Aquests dies estic rellegint el conegut llibre de Victoria Prego, “Así se hizo la transición”, que al seu moment fou també un documentat reportatge, per capítols, emès per Televisió Espanyola.

L’havia llegit vàries vegades. He viscut i record molts dels fets que allà es narren i, a més, està ben escrit resultant força entretingut. Però aquesta vegada he fet un esforç per llegir-lo amb uns altres ulls. Amb la nova lectura he pogut observar quantes foren les cessions, quantes les renúncies i, sobre tot, quant condicionat va estar el resultat final per la por- lògica i comprensible en aquells moments- al poder que conservava l’estructura franquista (exèrcit, judicatura, administració…). No pretenc retreure res ni fer cap mena d’acusació eixelebrada. Temps era temps, i es feu allò que es va creure convenient i sobre tot possible.

Però han passat més de trenta anys i cal una reflexió crítica. Les càpsules enquistades de la injustícia –que foren llavors tolerades i preservades- no tenen ara el més mínim sentit ni justificació. És per això que cal identificar les llacunes i les nafres residuals de la dictadura dins el nostre sistema polític i , sens dubtes, actuar en conseqüència. Cal revisar el text constitucional i tota l’arquitectura que d’ell se’n deriva només sigui per avançar –ara sense temors- vers una societat més equilibrada i ajustada a la realitat social del segle XXI.

No sé si és massa tard. Les cotilles que la por va posar, aquells anys, a la democràcia pot ser s’han convertit ja en armadures inamovibles. Si és així, el camí forçosament haurà de ser un altre. Pel que fa al reconeixement de les realitats nacionals, avui forçadament immergides dins l’Estat Espanyol, o es reconeix la seva identitat amb totes les conseqüències o no hi haurà lloc per elles dins el sistema constitucional. Aquesta és la disjuntiva i és que la por sempre és mala consellera.

• Un poc de tot
• 8 comentaris

He deixat passar un mes abans d’escriure aquesta entrada. Hi ha coses que més val reposar-les. Estic parlant de la proposta del President del Consell Insular d’Eivissa tot reclamant que la seu d’una Conselleria del Govern de les Illes Balears es traslladés a la major de les Pitiüses.
És cert que, a l’endemà d’aquesta sorprenent reclamació, vaig fer unes declaracions a premsa. En poques paraules deia que ho considerava una proposta efectista i sense sentit. M’explicaré.
L’arquitectura institucional de la nostra comunitat autònoma, fixada en l’Estatut reformat el 2006, preveu que els consells insulars assumeixin àmplies competències que els hi són pròpies, paral•lelament es deixa la porta oberta perquè un llarguíssim llistat d’altres competències siguin transferides des del Govern als Consells. En definitiva estableix govern forts a cada illa amb un govern interinsular que mantindria la tasques de coordinació i relacions amb institucions foranes ( i això no exclusivament). El que cal és avançar amb diligència i fermesa amb el desplegament estatutari, sense paranys ni reserves, a fi que la configuració de la nostra comunitat culmini quan abans amb l’escenari que he dibuixat i que preveu l’Estatut.
Tot el que no sigui transitar aquest camí són maniobres de distracció, cortines de fum, brindis al sol, retòrica electoralista i el que és pitjor….frens absurds a la necessària i legítima conversió dels Consells Insulars en governs reals, amb competències i dotació econòmica suficient, de cada una de les Illes. El President d’Eivissa ha aconseguit uns titulars de premsa…però per res ha ajudat a aquest objectiu.

• Actualitat
• Sense comentaris

Vestigia nulla retrorsum. Aquest era el lema de les tropes cromwellianes. El vaig trobar, per casualitat, a un llibre que res té a veure amb la història anglesa. Em va cridar l’atenció. Crec que defineix i explicita allò que hauria de ser el compromís de tots els que, des d’un lloc o un altre, batallam per la recuperació de la nostra identitat nacional. En aquests moments quan els vents ens bufen en contra- sentència infame contra l’Estatut Català, ofensiva espanyolista contra la llengua catalana, un Partit Popular cada vegada més ancorat en posicions dretanes de centralisme espanyol, etc.- és més necessari que mai no fer cap passa enrere, no cedir ni un mil•límetre, resistir a qualsevol trinxera, exigir amb veu cada volta més alta, defensar per tots els mitjans els nostres drets, contestar a qualsevol mena d’atac. En definitiva actuar com a ciutadans lliures que reclamen la llibertat pel seu poble. Només així podrem mantenir la flama encesa i fer-la cada dia més brillant. Vestigia nulla retrorsum. Ni una petjada cap enrere.

• Actualitat
• Sense comentaris