ARA MATEIX 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

            Miquel Martí i Pol

(Cridem qui som perquè tot està  per fer i tot és possible. Cridem qui som, és el nostre deure.)

• Un poc de tot
• Sense comentaris

A una entrada anterior esmentava una esmena que el senador del PSM, Pere Sampol, havia aconseguit fos aprovada al Senat espanyol. Una esmena a la llei que estableix el nou sistema de finançament de les comunitats autònomes. Una esmena que pretén corregir la injustícia que aquest sistema perpetúa.
M’assembla lògic i just que avui us doni a conèixer el text concret d’allò que fou aprovat:

“A lo largo de la vigencia del presente sistema, se atenderá la situación de aquellas Comunidades Autónomas en las que puedan coincidir transferencias negativas del Fondo de Garantía de Servicios Públicos Fundamentales con Fondo de Suficiencia Global negativo y no alcancen, después de la aplicación del Fondo de Competitividad, la financiación per cápita media en términos de habitante ajustado.
En el supuesto de que, en estas Comunidades Autónomas, el índice de financiación descrito en el punto 5 del artículo 23 no alcance la unidad después de haberse repartido la totalidad de los recursos del Fondo de Competitividad, el Estado establecerá la compensación reduciendo el importe del Fondo de Suficiencia Global negativo. En caso de no resultar suficiente el recurso al Fondo de Suficiencia, el Estado aportará los recursos adecuados para garantizar que las comunidades autónomas afectadas puedan alcanzar la unidad en relación al índice de financiación descrito en el punto 5 del artículo 23”

Com podeu veure el text és en castellà. Al Senat espanyol, pretesa cambra de representació territorial, la nostra llengua està vetada. Com podeu veure aquesta esmena suposa que les Illes Balears deixarien de patir, en bona mesura, l’espoli fiscal que les ofega. Com heu de saber aquesta esmena va rebre el vot contrari dels senadors socialistes.
Hi manca, però, encara molt perquè aquesta modificació del sistema de finançament sigui efectiva. En primer lloc ha de poder passar al Congrés del Diputats, i allí ha de rebre suficients vots favorables, cosa difícil si tenim en compte que no hi tenim cap diputat nacionalista de les Illes Balears i el Govern Zapatero és hostil a les millores financeres per a la nostra terra.
Si més no, aquesta situació ens aboca a una reflexió. Mentre els partits estatalistes acaparin la totalitat dels escons de diputats al Congrés dels Diputats, mentre no hi hagi suficients veus nacionalistes a les Corts Generals, mentre les Illes Balears depenguin del vot interessat i submís a les directrius de Madrid, serà molt difícil avançar en el procés de redreçament nacional. Això no vol dir que pensem defallir en el combat, ni molt manco, només és deixar constància que únicament la veu del nacionalisme progressista s’aixeca contra les imposicions del govern espanyol de torn. Només el nacionalisme trenca el silenci dels anyells en que es troben tan còmodes els diputats i diputades espanyolistes de les Illes Balears. No em negareu que, al manco, per una reflexió sí dóna.

• Actualitat
• 6 comentaris

Ahir sentia, a les notícies, les declaracions del tremebund portaveu de la conferència episcopal.  Defensava que la interrupció voluntària de l’embaràs havia de ser un delicte. Una més en les ingerències d’una confessió religiosa privada en el lliure procés legislatiu fruit de la democràcia.
El mateix dia sentia com, segons es deia, el senyor Papa condemnava els abusos sexuals que durant dècades han sofert milers d’infants irlandesos en mans de capellans de l’Església Catòlica. Abusos, però, encoberts, silenciats, amagats, emparats per les jerarquies d’aquesta mateixa Església.
Sincerament, se’m regira el ventre davant tanta hipocresia. Es diuen defensors de la vida mentre són capaços d’anorrear la vida de tants infants abusant sexualment de la seva innocència. Hipòcrites. Emprant les seves pròpies paraules: sepulcres emblanquinats.
No hi vull afegir res més. Només adjuntar les paraules d’una gran cantant irlandesa, Sinead o’Connor, que, per enfrontar-se a aquesta colla de homes vestits de negre que diuen ser homes de déu, ha patit anys de boicot. Però malgrat tot no calla. Diu ben clar el que molts, jo el primer, pensem davant tanta dolentia.

“La Iglesia no ha tenido ningún problema en expresar sus opiniones cuando queríamos anticonceptivos o el divorcio “, ha dicho O’Connor. “No hay problema en criticar el El Código Da Vinci. No hay problema en criticar Naomi Campbell por usar una enjoyada cruz. (…) Sin embargo, cuando se trata de los males realizado por los pedófilos vestidos de sacerdotes, la Iglesia mantiene su silencio. Es grotesco, increíble y extraño. Ellos no quieren decir nada, pero son el mal”.

• Actualitat
• Sense comentaris