L’estiu és època de tertúlies. Un grup d’amics, taula a la fresca, unes cerveses i qualque cosa de menjar…i ja hi som. La tertúlia flueix sense rei ni roc, bota d’un tema a l’altre, res transcendent, res important, només la conversa i la companyia.
L’altre dia, entre moltes altres coses, vam parlar de temps passats. Tots els que hi érem ja no farem els cinquanta i la cosa es va centrar en com havia canviat la joventut. Cadascú comptava la seva anècdota, remembrances d’anys, qualque acudit…Per la meva part vaig posar un exemple de com havien evolucionat les coses….quan era al•lot fins que no acabaves l’ensenyament primari –llavors al catorze anys- no portaves calçons llargs. Al manco així era al meu poble. Fins als catorze anys tots amb calçons curts fes fred o calor. Naturalment la xerrada va derivar vers les moltes comoditats, avantatges i capricis que té el jovent d’avui en dia. Si més no però, i com tot això em deixava un mal regust, vaig voler deixar una cosa clara: no tinc cap mena de nostàlgia i per res aquella època mereix ni una mica d’enyorança.
Estic absolutament convençut que la joventut d’ara és molt més sana, molt més feliç, molt més agradable, en definitiva molt millor que la que érem nosaltres. Vam viure anys grisos, anys de pa i xocolata, de cops de regla a les aules, de catecisme i pecat, d’himnes espanyolistes i clatellades…per sort ja només es duen calçons curts a l’estiu.

• Un poc de tot
• 6 comentaris

Avui mateix, de bon matí, he sentit a la ràdio Ovidi Montllor. Ha estat com una mena de “dejà vu”. Tot s’ha omplert de records. Recitals. Vinils. Cançons a vetllades. La fera ferotge. La cançó de les balances…tants i tants records.

Fa ja quinze anys que Ovidi Montllor va morir i encara és, al manco per a la meva generació, un símbol i un referent. L’admirava, l’admir. En homenatge al record que un emissora radifònica ha tret de les ombres, vet aquí una de les seves cançons. Un cançó que és un manifest personal. Una cançó que explica i defineix Ovidi Montllor.

 
LA CANÇÓ DEL CANSAT

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

És una expressió menorquina. Sens dubtes, en sentit figurat, no té res a veure amb cap malestar fisiològic sinó que més aviat fa referència a un sentiment de desgrat, d’instatisfacció, de molèstia per quelcom que ens preocupa. I, sí, ara per ara sentir algunes afirmacions dels dirigents del Partit Popular em fa mal de panxa.
Des de fa mesos els discursos dels populars tenen un denominador comú: l’apocalipsi. Ningú em podrà titllar de ser, ni de bon tros, simpatitzant de la figura o de les posicions del Sr. Rodríguez Zapatero. He escrit molt críticament sobre ell en aquest mateix bloc. Però escoltar, una i altra vegada, les positures cavernícoles del Partit Popular em causa una evident malastrugança. Llei de interrupció voluntària de l’embaràs, llei d’extensió dels drets als homosexuals, Estatut de Catalunya…de tot això i més n’han dibuixat i en dibuixen escenaris apocalíptics. I no en parlem si ens fixem en els temes relacionats amb la crisi econòmica. He discrepat públicament de la gestió de la crisi que ha portat a terme el govern espanyol, he criticat durament les mesures antisocials de Zapatero…però allò que fa el Partit Popular és molt més barroer i perillós. Atacar sense alternatives, pitjor encara, atacar amagant les seves alternatives que són més i més dretanes, més atemptatòries dels drets socials, pròpies de la reacció més ultramuntana. El que ja he dit, la hipocresia del Partit Popular, la seva ferotge visió  thatcheriana amagada sota vels de mel i sucre em fa mal de panxa…i fàstic. Caldrà cercar cura.

• Actualitat
• Sense comentaris