( Pel seu interès i per la claredat amb l’exposició dels arguments, crec oportú reproduir a aquest bloc un article del diputat del Grup Parlamentari Bloc per Mallorca i PSM-Verds, Antoni Alorda ).

UNA DECISIÓ NECESSÀRIA

La situació provocada amb la detenció d’alts càrrecs investigats per fets de l’actual legislatura exigia una reacció proporcional del Govern. El reguitzell de casos judicials que afecten a UM forgen la percepció que no es tracta de la suma de casos individuals sinó d’una trama, un modus operandi. Aquesta impressió resulta incompatible amb l’objectiu indefugible de recuperar la credibilitat de les institucions, l’estabilitat, i l’autoritat, en l’acció de govern.

La ruptura amb UM aboca a una situació complicada, a un govern en minoria, però el moment social i el terratrèmol polític-judicial, que continua, ens hi obligava. UM incomplia el codi de responsabilitats polítiques, motiu suficient per al Bloc-PSM-Verds per trencar el pacte; l’operació Voltor ha estat el diluvi que fa vessar el tassó, la gerra i el safareig. Potser Antich ha sentit allò de què ningú sap del que és capaç fins que no es troba de cara amb la necessitat; en tot cas, ha encertat. Melià no. Melià s’ha instal•lat en l’ambigüitat i la indecisió, encara ara. Ha tengut poc temps i no era fàcil, però la necessitat no admet el titubeig.

Durant mesos hi ha hagut veus (la dreta política i d’alguns progressistes) que han insistit en què la única manera digna d’actuar era abandonar els governs, no ho compartesc, trob preferible provar el govern en minoria. Dimitir comportava lliurar directament al PP el Consell de Mallorca i Cort, on no es poden avançar eleccions, amb l’absurda paradoxa de què la reacció política davant els casos de corrupció fos dar pas al partit dels casos més sonats. No la veig una decisió tan noble i valenta com alguns la presenten. També deu haver pesat en el President l’abast de la crisi social que no recomana el tragí d’eleccions limitades al Parlament.

El PP té ara més escons que la suma de PSOE i Bloc-PSM-Verds i té al seu abast presentar moció de censura. Aquesta és la seqüència si volen promoure un canvi de govern, entendre’s amb UM i vèncer en el Parlament, no guanyar per incompareixença de l’adversari.

Mentre no es produeixi la censura, l’obligació, la responsabilitat (un concepte menystingut aquest de la responsabilitat), és governar, afrontar la crisi dels cent mil desocupats amb els escassos recursos pressupostaris a l’abast, dar el màxim d’estabilitat, recuperar la confiança democràtica, i promoure (amb consciència de la limitació en escons) polítiques progressistes, nacionals i ecologistes.

• Actualitat
• 6 comentaris

Poc després del dia de Sant Antoni, diada nacional del poble de Menorca, escrivia una entrada al bloc on intentava exposar les bases necessàries per a una configuració estable de l’arquitectura institucional de les Illes Balears. La meva anàlisi partia d’una premissa inicial: només des del respecte al paper que el nou Estatut preveu pels Consells Insulars es pot aconseguir una veritable vertebració de la comunitat autònoma.
En aquest sentit esmentava vàries mesures que urgia portar a la pràctica. Una de les que reclamava era l’aprovació d’una nova Llei de Consells Insulars que s’adeqüés precisament al nou status que el mandat estatutari atorga a aquestes institucions.
No és ara el moment de detallar com s’ha de traduir això, temps tindré per exposar els meus arguments, expressar les meves disconformitats o defensar els conceptes que són propis de la meva formació política.
Si més no, i malgrat ésser en aquests moments una opinió personal no dubt que serà compartida pel PSM-Entesa Nacionalista, puc assenyalar per allà on pens haurien d’anar els trets bàsics de la futura legislació: mecanismes per fer inviables les ingerències del govern sobre les competències pròpies dels Consells Insulars, ple desenvolupament de la potestat reglamentària insular, seguretat de finançament estable i adequat, potenciació de la capacitat d’autogovern…
No som un il•lús. Som ben conscient que en aquesta batalla sovint ens quedarem ben sols. En tot cas tampoc serà res nou, des de la seva fundació fa més de trenta anys el PSM ha defensat en solitari aquestes idees i ha encarnat allò que ens agrada definir com a “menorquinisme polític”. Una batalla més, serà dura però una batalla més. Us la contaré.

• Actualitat
• Sense comentaris

No entraré ara a analitzar les causes de la greu crisi econòmica que estem patint. Se n’ha parlat abastament i sobre el tema hi han escrit persones amb molt més capacitat i coneixements dels que pugui tenir jo. Però, com a ensenyant, hi ha un fet que tinc absolutament interioritzat per molt tòpic que pugui assemblar: de tot se n’aprèn. També d’una crisi econòmica.

El model econòmic que fins ara havia imperat a les Illes Balears es basava, substancialment, en el creixement urbanístic-immobiliari sense control, en la inèrcia sense innovació d’un producte turístic ben considerat però necessitat de modernització, en la importació in crescendo de mà d’obra forana, en el consum de territori…

Els resultats d’aquest model els estem pagant precisament ara. No és la meva intenció cercar culpables de l’enfonsament d’aquest model eixelebrat que, afegit a la crisi econòmico-financera internacional, ha provocat preocupants cotes d’atur. Atur que, no ho oblidem, suposa un drama per a moltes famílies de les nostres illes.

Però, sí, de tot es pot aprendre. A la història podem trobar múltiples exemples que ens demostren que una situació de crisi és susceptible d’aportar noves fórmules per redreçar societats que havien entrat en dinàmiques força perilloses.

És ben cert que, en ocasions, els moments de recessió econòmica han abocat a alguns països a positures autoritàries, però no és manco cert que altres les han aprofitat per avançar socialment en la cura de xacres històriques. Un dels exemples pot ser més coneguts és el, avui per avui, molt esmentat “New Deal” rooselvetià que, malgrat moltes mancances, va introduir als USA les primeres mesures de seguretat social, la necessitat de la inversió pública segons esquemes keynesssians, etc. Exemples semblant els podríem trobar en el desenvolupament de les societats escandinaves.

Però tornem a aterrar a les nostres illes, no sé si – i la frase no és meva- estem al principi del final de la crisi o només albiram el final del principi però sens dubtes encara ens resten anys dolents que passar.

Tan de bo, i per això apostam, fóssim al manco capaços d’extreure’n qualque lliçó i que la crisi econòmica ens servís per bastir un model econòmic diferent al d’èpoques passades. Un nou model que es fonamenti en un sector de la construcció dinàmic però mesurat, en un atractiu turístic diversificat a partir de la modernització i l’oferta de productes innovadors, en el control de la despesa pública que impossibiliti el desgavell i la corrupció, en la dinamització del sector industrial en base a la contínua recerca, en un revifament de l’agricultura i la ramaderia, en la preservació acurada del territori, en un mercar laboral estable i amb sous dignes…etc,

En definitiva i per concloure, cal construir el nostre propi “New Deal” si no volem repetir els pecats del passat que ara tan cruelment ens pertoca pagar. De noltros depèn.

• Actualitat
• 4 comentaris