(Fa un parell d’hores m’he assabentat que el Sr. Bauzá, president del Partit Popular de les Illes Balears, ha anunciat que, si arriba al Govern, derogarà la Llei de Normalització Lingüística. Un dels arguments per fer-ho és, segons ell, la molt profunda i científica idea que “noltros deim tassó i no got”. Per això ara torn penjar al bloc una entrada publicada el març passat. Aquest senyor, com a mínim, és indigne de càrrec que ocupa i a sobre…un ignorant)

–I el mallorquí, és català?
–Quan entram voluntàriament a definir criteris que per a la societat no són tan prioritaris com per a un sector minoritari… La gent vol expressar-se amb normalitat, amb naturalitat. Això és el que jo vull. No crear barreres lingüístiques generades pels mateixos polítics. Hem de traslladar la naturalitat del carrer a la naturalitat de l’administració.

–Però fa anys el PP tenia assumit amb naturalitat que a Mallorca es parla el català de Mallorca. Vós ho assumiu?
–Jo assumesc que nosaltres aquí deim moix i no deim gat, què deim tassó i no got…Això és el que jo assumesc.

–Però és català el que parlam o no?
–És mallorquí. Per mi és mallorquí

Són paraules de José Ramon Bauzà, flamant president del Partit Popular, a una entrevista periodística. En llegir-lo m’assembla retrocedir en el temps. Talment semblen les respostes d’un dirigent de la dreta de finals dels anys setanta.

José Ramon Bauzà és apotecari. S’ha de presumir que és una persona amb una certa cultura. Llegir llavors les seves argumentacions primàries, acientífiques, contràries a qualsevol criteri de mínima racionalitat lingüística, fa esborronar. Això pensa el màxim dirigent del principal partit de les Illes Balears. Fa esborronar.

Des d’aquest modest bloc vull intentar respondre-li, i ni tan sols ho faré amb les meves paraules:

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
i la nostra cultura i tradicions són uns elements
identificadors de la nostra societat i, en conseqüència,
són elements vertebradors de la nostra identitat”.

“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears,
tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter
d’idioma oficial”.

“La Comunitat Autònoma té competència
exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana,
pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició
literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels
poders públics de la comunitat autònoma. Les
modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca,
Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció,
sense perjudici de la unitat de la llengua”.

“La institució oficial consultiva per a tot el que es
refereix a la llengua catalana serà la Universitat de les
Illes Balears. La Comunitat Autònoma de les Illes
Balears podrà participar a una institució adreçada a
salvaguardar la unitat lingüística, formada per totes les
comunitats que reconeguin la cooficialitat de la llengua
catalana”

“La Comunitat Autònoma de les Illes Balears, sent
la llengua catalana també patrimoni d’altres comunitats
autònomes, podrà sol•licitar al Govern de l’Estat i a les
Corts Generals els convenis de cooperació i de
col•laboració que es considerin oportuns per
salvaguardar el patrimoni lingüístic comú…”

Això diu, textualment, respecte a la llengua catalana l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Això és el que diu l’Estatut d’Autonomia que el Partit Popular va votar. Això és el que diu l’Estatut que tots els diputats i diputades prometem o juram guardar i fer gaurdar. Això és el que diu l’Estatut que, si un dia entra al Parlament de les Illes Balears, el Sr. José Ramon Bauzà haurà de prometre o jurar guardar i fer guardar. No n’hi ha més.

En definitiva, allò que per a mi és absolutamente evident és que la pretesa renovació del Partit Popular és més aviat una clara i indubtable regressió. Regressió a positures que fan enrojolar a qualsevol persona amb dos dits de front. La nostra llengua, se l’anomeni mallorquí, menorquí o eivissenc, és la llengua catalana. Posar-ho en dubte és atemptar contra el nostre Estatut d’Autonomia. Això és el que ha fet el Sr. José Ramon Bauzá. Res més a afegir, només una última cosa. Sr. Bauzà, a Menorca, deim got i no tassó, deim got igual que a Catalunya. Li queda clar?.

