És una expressió menorquina. Sens dubtes, en sentit figurat, no té res a veure amb cap malestar fisiològic sinó que més aviat fa referència a un sentiment de desgrat, d’instatisfacció, de molèstia per quelcom que ens preocupa. I, sí, ara per ara sentir algunes afirmacions dels dirigents del Partit Popular em fa mal de panxa.
Des de fa mesos els discursos dels populars tenen un denominador comú: l’apocalipsi. Ningú em podrà titllar de ser, ni de bon tros, simpatitzant de la figura o de les posicions del Sr. Rodríguez Zapatero. He escrit molt críticament sobre ell en aquest mateix bloc. Però escoltar, una i altra vegada, les positures cavernícoles del Partit Popular em causa una evident malastrugança. Llei de interrupció voluntària de l’embaràs, llei d’extensió dels drets als homosexuals, Estatut de Catalunya…de tot això i més n’han dibuixat i en dibuixen escenaris apocalíptics. I no en parlem si ens fixem en els temes relacionats amb la crisi econòmica. He discrepat públicament de la gestió de la crisi que ha portat a terme el govern espanyol, he criticat durament les mesures antisocials de Zapatero…però allò que fa el Partit Popular és molt més barroer i perillós. Atacar sense alternatives, pitjor encara, atacar amagant les seves alternatives que són més i més dretanes, més atemptatòries dels drets socials, pròpies de la reacció més ultramuntana. El que ja he dit, la hipocresia del Partit Popular, la seva ferotge visió  thatcheriana amagada sota vels de mel i sucre em fa mal de panxa…i fàstic. Caldrà cercar cura.

• Actualitat
• Sense comentaris

L’agost de 1989 era a Berlín. Uns mesos després el mur que dividia la ciutat era enderrocat i començava una nova etapa en la història europea. El símbol més significatiu de la divisió en blocs enfrontats desapareixia, i amb ell, com un castell de cartes, tots els règims del mal anomenat  “socialisme real”.
Vaig visitar els dos costats del Berlín ocupat, vaig poder comparar l’abisme que separava les dues Alemanyes, vaig patir els escorcolls en travessar el check-point charlie, vaig veure els soldats amb metralladores patrullant la zona de ningú sota les cases amb les finestres tapiades… És difícil d’oblidar.
Sortosament la immensa presó en que s’havia convertit l’antiga RDA ja és història. Sortosament l’aberració dels règims dictatorials disfressats de socialisme ja ha passat. Al manco a Europa ja ha passat. Però, vulguem o no vulguem, resten els problemes.
Fa un parell d’anys vaig tornar a Berlín. Del mur no hi queda ni rastre. S’han construït impressionants gratacels. La porta de Brandenburg, abans aillada, ara té adossat un hotel de luxe. Arreu es restaura, es remodela, s’edifica…el Reichstag, abans en runes, ara, sota una cúpula de cristall, brilla com nova cambra parlamentària de l’Alemanya unificada. Però encara resten els problemes. El sistema capitalista no ha resolt els problemes econòmics i una gran part dels ciutadans de l’antiga RDA viuen en condicions bastant precàries. Sigui com sigui no dubtem que la caiguda del mur fou una gran fita. Qualsevol espurna de llibertat, per petita que sigui i malgrat no ho solucioni tot, ha de ser celebrada. Avui, 13 d’agost, aniversari de l’inici de la construcció del mur de Berlín –fa cinquanta-nou anys- celebrem el seu enderroc i desitgem que el futur no desvirtuï mai aquesta celebració.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Fa uns mesos, l’escriptor Miquel López Crespí, em feu arribar amablement un exemplar del seu llibre “Breviari contra els servils”. El vaig llegir immediatament i, us ho assegur, em va colpir. Tant que no vaig gosar escriure’n res al bloc. Ara l’he tornat llegir, pot ser més pausadament, i altra vegada m’ha impressionat. Em sap greu no tenir la facilitat d’escriptura que caldria per ressenyar un llibre d’aquestes característiques. No en sé prou.
Només puc dir-vos que és un llibre que conjuga –aquest és el meu sentiment- assaig, novel•la i poesia (o prosa poètica si es vol)  i sense que els tres gèneres literaris es puguin destriar sinó que flueixen i s’entrellacen en una conjunció d’allò més estranya…i impactant.
És un llibre que no es pot llegir a mitges, et demana beure’l fins al final, et fa necessari seguir fins a la darrere paraula. La temàtica?. Amb certesa no ho sabria dir. Són tantes les línies que teixeixen el tapís. Si hagués de resumir només gosaria dir: un crit contra la indiferència, l’oblit, el conformisme i la complicitat. Un crit, un poema, una narració, una profunda reflexió.

• Un poc de tot
• 2 comentaris