Fa uns dies vaig assistir, a Palma, a la presentació del llibre de Miquel López Crespí. “Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968-2008”.  A l’acte Mateu Morro, Antoni Vidal Ferrando i el mateix autor feren unes excel•lents dissertacions sobre l’obra. Ni de bon tros puc apropar-me a l’anàlisi que en feren. Llavors em limitaré, ara que he llegit i paït el llibre, a exposar-vos la meva particular opinió.
Així, en primer lloc, una cosa puc deixar clara. És un llibre on la literatura esdevé indestriable del compromís polític, on la ideologia és cultura i la cultura és lluita i rebel•lia.
Fem llavors un viatge tot llegint, un viatge que ens porta als anys de plom de la dictadura, a la llum de les il•lusions d’un nou futur, a les ombres dels somnis traïts…un viatge que es fa remembrança personal d’uns anys compartits, vivència de tants fets que encengueren focs o acabaren en boira i fum. Però no és un anecdotari, ni tan sols un dietari. És una profunda i lúcida reflexió sobre la tasca literària, un itinerari de novel•les, poemaris, peces de teatre que donen sentit i explicació a tota una època.
Reconec que som incapaç d’anar més enllà d’aquestes quatre notes. No tinc prou paraules ni recursos per copsar en aquesta entrada tot allò que a aquestes memòries s’hi pot trobar. Així que només em resta recomanar-vos, sincerament, la lectura d’aquesta obra de Miquel López Crespí.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

He encapçalat aquest comentari amb un fragment de “La Balenguera”, actual Himne de Mallorca, perquè precisament el que pretenc fer és això, mirar enrera per, ni que sigui per un moment, recordar la història i les pròpies arrels.

Em referesc a una història molt concreta, la de la formació política en que fa més de trenta anys que milit, el PSM-Entesa Nacionalista.

I a què ve aquest atac de nostàlgia, us podeu demanar. Molt senzill, per casualitat ha caigut altre vegada en les meves mans el fulletó original que s’edità per donar a conèixer la “Declaració de Principis del Partit Socialista de Menorca”. Us assegur que, després de tants anys, és una lectura interessant. Ja he escrit sobre aquest mateix tema, però em segueix sobtant la plena vigència de la majoria de qüestions que hi podem trobar.

Més enllà del llenguatge propi de l’època i que avui en dia grinyola un poc, no pos en dubte ni per un moment la versemblança de l’afirmació que Menorca “roman sotmesa a un sistema econòmic capitalista i un procediment polític administratiu de signe quasi colonial. Aquestes premisses d’insularitat, sistema econòmic i manca d’autodeterminació posen en gran perill la fràgil estructura física i humana de Menorca”.

Podem perfectament traduir el llenguatge de la transició a un altre més actual i llavors ens trobaríem amb els conceptes, ben d’avui en dia, que el PSM no es cansa de repetir: Cal bastir un nou model econòmic respectuós amb el territori, cal més autogovern per a Menorca, cal preservar la identitat cultural de l’illa…

Hem avançat molt, és vera, des de que es publicà aquest manifest fundacional del PSM. Els Consells Insulars són una realitat, la nostra llengua i cultura s’ha revifat, s’han aprovat mesures de protecció del territori, s’han donat passes per avançar cap a un model econòmic més sostenible. És cert i així ho dic clar i català. Si més no, al llegir aquests principis del PSM que llavors neixia, no puc evitar veure quan feble és encara tot el que s’ha aconseguit i quan necessari és encara el treball per assolir un veritable autogovern per a Menorca, quan precària és encara la normalització de la nostre llengua, quants perills sobrevolen encara el nostre entorn natural, quan depenent i dèbil és la nostra estructura econòmica.
Girar l’ullada cap enrera…ajuda a la reflexió. Que la reflexió porti al compromís.

• Actualitat
• Sense comentaris

La setmana passada, amb l’entrada “El català sense fronteres”, els comentaris penjats a aquest bloc arribaren a la xifra dels dos-cents cinquanta. Sé que és un tòpic el fixar-se en un nombre concret, o en una data, per celebrar qualque cosa. Ves a saber quina mena d’atavisme mil•lenarista ens porta a aquestes actituds. Sigui com sigui, efectivament ja hem arribat als dos-cents cinquanta comentaris. Tenint en compte que el bloc es va obrir el primer d’octubre del 2008 no estan malament els comptes.
He intentat mantenir una certa periodicitat, un cert ritme. Així, dia sí i dia no, he intentat que un nou comentari sortís al bloc. La temàtica és diversa. Qüestions polítiques d’actualitat, reflexions personals, referència d’efemèrides, poemes, recomanació de llibres, etc.
La veritat és que els lectors han anat, i van, creixent dia a dia.  Molta més gent de la que em pensava és pren diàriament la molèstia de connectar amb aquestes pàgines virtuals, i malgrat suposi un cert esforç mantenir la continuïtat i el ritme, us assegur que compensa quan observes que sovint més d’un centenar de persones han decidit visitar-te.
Abans he dit que la temàtica és diversa, però sens dubtes hi ha una constant: la defensa de la cultura i llengua catalana. Si l’entrada dos-cents cinquanta parlava del català arreu del món, la primera, “La llengua catalana i el Partit Popular”, criticava, sense embuts, la positura d’aquesta formació política respecte a la nostra llengua.
Bé, ja n’hi ha prou de cofoisme, simplement em venia de gust compartir amb tots voltros aquesta fita.
Salutacions més que cordials.

• Actualitat
• 1 comentari