Cada 6 de gener, dia dels reis, es celebra a l’estat espanyol l’anomenada Pasqua Militar. Aquest dia el Rei d’Espanya sol rebre solemnement al Palau d’Orient, a Madrid, al president del govern, als responsables de l’Estat Major dels exèrcits i a membres de les ordres militars. Es pronuncien discursos, s’imposen condecoracions, es llencen plans estratègics, etc. És una imatge que, any rere any, podem veure als mitjans de comunicació.
Allò, però, que molta gent no sap és el motiu d’aquest commemoració. Ens hem de remuntar enrere en el temps. La Pasqua Militar fou instituida per Carles III per commemorar precisament la “reconquista y reintegración de la isla de Menorca en la corona española”.
Efectivament, el 1782, les tropes espanyoles ocupen la illa de Menorca. Malgrat un breu parèntesi posterior en que tornà a mans britàniques, el Tractat d’Amiens de 1802 ratifica l’ocupació espanyola.
Aquesta ocupació tingué ben prest funestes conseqüències. Implantació també a l’illa del Decret de Nova Planta- ja en vigor des de feia gairebé un segle a la resta de terres de parla catalana- que suposà la pèrdua de les institucions pròpies, el centralisme madrileny, l’expulsió de la llengua catalana de les escoles i de qualsevol lloc oficial, la progressiva castellanització, el retorn de la inquisició, la dependència econòmica dels interessos forans…
Res a celebrar tenim els menorquins el 6 de gener. Res a celebrar per haver caigut sota el jou dels borbons. Res a celebrar d’aquest fet d’armes que suposa un retrocés en tots els camps.
Al contrari, avui els menorquins només ens cal recordar la motivació infausta d’aquesta Pasqua Militat. Ens caldria posar-nos un llaç negre. De dol.

• Actualitat
• Sense comentaris

Va nèixer un set de novembre de 1913. Avui fa cinquanta anys que va morir: 4 de gener de 1960. Albert Camus.  La seva mare (Catherine Sintes) era de família menorquina emigrada a Algèria. Albert Camus, premi Nobel de literatura és també un poc nostre. Avui és el cinquantanari de la seva mort.
L’he llegit i l’he admirat. He patit llegint “La pesta” – mai ningú ha escrit res semblant sobre la injustícia infinita que suposa la mort d’un infant- i he viatjat per la desolació de “L’estrany”. He descobert la follia del poder nu d’oripells al seu Calígula, i m’ha fet pensar el seu “L’homme rèvolté”.
He admirat el seu pensament indepent, el seu rebuig a les consignes, la seva lluita constant contra les ideologies que allunyen l’home de la seva condició humana. Llegir avui Camus és veure que hi ha camins oberts on només hi veim barreres, sentir esperança on han sembrat desesper, creure altra vegada que la llibertat és la única fita.
En aquest món desencisat, en aquest avui on tot trontolla, Camus és més actual que mai. La seva independència, la seva valentia, el coratge d’enfrontar-se als gurus del pensament establert i solidificat, a dreta i esquerra, fa de la seva figura i de les seves idees un far enmig d’aquesta societat emboirada. 

“La tirania totalitària no es construeix sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre els falls dels demòcrates”

“Em deien que eren necessaris uns quants morts per arribar a un món on no es matés”

 “Malgrat les il•lusions racionalistes, i fins i tot marxistes, tota la història del món és la història de la llibertat”

“Si l’home fracassa en conciliar justícia i llibertat, fracassa en tot”

Frases, unes poques entre moltes, que descriuen l’home i el seu pensament.  Frases que avui ens il•luminen perquè són tocs d’atenció davant el silenci dels anyells en que ens volen fer viure.
Admir Albert Camús, un menorquí lliure.

• Actualitat
• Sense comentaris

Abans de partit de viatge, tot preparant com és la meva costum algunes novel•les ambientades al lloc d’estança, aquesta vegada Milà o als seus encontorns,vaig topar amb l’extens llibre coordinat per Damià Pons i Pons, “Països Catalans, en plural”. És de fet una sèrie de reflexions sobre el nacionalisme, el seu significat i la seva empremta a les Illes Balears.
Avui, però, només em vull referir a una cita del escriptor i periodista Guillem Frontera que podem trobar a l’assaig inclòs al llibre i titulat “Audàcia i realisme”.

Diu textualment Guillem Frontera: “Cert que en democràcia els pobles tenen els governants que es mereixen, però ni tothom es mereix aquests governants ni els pobles es mereixen tots els governants que tenen, així a l’engròs”.

M’ha fet reflexionar. Vaig veure durant quatre anys com governava el Sr. Matas, i estem patint encara ara la corrupció d’aquella legislatura.  Crec que ningú a les Illes es mereixia quelcom així. Ningú pot fer-se mereixedor d’uns governants que fan de la política una eina d’enriquiment personal o partidista. Els jutges diran la paraula final, però ara per ara aquest són els indicis i els símptomes.
Pens en el govern actual, massa sovint immergit en picabaralles absurdes, i pens que els ciutadans tampoc això s’ho mereixen.
Però, després faig una passa més enllà, i sent amb absoluta claredat que és millor, infinitament millor, patir les dificultats d’un pacte basat en l’honestedat de la seva actuació que un govern monolític que empra la seva força per malbaratar els diners de tots.
D’aquí poc més d’un any –si no s’avancen- es convocaran noves eleccions. Els ciutadans i ciutadanes escolliran qui desitgen que els governi. Algunes enquestes donen per guanyador altra volta el Partit Popular. Llavors si la corrupció torna a ensenyorir-se de la nostra terra, per força hauré de concloure que els seus votants sí tenen el govern que es mereixen. És trist però possible. És possible però molt trist.

• Actualitat
• 2 comentaris