http://eleccions.psm-menorca.cat/
La veritat és que no conec de res a aquest fixatge estrella del Partit Popular. Només hi he parlat una vegada, al 2003, en una trobada ocasional a la Sala d’Autoritats de l’aeroport de Palma. Per tant no tinc cap intenció de parlar de la persona ni molt manco del militar. No tinc res a dir.
Però com en Luís Alejandre escriu i publica allò que pensa als mitjans de comunicació tinc tot el dret del món a dir la meva sobre els seus texts. De fet, just ahir em van fer arribar un article d’aquest senyor. Fou publicat al diari dretà “La Razón” el passat vint-i-cinc de febrer. Us he de dir, sense embuts, que m’ha deixat amb els pèls drets. Ho llegia i no m’ho creia. Fa referència a l’intent de cop d’estat del 23-F del 1981.
La veritat és que l’escrit és sibil•lí. Diu i no diu. Insinua. Així hi trobem un paràgraf que textualment afirma:
“Han ido reapareciendo algunos protagonistas que, directa o indirectamente, tuvieron que ver con el fallido golpe. Conociendo el alma humana, las posiciones son claras: hay quienes arriesgaron y dieron la cara; quienes arriesgaron y no la dieron; quienes tiraron piedras y escondieron la mano; quienes ofrecieron ésta y la retiraron a tiempo; quienes hacían de la Patria un coto privado y quienes han vivido del cuento desde aquel día, que para ellos constituyó la mejor página de su currículo. Porque a la sombra de lo sucedido se han consolidado fecundas carreras políticas y buenas fortunas económicas”.
Què vol dir amb tot això? Quina és la tesi d’aquesta diatriba?. Puc interpretar-ho sens dubtes, però preferiria que ho fes l’autor. És lògic que a un militar de carrera, a l’igual que a tots els que patirem el servei militar, el “valor se le supone”, llavors seria d’agrair que el Luís Alejandre tingués el coratge de parlar clar, de aportar noms i llinatges, d’explicar a qui es refereix. Per a mi és una absoluta covardia llençar aquesta mena d’insinuacions sense sostenir-les en cap prova. Vergonyós.
Però no s’acaba aquí la història. Cal llegir la següent perla:
“Pero nadie dudaba entonces -ahora es fácil pregonar lo contrario- que hacía falta un Gobierno de concentración fuerte para acabar la Legislatura y contraatacar la sangrienta ofensiva de ETA. Los que ahora dicen lo contrario mienten, como mienten los que dicen hoy «yo ya lo advertí». O los que hacen profesión de fe al declararse «demócratas de toda la vida».
Més insinuacions. Tirar la pedra i amagar la mà. Està parlant del “govern de concentració” que, aquells anys, reclamava una i altra vegada Santiago Carrillo?. M’assembla que no. Més aviat diria que està justificant la necessitat d’un cop de timó més enllà dels procediments democràtics. Seria bo que, per una vegada, parlés clar. Perquè si no és així, un “demòcrata de tota la vida”,com jo mateix, pot pensar que cerca excuses per endolcir el que va ser una de les més vergonyoses i abjectes pàgines de la història recent.
Que quedi, per si de cas, una cosa clara: no hi ha cap situació, cap, que justifiqui un atemptat contra la democràcia. Ni els assassinats d’ETA, que sempre he condemnat, ni qualsevol altra circumstància donen llicència per revoltar-se contra la voluntat popular. Res pot justificar, ni tan sols fer comprensible, un cop d’estat. I tots els que l’intentaren han de ser qualificats, sense por ni escrúpols, com a escòria, immunds subjectes que no mereixen ni una mica de respecte. Quedi clar.
Però acabem ja. Anem a la conclusió de l’article de l’Alejandre:
“Dejen tranquilas a las Fuerzas Armadas. No las líen con sus planes de estudios, ni con sus códigos de conducta. No necesitan comisarios políticos que les digan cómo deben ser sus museos. Dejen de empeñarse en hacerlas a imagen y semejanza de una clase política o sindical determinada. ¿No saben la distancia en valoraciones que reflejan las encuestas de opinión pública?
¡Dejen ya de sacarle réditos a una aciaga jornada que sufrimos todos, un 23-F hace treinta años y un día!”.
El Luís Alejandre es presenta a les eleccions. Aspira a ser un càrrec polític i a aquest article té la santa barra de demanar-nos un tractament especial per als militars. Idò, no, de cap de les maneres. Un militar és un funcionari públic, tan respectable com un mestre o un infermer…però ni un mil•límetre més. Està subjecte, com qualsevol altre funcionari públic, a les decisions que pren el poble sobirà mitjançant els seus representants elegits democràticament. I si aquests volen canviar els seus plans d’estudis, volen dir com han de ser els museus militars –que per cert no són “seus” sinó del poble- en tenen tot el dret. I el deure.
Pel que fa a treure rèdits al 23-F, només dir-li que si el que pretén és que es passi pàgina, que caigui sobre aquells fets execrables un tel d’oblit…no ho aconseguirà. Molts som els que recordem, molts som els que defensem la memòria democràtica, molts els que mai oblidarem com una colla de canalles van voler ofegar la democràcia.
El Luís Alejandre és presenta a les eleccions, bo és saber el que pensa. Per molt fàstic que provoqui, bo és saber el que pensa el fixatge estrella. I que s’acostumi a les crítiques, ni els polítics ni els militars n’estan exempts. Per sort.
