Tal dia com avui, fa cent dotze anys, naixia Bertold Brecht. No pretenc fer aquí una semblança biogràfica –és prou conegut- ni una anàlisi de la seva obra –no en tinc prou coneixements- simplement vull deixar escrit que els seus poemes estan plens d’interrogants. Preguntes, avui per avui més actuals que mai, que romanen sense resposta.
Bertold Brecht, a la seva època, va qüestionar les sagrades veritats d’un establishment que es volia immutable. Als nostres dies quan gairebé res es qüestiona, quan l’opi s’ha estès com una epidèmia, quan qualsevol opinió que no veneri l’ortodòxia és qualificada d’eixelebrada i extremista, més que mai cal replantejar-nos els interrogants que llençava el poeta alemany.
Vivim tan conformats i cofois dins aquest món de capitalisme encotonat, tan tranquils dins aquesta bimbolla d’inevitabilitat globalitzada, que ja ni tenim ulls per veure, orelles per sentir ni cervell per pensar i dissentir.
Vet aquí llavors un poema, senzill i gran, del gran i senzill Brecht que, simplement, pretenia fer pensar. Esper que avui, quan ens volen ramat i no persones, acompleixi la mateixa funció. Si per un segon sembra un petit dubte ja em donaré per satisfet.

LA CANÇÓ DEL “POT SER” O RONDA DELS AMOS DE LA TERRA
Potser viurem tranquils els anys que ens queden.
Potser es fondran les ombres que ens trasbalsen.
I aquests rumors que corren fa uns quants dies,
Potser no són tan alarmants com semblen.
Potser ens oblidaran de cop i volta
Com també a ells volíem oblidar-los.
Potser seurem encara a fer uns bons àpats.
Potser als nostres llits podrem morir-nos.
Potser no rebrem més insults sinó lloances.
Potser la nit aclarirà les coses.
Potser tindrem ja sempre aquesta lluna plena.
Potser caurà la pluja de baix enlaire.
(Bertold Brecht)

• Un poc de tot
• Sense comentaris

LLegia avui sobre una dona. Una dona desconeguda per a molts. Una dona, però, que exemplifica la història del nostre temps. Estic parlant de María Goyri. Una de les primeres dones, sinó la primera, que accedí a la universitat on obtingué la llicenciatura en Filosofia i Lletres. A l’Estat Espanyol, és clar.
Casada amb Ramon Menéndez Pidal, dedicà la seva vida la renovació educativa. Fou fundadora del famós “Instituto Escuela” i fins a la rebel•lió franquista treballà a la “Institución Libre de Enseñanza”. Fou una gran investigadora de la cultura popular i exercí també d’articulista a revistes progressistes de l’època.
La dictadura feixista tancà els centres que María Goyri havia  promogut i no pogué tornar a exercir cap mena de docència. Morí el 1955 en aquest mena d’exili interior que colpí a alguns intel•lectuals que restaren a l’Estat Espanyol.
Però, malgrat he cregut oportú incloure aquests apunts biogràfics, allò que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat un dels seus escrits sobre educació, millor dir un quadern de notes sobre la pràctica educativa que portava a terme.  És tan assenyat allò que escriu, amb un llenguatge tan planer, que no he pogut deixar de pensar en l’amanida burocràtica en que s’han convertit els nostres centres educatius.  Cada vegada estic convençut que la legislació educativa pot ésser sovint més un entrebanc que una ajuda.
Escriu Maria Goyri:  “Hacer sentir como un gran mal la pérdida de tiempo, para ello hacer que sea aprovechado. No amenazar constantemente con la pérdida de curso. Las sanciones no serán suspensión del recreo. Nunca se impondrá sanción que suponga merma de trabajo…En la clase se ha de hacer mucho trabajo oral, haciendo que intervenga el mayor número de niños. Buscar novedad. No colocar muchas cosas, si no bien digeridas…”.
No cal seguir. Pel cap se’m passen una sèrie de idees.  La primera, el increïble retrocés que va suposar el franquisme, la segona que qualsevol reforma educativa ha de començar per la preparació a fons dels ensenyants. Preparació no només en coneixements sinó en la responsabilitat de la seva tasca. Responsabilitat que cal sigui valorada socialment.
Si no som capaços de partir d’aquí qualsevol reforma educativa està condemnada al fracàs. He parlat de Maria Goyri, però hauria pogut fer-ho de Rosa Sensat, Marta Mata…o altres grans educadores de diverses èpoques. Totes elles ens dirien el mateix, la clau està en el professorat. En el seu temps i ara. A veure si aquesta lliçó, tan senzilla com les notes del quadern de Maria Goyri, qualque dia s’aplica.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

Les passades vacances de Nadal vaig estar viatjant pel Nord d’Itàlia. A Milà, on hi teniem la nostra base, vaig visitar una vegada més la Pinacoteca de Brera. És una visita obligada. Hi pots trobar algunes de les grans obres de la pintura universal. Des del Sopar d’Emaús de Caravaggio al Crist mort de Mantegna, tot passant per Les noces de la mare de Déu del Rafael. Però no és d’art en general d’allò del que vull parlar, sinó centrar-me en una obra concreta. “Il quarto stato”, el cèlebre quadre de Giuseppe Pellizza de Volpedo.
Quan vaig entrar a la sala on és exposat em va colpí. Em passa el mateix cada vegada que puc admirar-lo. Té la força de l’esperança i el dolor de la injustícia. Durant anys les seves reproduccions van omplir les llars de multituds de persones que havien fet de la lluita obrera l’horitzó de la seva vida.
Assegut, una vegada més, davant l’original vaig apuntar tres paraules a la meva llibreta de notes: encara, història, necessitat. Avui, endreçant, les he recuperades i m’han vingut al cap els mateixos pensaments d’aquell matí al barri milanès de Brera.
Encara cal lluitar, encara hi ha explotació al món i a la nostra terra. La història no s’ha acabat i les contradiccions de la societat en que vivim fan més necessàries que mai les concepcions d’esquerra.  Il quarto stato. La representació, gairebé sense rostre, dels desvalguts, dels marginats, dels explotats que marxen vers un món millor, tot sabent de la repressió que trobaran pel camí. Sense rostre però sense por. Sense rostre però sense claudicació. Sense rostre per una idea comuna.
Pot ser pecaré de nostàlgic, fins i tot algú m’acusarà de romàntic atrotinat. Tant se’m fum, encara crec que el quart estat no ha dit la seva darrere paraula.

• Un poc de tot
• Sense comentaris