El passat dia 9 de setembre vaig trobar-me sobre la taula, al meu despatx del Parlament, la carta amb la que el fins llavors diputat del Partit Popular, Miquel Munar, feia efectiva la renúncia al seu escó. Així mateix vaig saber que havia causat baixa com a militant de la seva formació política.

Vaig coincidir la passada legislatura –i també en l’actual- amb Miquel Munar a la seu parlamentària i vaig tenir amb ell alguns encesos debats. No pretenc però fer cap mena d’anàlisi de la personalitat del ja ex-diputat popular.

Simplement vull esmentar una de les motivacions que ha donat a conèixer per prendre aquest pas. Ha dit que no compartia el gir cap a la dreta més extrema que està a portant a terme el Partit Popular sota la direcció de José Ramón Bauzà.

És cert, i ja ho he advertit vàries vegades a aquest mateix bloc, el Partit Popular s’està convertint en una mena de sucursal acrítica, complaent i gairebé muda de la dreta madrilenya més reaccionària.
Hem passat de les politípiques pseudo-regionalistes però amb caràcter propi de Gabriel Cañellas a una genuflexió absoluta a les ordenances emanades de Madrid, amb els anys de Jaume Matas com a parèntesi de corrupció sense mesura. I això és preocupant, i terrible pel nostre poble, perquè en definitiva s’està consolidant una formació política –la més votada a les Illes Balears- que no és altra cosa que l’escolanet de Madrid: anticatalanisme, ultraliberalisme salvatge, destrucció del territori, ofegament del comerç tradicional…receptes madrilenyes que volen portar a terme una colla de titelles obedients. Sí, cap a la dreta més extrema…és allà on van.

• Actualitat
• 7 comentaris

Escric amb bastant de retard aquesta entrada, però malgrat els dies que ja han passat la indignació no em deixa. Indignat però no sorprès. La posició del govern espanyol respecte a l’agressió patida a El-Aaiun per activistes pro-sahrauís m’ha indignat peró no m’ha sorprès.
És simplement una passa més en una història d’infàmia i traició. El govern Zapatero -en lloc de defensar els seus ciutadans copejats i maltractats per la policia
marroquina- ha optat per avalar les versions de la dictadura reial que governa el Marroc i ocupa il.legalment la RASD.
Escric això amb una certa ràbia mogut pel més absolut dels fàstics.
El Marroc tortura, assassina, empresona a un poble que lluita per la seva llibertat, i a sobre ho fa amb l’aval del govern espanyol, que no tan sols traeix els seus compromisos internacionals des de fa anys sinó que ara tanbé deixa sense empar als seus propis ciutadans. Vergonya.

• Actualitat
• Sense comentaris

Aquesta és la segona entrada que té a veure amb el meu viatge a Escòcia, però de fet té poca relació amb temes escocesos. Passejant per un carrer d’Edimburg em vaig topar amb un temple de l’Església Unitària. Conec poc aquesta confessió religiosa, només l’havia sentida anomenar a alguna pel•lícula americana. Ara he cercat més informació i ja sé més quines són les seves creences. Però no pens exposar-les aquí.  Allò que vull comentar és la gran pancarta que penjava a la façana de l’edifici. Sobre els colors de l’arc de Sant Martí textualment deia: “The unitarian church celebrate the diversity of creation”. A sota, entrellaçats dos símbols masculins i dos de femenins.
Em va fer pensar. Mentre l’Església Catòlica –que diu ser posseïdora de la veritat divina- condemna qualsevol mena de relació entre parelles del mateix sexe, la Església Unitària “celebra la diversitat de la creació”. És a dir que es felicita d’allò que ha creat Déu mentre el catolicisme romà ho condemna. Dues maneres d’entendre la divinitat i la fe. Per un ateu com jo, la unitària és un crit d’alegria i amor mentre la catòlica proclama l’odi i la foscor. Ja em basta.

• Actualitat
• Sense comentaris