Sovint he sentit dir que les idees que defens són una absoluta bogeria. Que la defensa de la nostra identitat nacional, de la nostra llengua i cultura i dels nostres inalienables drets com a poble és propi de folls, il•luminats, radicals que no tenen els peus a terra. No és res de nou. Segles i més segles fa que qualsevol trencament d’allò que està establert rep aquests qualificatius.
Ahir vespre, de matinada, vaig rellegir –entre el plaer i la mandra- l’Antígona de Sofocles. Una frase que pronuncia l’heroïna desvetlla clarament això que abans he exposat. Antígona desobeeix les ordres, trenca, per raons superiors, la llei que hauria de lligar els seus actes, diu:

“I no pensava jo que tanta força tinguessin les teves proclames com perquè sent mortal es pogués passar per sobre de les lleis no escrites i fermes dels déus.  I si et sembla que ara estic portant a terme una empresa boja, potser d’alguna manera per a un boig és per a qui estic sent culpable de bogeria.”

Més enllà del llenguatge de fa milers d’anys, la resposta és força vàlida. Hi ha deures que van més enllà de les cotilles amb que ordres i lleis llastren allò que és just. És la rebel•lia contra la injustícia. Quan ara sent parlar de la Constitució, com a llei suprema, que barra el pas al dret d’autodeterminació de les nacions ofegades dins l’Estat Espanyol pens amb Antígona.

• Actualitat
• 2 comentaris

L’estiu és època de tertúlies. Un grup d’amics, taula a la fresca, unes cerveses i qualque cosa de menjar…i ja hi som. La tertúlia flueix sense rei ni roc, bota d’un tema a l’altre, res transcendent, res important, només la conversa i la companyia.
L’altre dia, entre moltes altres coses, vam parlar de temps passats. Tots els que hi érem ja no farem els cinquanta i la cosa es va centrar en com havia canviat la joventut. Cadascú comptava la seva anècdota, remembrances d’anys, qualque acudit…Per la meva part vaig posar un exemple de com havien evolucionat les coses….quan era al•lot fins que no acabaves l’ensenyament primari –llavors al catorze anys- no portaves calçons llargs. Al manco així era al meu poble. Fins als catorze anys tots amb calçons curts fes fred o calor. Naturalment la xerrada va derivar vers les moltes comoditats, avantatges i capricis que té el jovent d’avui en dia. Si més no però, i com tot això em deixava un mal regust, vaig voler deixar una cosa clara: no tinc cap mena de nostàlgia i per res aquella època mereix ni una mica d’enyorança.
Estic absolutament convençut que la joventut d’ara és molt més sana, molt més feliç, molt més agradable, en definitiva molt millor que la que érem nosaltres. Vam viure anys grisos, anys de pa i xocolata, de cops de regla a les aules, de catecisme i pecat, d’himnes espanyolistes i clatellades…per sort ja només es duen calçons curts a l’estiu.

• Un poc de tot
• 6 comentaris

Avui mateix, de bon matí, he sentit a la ràdio Ovidi Montllor. Ha estat com una mena de “dejà vu”. Tot s’ha omplert de records. Recitals. Vinils. Cançons a vetllades. La fera ferotge. La cançó de les balances…tants i tants records.

Fa ja quinze anys que Ovidi Montllor va morir i encara és, al manco per a la meva generació, un símbol i un referent. L’admirava, l’admir. En homenatge al record que un emissora radifònica ha tret de les ombres, vet aquí una de les seves cançons. Un cançó que és un manifest personal. Una cançó que explica i defineix Ovidi Montllor.

 
LA CANÇÓ DEL CANSAT

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

• Un poc de tot
• Sense comentaris