“La llengua no hauria de ser motiu de confrontació”. Aquesta frase ha fet fortuna, l’he sentida de boca de distints dirigents polítics. De dreta i d’esquerra. De fet hi estic absolutament d’acord. Però quan qui la pronuncia és una persona com el Sr. José Ramón Bauzà, presidents del Partit Popular a les Illes Balears, llavors hi estic totalment en desacord.

Pot assemblar, a primera vista, una incoherència meva o, pitjor encara, una mena de visió sectària del discurs polític. De cap de les maneres. És una altra la causa.

Cal dir, en primer lloc, que les paraules no són asèptiques ni deslligables de qui les utilitza. Tot té un rerefons i aquesta frase no vol dir el mateix quan la pronuncia un nacionalista o quan ho fa un capitost de la dreta.

Per a mi significa que qualsevol ciutadà, qualsevol formació política o qualsevol entitat de les nostres Illes hauria d’assumir, més enllà de la ideologia política, l’amor i la defensa de la llengua pròpia –la llengua catalana- i que aquesta assumpció natural i lògica suposaria la inexistència de qualsevol confrontació per temes de llengua.

Per al Sr. Bauzà, a tenor de les seves declaracions, té un significat força diferent. Ve a dir-nos que no s’ha de fer res per promoure l’ús del català perquè qualsevol actuació en aquest sentit és motiu de confrontació.

Queda clar, llavors, quant ambigu pot arribar a ser el llenguatge. Però més enllà d’això hi ha un fet que no es pot rebatre. La legislació de les Illes Balears, des del mateix Estatut d’Autonomia a la Llei de Normalització Lingüística, avala el significat que don a la frase de la que parlem i refusa clarament la interpretació del Sr. Bauzà. Pot ser per això aquest vol eliminar la legislació que afavoreix la normalització lingüística “con lo qual” –com ell diu- provocarà una dura confrontació. Ja ho veieu, així està el brou.

• Actualitat
• 1 comentari

Ja fa anys, més de vint-i-cinc, que vaig llegir l’assaig de Simone de Beauvoir titulat, precisament, “La vellesa”. Ara que l’estic rellegint m’adon que l’entenc de manera diferent de com ho vaig fer quan estava a la vintena.

L’escriptora analitza, des de diversos enfocaments i a partir de múltiples trajectòries vitals, les actituds de les persones enfront de l’inevitable pas a la vellesa.
Pot ser perquè, poc a poc, m’hi vaig apropant he entès alguns dels raonaments i preses de posició que al seu moment em van resultar absolutament aliens.

No sé com enfrontaré la meva decadència física, no sé com respondré davant un possible deteriorament mental. Cada persona, tal i com es reflecteix al llibre, ho fa de forma diferent. No sé quin serà el meu cas, però sens dubtes sí sé el que voldria que fos. En poques paraules es pot resumir: acceptació, dignitat, serenor, curiositat i treball.

Acceptar allò que és inevitable. Acceptar-ho amb serenor. Mantenir la dignitat. No abdicar de la necessària curiositat per tot allò que passa al món. Treballar per allò que creus just. Vet aquí els meus desitjos sobre aquest tema, i encara que no sempre s’acompleixen estic convençut que és bo tenir-los. En tot cas reflexionar –com m’ha obligat a fer l’assaig de Beauvoir- sempre és positiu.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Ho hem de repetir per enèsima vegada. No hauria de ser així. No hauria de ser necessari.

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
i la nostra cultura i tradicions són uns elements
identificadors de la nostra societat i, en conseqüència,
són elements vertebradors de la nostra identitat”.

No és un paràgraf del programa electoral del PSM. No és una sentència proclamada per una nacionalista. És un fragment del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

La veritat és que cansa. Sempre el mateix. La dreta popular torna a emprar la llengua com a eina electoralista. Farta i fa vergonya. He arribat a pensar que s’hi barregen dues coses: interessos electorals i un clar complex d’inferioritat. Talment assembla que els dirigents del partit popular pateixen una mena de síndrome, el mateix que fa que les classes altes d’alguns països asiàtics hagin abandonat les seves tradicions per convertir-se en males còpies dels antics colonitzadors anglesos. Un síndrome que afegit als càlculs electorals tot passejant fantasmes inexistents els porta a utilitzar la llengua com a motiu de confrontació.

L’altre dia, tot referint-se a l’ús de les llengües oficials al Senat espanyol, en Rajoy posava etiquetes de normalitat. Jo també en vull parlar de normalitat. Voldria que les Illes Balears tinguessin una dreta normal, defensora del lliure mercat i detractora de la intervenció governamental. Una dreta normal que postula el neoliberalisme però que no qüestiona la llengua del seu poble. Això seria normal. Malauradament no és així, ho vivim cada dia. Càlculs i síndromes ens porten a situacions esperpèntiques. La dreta vol governar un país ofegant els elements vertebradors de la nostra identitat. Benvolguts lectors d’aquest bloc, vull un país normal, vull una dreta normal !!!.

• Actualitat
• Sense comentaris