Poc després del dia de Sant Antoni, diada nacional del poble de Menorca, escrivia una entrada al bloc on intentava exposar les bases necessàries per a una configuració estable de l’arquitectura institucional de les Illes Balears. La meva anàlisi partia d’una premissa inicial: només des del respecte al paper que el nou Estatut preveu pels Consells Insulars es pot aconseguir una veritable vertebració de la comunitat autònoma.
En aquest sentit esmentava vàries mesures que urgia portar a la pràctica. Una de les que reclamava era l’aprovació d’una nova Llei de Consells Insulars que s’adeqüés precisament al nou status que el mandat estatutari atorga a aquestes institucions.
No és ara el moment de detallar com s’ha de traduir això, temps tindré per exposar els meus arguments, expressar les meves disconformitats o defensar els conceptes que són propis de la meva formació política.
Si més no, i malgrat ésser en aquests moments una opinió personal no dubt que serà compartida pel PSM-Entesa Nacionalista, puc assenyalar per allà on pens haurien d’anar els trets bàsics de la futura legislació: mecanismes per fer inviables les ingerències del govern sobre les competències pròpies dels Consells Insulars, ple desenvolupament de la potestat reglamentària insular, seguretat de finançament estable i adequat, potenciació de la capacitat d’autogovern…
No som un il•lús. Som ben conscient que en aquesta batalla sovint ens quedarem ben sols. En tot cas tampoc serà res nou, des de la seva fundació fa més de trenta anys el PSM ha defensat en solitari aquestes idees i ha encarnat allò que ens agrada definir com a “menorquinisme polític”. Una batalla més, serà dura però una batalla més. Us la contaré.

• Actualitat
• Sense comentaris

No entraré ara a analitzar les causes de la greu crisi econòmica que estem patint. Se n’ha parlat abastament i sobre el tema hi han escrit persones amb molt més capacitat i coneixements dels que pugui tenir jo. Però, com a ensenyant, hi ha un fet que tinc absolutament interioritzat per molt tòpic que pugui assemblar: de tot se n’aprèn. També d’una crisi econòmica.

El model econòmic que fins ara havia imperat a les Illes Balears es basava, substancialment, en el creixement urbanístic-immobiliari sense control, en la inèrcia sense innovació d’un producte turístic ben considerat però necessitat de modernització, en la importació in crescendo de mà d’obra forana, en el consum de territori…

Els resultats d’aquest model els estem pagant precisament ara. No és la meva intenció cercar culpables de l’enfonsament d’aquest model eixelebrat que, afegit a la crisi econòmico-financera internacional, ha provocat preocupants cotes d’atur. Atur que, no ho oblidem, suposa un drama per a moltes famílies de les nostres illes.

Però, sí, de tot es pot aprendre. A la història podem trobar múltiples exemples que ens demostren que una situació de crisi és susceptible d’aportar noves fórmules per redreçar societats que havien entrat en dinàmiques força perilloses.

És ben cert que, en ocasions, els moments de recessió econòmica han abocat a alguns països a positures autoritàries, però no és manco cert que altres les han aprofitat per avançar socialment en la cura de xacres històriques. Un dels exemples pot ser més coneguts és el, avui per avui, molt esmentat “New Deal” rooselvetià que, malgrat moltes mancances, va introduir als USA les primeres mesures de seguretat social, la necessitat de la inversió pública segons esquemes keynesssians, etc. Exemples semblant els podríem trobar en el desenvolupament de les societats escandinaves.

Però tornem a aterrar a les nostres illes, no sé si – i la frase no és meva- estem al principi del final de la crisi o només albiram el final del principi però sens dubtes encara ens resten anys dolents que passar.

Tan de bo, i per això apostam, fóssim al manco capaços d’extreure’n qualque lliçó i que la crisi econòmica ens servís per bastir un model econòmic diferent al d’èpoques passades. Un nou model que es fonamenti en un sector de la construcció dinàmic però mesurat, en un atractiu turístic diversificat a partir de la modernització i l’oferta de productes innovadors, en el control de la despesa pública que impossibiliti el desgavell i la corrupció, en la dinamització del sector industrial en base a la contínua recerca, en un revifament de l’agricultura i la ramaderia, en la preservació acurada del territori, en un mercar laboral estable i amb sous dignes…etc,

En definitiva i per concloure, cal construir el nostre propi “New Deal” si no volem repetir els pecats del passat que ara tan cruelment ens pertoca pagar. De noltros depèn.

• Actualitat
• 4 comentaris

Tal dia com avui, fa cent dotze anys, naixia Bertold Brecht. No pretenc fer aquí una semblança biogràfica –és prou conegut- ni una anàlisi de la seva obra –no en tinc prou coneixements- simplement vull deixar escrit que els seus poemes estan plens d’interrogants. Preguntes, avui per avui més actuals que mai, que romanen sense resposta.
Bertold Brecht, a la seva època, va qüestionar les sagrades veritats d’un establishment que es volia immutable. Als nostres dies quan gairebé res es qüestiona, quan l’opi s’ha estès com una epidèmia, quan qualsevol opinió que no veneri l’ortodòxia és qualificada d’eixelebrada i extremista, més que mai cal replantejar-nos els interrogants que llençava el poeta alemany.
Vivim tan conformats i cofois dins aquest món de capitalisme encotonat, tan tranquils dins aquesta bimbolla d’inevitabilitat globalitzada, que ja ni tenim ulls per veure, orelles per sentir ni cervell per pensar i dissentir.
Vet aquí llavors un poema, senzill i gran, del gran i senzill Brecht que, simplement, pretenia fer pensar. Esper que avui, quan ens volen ramat i no persones, acompleixi la mateixa funció. Si per un segon sembra un petit dubte ja em donaré per satisfet.

LA CANÇÓ DEL “POT SER” O RONDA DELS AMOS DE LA TERRA
Potser viurem tranquils els anys que ens queden.
Potser es fondran les ombres que ens trasbalsen.
I aquests rumors que corren fa uns quants dies,
Potser no són tan alarmants com semblen.
Potser ens oblidaran de cop i volta
Com també a ells volíem oblidar-los.
Potser seurem encara a fer uns bons àpats.
Potser als nostres llits podrem morir-nos.
Potser no rebrem més insults sinó lloances.
Potser la nit aclarirà les coses.
Potser tindrem ja sempre aquesta lluna plena.
Potser caurà la pluja de baix enlaire.
(Bertold Brecht)

• Un poc de tot
• Sense comentaris