És ben curiós. Avui he rellegit Lenin. Tot navegant per la immensa xarxa he topat amb una mena d’opuscle de V.I. Lenin titulat “El dret de les nacions a l’autodeterminació”.
Vull deixar clar que per a mi Lenin no és font d’autoritat, més aviat al contrari. No combrec, ni accept, la majoria de les seves tesi i puc dir sense embuts que l’aplicació pràctica de les seves doctrines va produir un malson de sang i terror. Si més no encara sóc capaç de reconèixer la veritat quan la veig, ni que sigui enmig d’una retòrica i unes anàlisi que no compartesc.
La veritat és que aquest escrit del que us parl és, en la seva major part, una mena de refutació a algunes idees de Rosa Luxemburgo. I sincerament –al manco pel que fa a la concepció de llibertat- estic força més proper a aquesta pensadora espartaquista que al dirigent comunista rus. Però, com he dit, enmig de la filípica he descobert una afirmació que puc subscriure sense dubtar-hi un moment. Diu Lenin que el dret d’autodeterminació s’ha d’entendre com el dret d’una nació oprimida a la secessió. Amb això hi estic absolutament d’acord. Més enllà ja entrem en el terreny de les discrepàncies, l’embolcall marxista que rodeja aquesta frase és de fet, llavors, un rosari de cauteles, excepcions i gairebé sublimacions interessades. Però la frase resta, i és certa. Una nació oprimida, una nació que veu com es constantment espoliada, humiliada, ofegada culturalment…té dret a la secessió. Ho va dir Lenin, però això tant dóna, allò que és important és que tenia raó.