• Actualitat
• 8 comentaris

Crec que un dels símptomes de que t’estàs fent vell –i que no he sentit comentar a ningú- és que cada vegada més enyores allò que no has viscut. I no parl per res d’oportunitats perdudes ni de desitjos insatisfets…és més aviat l’enyorança d’altres èpoques, de lluites que no arribares a viure, de sentiments que només has sentit contar…

No sé l’any exacte però, a Menorca, la gent gran encara te’n parla. Abans de la rebel•lió militar del 36 els treballadors menorquins del calçat protagonitzaren l’anomenada “vaga del velló”. Reivindicaven l’augment d’un velló en el seus sous per cada parell de sabates que fabricaven. La veritat és que, ara per ara, no sé quina quantitat representava aquest velló però estic segur que era una quantitat irrisòria. Sigui com sigui les conseqüències de la vaga foren més que dures. El meu avi es va quedar força temps sense feina fins al punt que va haver d’anar-se a Mallorca –a Inca- a treballar una bona temporada. A Menorca ningú volia donar-li feina per mor que havia participat a la vaga.

No som historiador i possiblement hauré embullat les dades històriques sobre aquesta vaga. Però els fets no són allò que m’importa d’aquesta història. El que m’ha quedat dins la memòria és l’orgull amb que el meu avi- als seus darrers anys- contava aquesta lluita. El seu orgull d’obrer. Un orgull que ni la guerra perduda, ni els anys de presó durant el franquisme, ni l’ofegor política en que va haver de viure la resta de la seva vida, pogueren enfonsar.

Enyor aquest orgull de classe obrera. Enyor el menyspreu a qualsevol que fes de l’enriquiment el seu horitzó. Enyor el sentiment que traspuava: som un obrer, estic orgullós de ser un obrer, vull ser un obrer. Això és el que deien les seves paraules i, sobre tot, els seus silencis.

No pensem que era cap mena de resignació vers un destí infaust, això seria com avui es veuria però res més lluny de la realitat. L’ambició d’aquells lluitadors de principis del segle passat no era fer diners per millorar el seu status social. Era, ben al contrari, aconseguir més justícia des de la ferma convicció que els obrers eren els qui mantenien la societat i que, en conseqüència, havien de reivindicar els seus drets.
Sempre, això sí, des de l’orgull de ser un obrer que, per ser-ho, no havia d’acotar el cap davant ningú.

Enyor aquest esperit. Som el primer –no ho neg- que visc una realitat econòmica i social molt superior a la del meu avi. Però, què hi farem, em faig vell i enyor velles idees. Ho canviaria tot –tot el que tinc- perquè tornés a imperar els sentiments i les conviccions que portaren a la “vaga del velló”.

Què m’ha sortit un comentari nostàlgic, sentimentaloide i fins i tot un xic cursi ?. Pot ser però aquest és el meu bloc i hi escric allò que vull. També és la meva enyorança.

• Actualitat
• Sense comentaris

Periòdicament Pere Muñoz escriu al Diari de Balears uns excel•lents articles d’opinió. Els llegesc amb regularitat, sempre demostra una clara independència de criteri i una visió força assenyada i realista de la situació política, social, cultural i econòmica de les Illes Balears en general i molt especialment de Mallorca.

Vaig coincidir amb en Pere, a la legislatura 1999-2003, a la Conselleria d’Educació i Cultura. Ell va realitzar una extraordinària tasca com a Director General de Cultura, jo ocupava el càrrec de Delegat d’Educació a Menorca. No és estrany llavors que els seus anàlisi m’interessin especialment.

El passat vint-i-vuit de setembre, al seu article incloïa les següents paraules:

 

“Feina per fer n’hi ha a rompre, a la Platja de Palma i arreu, per això és una bona notícia que el PSM vulgui tornar a ser el PSM sense additius, ni conservants, ni colorants que el dilueixin o facin canviar el seu gust natural. Ningú no és perfecte, ni Biel Barceló tampoc, però té unes condicions de joventut, de coneixement i d’empenta que el poden convertir en un candidat ideal en aquests moments. Barceló inspira força i ganes entre molta de gent. Si treballa amb els joves, si denota il•lusió, si es posa les piles i si no amolla, pot fer una bona campanya, aportant la singularitat, l’esperit i l’experiència del PSM. Ara per ara, el nacionalisme a Mallorca sembla que pot tornar a concentrar-se en mans del PSM i, per això, és d’esperar que la resta de forces nacionalistes intentin sumar-se a un projecte comú on ningú no hauria d’actuar amb prepotència i on tots haurien d’intentar fer pinya, perquè potser mai com ara el perill de ser extraparlamentari no havia estat tan a prop”.

Malgrat no crec que el PSM estigui en la situació de perill que esmenta, subscribesc totes i cadascuna de les seves paraules. Res més. En Pere ja ho ha dit tot…i molt bé per cert.

• Actualitat
• Sense comentaris