Arran d’una entrada de fa uns dies, “Calçons curts”, un bon amic d’infantesa i també d’ara mateix em va penjar un comentari al bloc que em va fer venir una sèrie de records. Corrien els primers anys setanta, viu el dictador, i noltros érem uns al•lotells de tretze o catorze anys. Sota l’empara de la parròquia del meu poble –regida per un grup de capellans força progressista- vam formar un club juvenil. L’anomenàvem “Es Catau”. La seva base era religiosa però es feia força incidència amb la recuperació de la nostra llengua, el revifament cultural i la necessitat de la llibertat.
La veritat és que fórem una pedra dins la sabata dels benpensants d’Alaior.  Al•lots i al•lotes joves anant plegats d’excursió, cantant cançons en català, criticant el règim ni que fos a mitja veu…
Les reaccions foren desagradables. Crítiques, atacs, “són de la ceba”, acusacions als pares, anònims…Si més no vam reeixir amb la nostra experiència i ara, poc o molt, gairebé tots els que hi formarem part mantenim posicions progressistes, participem activament en qüestions socials o, al manco, hem servat el nostre esperit crític. Com li vaig contestar a Amador Alzina, el meu amic, ens ho feren passar malament però aquí som.
Sigui aquest humil text un homenatge a tots aquells que participaren d’una o altra manera amb l’aventura des Catau.

• Actualitat
• 3 comentaris

El passat 16 d’agost, l’escriptor i amic Miquel López  Crespí penjava al facebook un interessant vídeo sobre Tina Modotti.  Hi vaig penjar un comentari que, més o manco, deia que havia llegit un text elegíac de Pablo Neruda sobre aquesta dona revolucionària italiana que va viure a la Unió Soviètica i a Mèxic. En Miquel va tenir l’amabilitat de dedicar-me unes paraules dient-me que era un polític molt llegit, per la qual cosa evidentment li vaig estat molt agraït.
Però havia comès un error. He trobat el text de Neruda sobre Tina Modotti, però el títol no era el que jo recordava, el vaig confondre amb un altre text del poeta titulat “Cesar Vallejo ha muerto del llibre “Para nacer he nacido”.
 Però, sí, Pablo Neruda parla a la seva autobiografia – Confieso que he vivido- de Tina Modotti i de la seva mort. I sí, mira per on no anava tan errat, hi ha un escrit de Neruda titulat “Tina Modotti ha muerto”, però no és un text elegíac, és –molt millor-un bell poema.

TINA MODOTTI HA MUERTO

Hermana, no duermas, no, no duermas
tal vez tu corazon oye crecer la rosa
de ayer, la última rosa de ayer, la nueva rosa.
Descansa dulcemente, hermana.
La nueva rosa es tuya, la nueva tierra es tuya:
Te has puesto un nuevo traje de semilla profunda
Y tu suave silencio se llena de raíces.
No dormirás en vano, hermana.
Puro es tu nombre, pura es tu frágil vida
De abeja, sombra, fuego, nieve, silencio, espuma,
De acero, línea, polen, se construyó tu férrea,
tu delicada estructura.
El chacal a la alhaja de tu cuerpo dormido
aún asoma la pluma y el alma ensangrentada
como si pudieras, hermana, levantarte,
sonriendo sobre lodo.
A mi patria te
llevo para que no te toquen,
a mi patria de nieve para que tu pureza
no llegue el asesino, ni el chacal, ni el vendido:
Allí estarás tranquila.
¿Oyes mi paso, un paso lleno de pasos, algo
grande desde la estepa, desde el Don, desde el frío?
¿Oyes un paso firme de soldado en la nieve?
Hermana, son tus pasos.
Ya pasarán un día por tu pequeña tumba
antes de que las rosas de ayer se desbaraten.
Ya pasarán a ver los días, mañana,
donde está ardiendo tu silencio.
Un mundo marcha al sitio donde tú ibas, hermana.
Avanzan cada día cantos de tu boca,
en la boca del pueblo glorioso que tú amabas.
Tu corazón era valiente.
En las viejas cocinas de tu patria, en las rutas
polvorientas, algo se dice y pasa,
algo vuelve a la llama de tu dorado pueblo,
algo despierta y canta.
Son los tuyos, hermana: los que hoy dicen tu nombre
los que de todas partes, del agua y de la tierra,
con tu nombre otros nombres callamos y decimos
Porque el fuego no muere.

• Actualitat
• Sense comentaris

A finals d’agost, tot just acabat d’arribar d’Escòcia, vaig sentir els udols que Francesc Camps –president de la Generalitat Valenciana- llençava en un míting de reafirmació de la seva candidatura pel Partit Popular.
Sort vaig tenir que venia relaxat de trotar per les Highlands sinó de l’ensurt acab a urgències. I no m’hauria d’estranyar –després d’haver conegut en Jaume Matas- de tanta poca vergonya. Feia feredat. invocava l’amor a la terra, les seves arrels valencianes (l’amor a la terra !!!) per justificar la seva gestió nefasta i, pel que assembla, corrupta.
Em va quedar gravat. No hi he somiat perquè gràcies als déus tinc somnis més agradables però us assegur que em va quedar gravat. Histrió de fira barata, pallasso sense gràcia, gesticulant de mentides putrefactes…un akelarre de la indecència.
No sé que votaran els valencians, però d’una cosa n’estic segur: els pot entabanar i seguir essent president, però això només voldrà dir dues coses: que tenen molts diners per bastir l’engany i que els ciutadans del País Valencià tindran un governant que no es mereixen. Ni que l’hagin votat. Ningú es mereix un personatge així.  Esperem que l’esperpent d’aquest Camps faci obrir alguns ulls. Si no és així ningú li llevarà ser una trista figura de la política…i a sobre, ridícula.

• Actualitat
• 2 comentaris