He de confessar-vos que pràcticament aquesta entrada l’he afusellada d’una similar del meu company de grup parlamentari, Miquel Àngel Llauger, però la temàtica m’assemblava prou interessant com per a reproduir-la aquí.
Estem parlant d’un himne inexistent però que podria existir. L’himne de les Nacions Unides. L’any 1971 es va estrenar  a la seu d’aquesta organització internacional, a Nova York, un himne amb lletra del gran W.H. Auden i amb música del no menys gran Pau Casals. Mai però ha tingut caràcter oficial i per molts anys ha restat a l’oblit, fins que Bartomeu Mestre “Balutxo” va recuperar la història en un article al Diari de Balears.
Ves aquí llavors la lletra d’aquest himne, en versió catalana del mateix Miquel Àngel.

Amb tot l’entusiasme,
sona, músic, les cordes
perquè puguem cantar.
Exultants, deleroses,
les nostres veus diverses
sabran entremesclar-se,
competint, juganeres,
sense tons dissonants,
fins ser una sola veu.
Perquè tot el que abraça
la llaçada del so
és com terra sagrada
en què tots som germans
i no estranys sense rostre.
Mortals, teniu present
anar amb compte amb els mots,
perquè amb els mots mentim
i amb els mots diem pau
quan volíem dir guerra,
i amagam la maldat,
i fem promeses falses.
La cançó és vertadera:
que la música sigui
un model per la pau,
perquè la pau vol dir
canviar cada cop
que ens ho marca el tic-tac
del rellotge del món.
Així doncs, que la història
de la ciutat dels homes
d’ara endavant es mogui
com la música, quan
les notes engendrades
engendren notes noves
i fan de la fluència
del temps una creixença
fins que allò que podria
haver estat s’esdevé,
i fins i tot la pena
és un mirall del goig
i el destí és llibertat
i gràcia i sorpresa.

Encara no he pogut haver la música, quan l’hagi trobada, i sapi com penjar-la, us promet fer-vos-la conéixer.

• Un poc de tot
• 2 comentaris

Una costum que tinc des de fa anys és emportar-me un llibre a qualsevol dels viatges que sovint faig, preferiblement per Europa. Un llibre, novel·la, ambientat a les ciutats que he de visitar. Al meu parer és una excel·lent forma de viure l’entorn des d’una altra perspectiva. Assaborir els diversos indrets, resseguir les passes d’un personatge, identificar llocs i situacions… Tot això et permet, llavors, ubicar les vivències viscudes mitjançant la literatura a més de les que fas teves directament passejant per places i carrers.

Naturalment  cal dissenyar-te un viatge tranquil i personalitzat, defugir els “tours” organitzats, deixar-se emportar sense destinació, no mirar el rellotge, gaudir de la sorpresa de cada troballa…

Aprofit, llavors, aquest comentari per llistar alguns autors i algunes ciutats que han fet que els meus viatges conjuguin el plaer del descobriment amb el gaudi de la lectura. Un llistat gens exhaustiu però que per a mi és un compendi de moments de felicitat.

Sant Petersburg amb Crim i Càstig de Dovstoiesky o l’Agulla daurada de Montserrat Roig, la Florència del Bomarzo de Múgica Lainez o d’Una primavera per a Domenico Guarini de Carme Riera, la Venècia de Thomas Mann a, precisament,  La Mort a Venècia o a Venècia de Philippe Sollers, la Riga de Colin Thubron  a Entre russos, l’Adéu a Berlín de Christopher Isherwood o Una princesa a Berlín de Solmssen, l’Estambul d’Orham Pamuk, el Budapest de qualsevol llibre de Sándor Márai –especialment Terra, Terra-, la Bruges de L’estrella de la guarda de Hollinghurst o la Brussel·les del dos primers llibres autobiogràfics de la Yourcenar, la Lisboa de Història del cerco de Lisboa de Saramago, Praga amb els llibres del Kundera o de Habral o el mateix Testament a Praga de Teresa Pàmies, tants llibre, tants viatges…i així podria seguir amb ciutats més òbvies, Londres, Roma, París…

En definitiva, per a mi un llibre durant un viatge és sens dubtes un plaer afegit. Un plaer que lliga la vida i la literatura. Això, us ho assegur, està molt bé.

• Un poc de tot
• 1 comentari

L’altre dia una companya, diputada del Partit Popular, em va titllar d’incoherent per mor que no vaig assistir als actes de commemoració del trentè aniversari de la Constitució Espanyola. El seu raonament no podia ser més simplista: “Si exigiu que s’acompleixi allò que diu la Constitució perquè llavors no voleu anar als actes que es fan el dia 6 de desembre?”. Amb una certa paciència, però sense escarrassar-m’hi gaire, vaig explicar-li que el PSM-Entesa Nacionalista és un partit democràtic que acata, encara que no la comparteixi, la legalitat vigent però que això, sens dubtes, no suposa de cap de les maneres que estem obligats a participar en les celebracions d’un text que no reconeix la nostra identitat nacional, entre moltes altres mancances.
Al contrari, des del PSM-Entesa Nacionalista, consideram la Constitució un text esquifit, fruit d’un determinat moment històric que ja fa molt de temps està més que superat i que, ara per ara, és més una cotilla que una garantia per les legítimes aspiracions de les nacions que han de conviure dins l’Estat Espanyol.
Al meu parer, cal una reforma a fons del text constitucional. Una reforma que estableixi un estat confederal on els distints territoris amb identitat nacional tinguin reconegut el dret a l’autodeterminació. Així mateix s’hauria d’establir el dret dels diversos estats que conformessin la confederació a convocar referèndums i consultes populars respecte a totes les qüestions que considerin oportunes, inclosa la del seu futur polític.
Cal reformar, sens dubtes, altres aspectes: la institució monàrquica ha de ser mantinguda o abolida a partir de la decisió lliurament expressada per la ciutadania. Caldria també reconèixer la igualtat jurídica, a tots els efectes, de les diverses llengües oficials presents a l’Estat. Caldria… caldrien moltes modificacions, com he dit una reforma a fons.
Mentre no sigui així, molts ciutadans –entre ells jo mateix- ens sentim –i som- ciutadans de segona en un Estat que discrimina la nostra llengua, que no respecta el nostre dret a decidir, que ens supedita a un poder central arbitrari, que ens espolia econòmicament i que no té cap mena de consideració per a la nostra identitat com a poble.

• Un poc de tot
• 3 comentaris