paraules els sentiments que traspuaven quan m’ho explicaven. El que sí sé és que la seva vida s’ha convertit en una tragèdia. I, sincerament, no puc donar-los la culpa. Patiren un engany –potser des de la ceguesa però un engany- quan els engaliparen, els pintaren un futur de mel i sucre i els arrossegaren a una situació que ha esdevingut desesperada.
Durant molt temps les entitats bancàries van fer creure que venien duros a quatre pessetes. Això mai passa, però tothom no ho sap. Ells –il•lusionats- no ho veieren. Ara en paguen les conseqüències. No en tenen cap culpa els bancs d’aquestes situacions dramàtiques?.
No n’havia sentit parlar mai. Em referesc a Lina Prokófiev, la primera dona del gran compositor rus. A una llibreria de Palma vaig trobar la seva biografia. L’he devorada en un parell –menorquí- de dies.
En realitat és la narració d’una vida trencada per l’stalinisme, talment com ho fou la de Anna Larina Bujarin de la que ja n’he parlat al bloc. Allò que em sobtà, i en certa manera m’hi va fer sentir més proper, és que Lina Prokófiev en realitat es deia Lina Codina, filla d’un artista líric català, parlava la nostra llengua i durant anys, al costat del seu marit, va recórrer les sales de concert d’arreu del món…fins que van tornar a la Unió Soviètica stalinista. Llavors començà el calvari, la separació forçada, la persecució i finalment el confinament en un camp de treball a la Sibèria. El Gulag.
No tinc cap intenció de desvetllar la història, cruel, injusta, d’aquesta catalana que va patir tot el terror d’un règim genocida. Això ho deix per si us ve de gust llegir el llibre: “Lina Prokófiev” de Valentina Chemberdjí. Edicions Siglo XXI. Però sí vull incloure en aquest comentari un paràgraf on la Lina recorda el seu pare i la seva nissaga catalana:
“Eso enfadaba a su vez a mi padre: “El idioma catalán no es un dialecto, es una lengua. Tenemos nuestra literatura y antes eramos un gran imperio”.
És emotiu llegir aquestes paraules pronunciades per una dona que parlava rus, anglès, alemany,francès, castellà, català…Una dona que passa del gran món de la música internacional a un camp de presoners. Val la pena llegir-ho. Val la pena no oblidar.
