Ja fa molts mesos, més d’un any, vaig escriure una entrada al bloc recriminant al Govern Espanyol no haver reconegut la independència de la nació kosovar.  Ara que el Tribunal de La Haia, el passat mes de juliol, sentencià que la independència de Kosovo és absolutament legal cal tornar a insistir que se’l reconegui com a estat plenament sobirà.
Els motius perquè el Govern Espanyol no dóna aquest pas són obvis, basta llegir una frase de la sentència que- malgrat les cauteles i consideracions especials que envolten el moll de l’os- és demolidora:
“El dret internacional general no contempla prohibicions sobre les declaracions d’independència i per tant la declaració de febrer de 2008 no viola el dret internacional general”.
Ara això es voldrà vestir de moltes maneres, se li cercaran milers de disfresses, s’argumentaran milions de diferències, es tiraran totes les pilotes fora….sigui com sigui, el Tribunal de La Haia ha obert una nova escletxa d’esperança per a les nacions sense estat que viuen en condicions d’opressió. I no oblidem que d’opressió n’hi ha de moltes castes. Estic content.

• Actualitat
• Sense comentaris

Ahir va fer seixanta-cinc anys, d’aquí pocs farà seixanta-cinc anys. El 5 d’agost de 1945 es llençà la primera bomba atòmica sobre la ciutat japonesa de Hiroshima, el 9 d’agost es llençava la segona sobre Nagasaki. Els resultats mortífers, i les conseqüències posteriors que encara duren, són ben coneguts. Hi ha obert encara un debat sobre la necessitat militar d’aquest atac nuclear. No hi entraré. La meva intenció és simplement el record. Recordar unes dates que canviaren per sempre la fisonomia de les relacions entre països i que ompliren el món d’un nou terror que –per molt que ja no se’n xerri tant- és encara ben present. Per primera vegada en la història l’home usava un enginy capaç d’anorrear la vida sobre la terra…una possibilitat que ha anat in crescendo al llarg d’aquests seixanta-cinc anys. La conclusió és òbvia: només des del diàleg, la cooperació i el respecte per la legalitat es possible la convivència. Avui per avui anar més enllà suposaria la destrucció total. Malauradament la capacitat dissuasòria de les armes nuclears no ha evitat milers de guerres convencionals on les massacres ha seguit essent les “tradicionals”. Si més no cal que no oblidem Hiroshima i Nagasaki, símbols al seu desgrat de la irracionalitat de l’ésser humà.  Aniversari de mort.

• Actualitat
• Sense comentaris

És ben sabut que, durant la sagnat dictadura argentina de Videla, va ser prohibit el tango Cambalache que, al seu moment, popularitzà Carlos Gardel. Els motius són obvis, basta llegir-ne o escoltar-ne la lletra. I si bé el tango parla del segle XX no és menys cert que es podria referir perfectament al nostre segle XXI. A l’entrada anterior parlava de la “desafecció per la política” present en part de la ciutadania, aquest tango em dóna peu a aprofundir un poc més. És ben cert que a la nostra societat- aquí a les Illes Balears sense anar més lluny- ha resultat que hi havia molts de “chorros, maquiavelos y estafaos” i, en conseqüència, alguns pensen que “hoy resulta ser lo mismo ser derecho que traidor”.

Crec sincerament que no és així. Els corruptes són corruptes i poc a poc se’ls està identificant, acusant i processant. I no totes les formacions polítiques tenen –i toleren- corruptes en la seva militància.  El que cal és fer saber que no és cert que “todo es igual, nada es mejor”. El tango Cambalache és un magnífic crit de còlera i irritació. Però cal anar més enllà i destriar el gra de la palla. I sens dubtes, malgrat moltes persones es senten “revolcaos en un merengue y en un mismo lodo todos manoseaos”, cal dir ben clar que la dreta és la gran protagonista de la corrupció i que hi ha formacions polítiques- el PSM per exemple- netes com una patena. Així que no oblidem aquest “siglo XX, cambalache, problemático y febril” però tampoc oblidem qui ha creat els problemes i ha portat la febre. Al cap i a la fi és ben cert que “allá en el horno nos vamos a encontrar”…però no tots de la mateixa manera.

Que el mundo fue y sera una porqueria,
ya lo se…
En el quinientos seis
y en el dos mil también!
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublés…
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldad insolente
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos…

Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor..!
Ignorante, sabio, chorro,
generoso o estafador!
Todo es igual! Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos ni escalafon,
los inmorales nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambicion,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizon…

Que falta de respeto,
que atropello a la razon!
Cualquiera es un señor!
Cualquiera es un ladron!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y “La Mignon,”
Don Chicho y Napoleon,
Carnera y San Martin…
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
contra un calefon.

Siglo veinte, cambalache
problematico y febril!
El que no llora, no mama,
y el que no afana es un gil.
Dale nomas! Dale que va!
Que alla en el horno
nos vamo a encontrar!
No pienses mas,
sentate a un lao.
Que a nadie importa
si naciste honrao.
Que es lo mismo el que labura
noche y dia, como un buey
que el que vive de los otros,
que el que mata o el que cura
o esta fuera de la ley.

• Actualitat
• Sense comentaris