Fa trenta-cinc anys que va morir. Luchino Visconti va traspassar un 17 de març de 1976.
Tinc una mena de necessitat d’escriure un comentari sobre aquest gran cineasta italià. M’ha fet gaudir i m’ha ensenyat. He vist vàries vegades totes les seves pel•lícules, des de “Obsessió” a “L’Innocent”.

És un homenatge personal, no l’article d’un expert. Així, simplement en venen al cap tot un seguit d’imatges, de diàlegs, d’escenes, de situacions…que són ja per sempre part de la meva vida.

La desesperació dels pescadors a “La terra trema”, els plors de la filla d’Anna Magnani a “Bellissima”, la música al teatre de La Fenice a “Senso”, el ball de “Il gattopardo” i la famosa sentència lampedusiana sobre el canvi, el rostre gelat d’Ingrid Thulin a “La caduta degli dei”, la mort de Von Aschenbach a les platges del Lido, el poema d’Auden recitat a “Gruppo de famiglia in un interno”…

Éra una època. Un temps on la cultura era llibertat i es sentia com a llibertat. Amb Visconti moria, com abans amb Pasolini, tota una època. I malgrat el que escrigués un marquès bandarra, la nostàlgia no és un error. Al manco, en casos com el de Visconti no és un error.

• Actualitat
• Sense comentaris

Aprofit, ni que sigui agafant-ho pels pèls, el títol del llibre de Maria Aurèlia Campmany per fer una reflexió sobre algunes actituds polítiques.

Tots som hereus del passat. En política –malgrat el breu recorregut de la memòria- de qualque manera el passat marca el futur. I sé, però, que aparentment no és així.

Aquesta legislatura hem viscut fets molts greus. Han sortit a la llum –i han anat a parar als jutjats- nombrosos casos de corrupció, la majoria (no tots, UM en porta una bona part) imputats al Govern Matas. És un fet.
També la crisi econòmica ha baldat la nostra economia i ha condicionat el debat polític. Un altre fet. Ambdós fets són”coses” que han succeït. És innegable.

Però, és clar, la percepció no és la mateixa segons el cantó des del que es mira. És evident, i no és la primera vegada que ho dic, el doble llenguatge (reflex d’una doble moral) que passeja el Partit Popular. Per aquesta formació política la crisis econòmica , que ni s’ha generat ni es pot solucionar en solitari a les Illes Balears, és un fet real que cal utilitzar per atacar el Govern de les Illes Balears. En canvi la corrupció política és gairebé una anècdota, una incidència, una “nosa” sense transcendència.

Des del meu punt de vista, la corrupció és un problema seriós que ha provocat la desconfiança de la ciutadania envers la política. Cal combatre-la amb fermesa. Per altra part també és imperatiu enfrontar, amb tots els recursos al nostre abast, la cruel crisi econòmica que està afectant durament a tantes persones, a tantes famílies.

Però no m’agraden les trampes. Cal que el llenguatge sigui clar. No hi ha “coses” i “noses”. El Partit Popular, tot relativitzant la corrupció, ens intenta enganar. Coses i noses?. Coses, només coses.

• Actualitat
• Sense comentaris

M’encisa fer troballes a les novel•les que llegesc. He acabat “L’ocell espectador” de Wallace Stegner. Una obra excel•lent per cert, però la troballa és una frase de Marc Aureli. Supòs que és de les “Meditacions” que,quan les vaig llegir, em va passar per alt. Diu així: “Allò que no és bo pel rusc no pot ser-ho per a la abella”.
Mirau per on, he pensat, un emperador romà de fa uns mil nou-cents anys va deixar escrita una màxima que defineix perfectament la urgència ecològica que avui estem vivim. Estem enverinant el nostre rusc. La desforestació, les emissions contaminants, els abocaments sense control, la excessiva urbanització, l’extinció de les espècies, la pol•lució atmosfèrica estan destrossant la terra…i això no és bo per a l’abella.
Les lleis del gran mercat internacional produeixen enormes beneficis i, malgrat nombrosos intents de posar  fre (de Kyoto a Cancún) a aquesta cursa embogida, la veritat és que estan manant sobre governs i societats de forma i manera que s’està anorreant el nostre futur. El futur de la vida a la terra.

Tot això és letal pel planeta. El rusc s’està morint i amb ell les abelles. Farem cas qualque dia a Marc Aureli?.

• Actualitat
• Sense comentaris