Darrerament es sent parlar amb molta freqüència del que eufemísticament s’anomena “desafecció per la classe política”. En realitat el que vol dir aquesta expressió és ben senzill: que una gran part de la ciutadania “passa” de tot allò que té a veure amb la política. Res més. Les causes que s’invoquen són múltiples: els constants casos de corrupció, la crisi econòmica, la manca de realitzacions concretes, etc.
Bé, pot ser estic nedant contra corrent, però no estic gens d’acord amb aquesta anàlisi. Pens que, de veritat, ningú passa de la política. Qualsevol persona –que no visqui en pla ermità- està forçosament interessat en la política…encara que ni tan sols se n’adoni. Una altra cosa és que no es senti identificat amb cap formació política i que abomini de la feina feta pels partits polítics. Això són figues d’un altre paner.
Personalment crec que sovint sota la crítica genèrica a la política s’hi amaga una fonda concepció dretana –fins i tot autoritària- de la societat que es voldria. Massa vegades es senten observacions que traspuen enyor de fórmules totalitàries. Massa vegades la crítica al sistema polític deriva a sospirs de nostàlgia. No ens deixem enganar: és ben cert que la democràcia que ara vivim és immensament perfectible, és ben cert que alguns responsables polítics –no tots i no de totes les formacions polítiques- han demostrat ser uns delinqüents, és ben cert que hi ha moltes coses que s’han de millorar….però l’alternativa és infinitament pitjor i infinitament més corrupta. I no tan sols és així sinó que així s’ha de proclamar. I és que –no ho oblidem ni per un segon- la majoria d’aquests “desafectes de la política” són seguidors de la dreta a la que, malgrat la “desafecció”, seguiran votant. Així que a dir les coses clares sense cap mena de vergonya o de por. No n’hi faltaria d’altra.
Ha arribat l’agost i comencen les vacances. Un mes que esper sigui de tranquil•litat encara que, en política, poden sorgir problemes en qualsevol moment. Fou a finals de juliol- si no record malament- que els actuals regidors del grup mixt de Ciutadella abandonaren el Partit Popular i provocaren una greu crisi política que ens va mantenir tot l’agost ben entretinguts. Esperem que res de tant greu no passi aquest estiu.
Esperem també que no esclati un nou cas de persones que “han fet l’agost” malbaratant i embutxacant-se diners públics. Això és més difícil veient com van les coses. En tot cas sempre és bo que la justícia actuï faci o no faci calor.
Però després de l’agost vindrà el setembre i , amb el setembre, la recta final de la legislatura. Llavors els balanços seran el pa nostre de cada dia i les distintes opcions polítiques posaran a punt la seva maquinària de cara a la cursa electoral del 2011.
No m’avançaré en l’anàlisi del que s’ha fet aquesta legislatura, ho deix per a finals d’any, però sí vull comentar que de setembre a desembre serà forçosament necessari fer l’sprint final. Coses a mig fer, problemàtiques a mig solucionar, tasques encetades i encara no finalitzades, promeses encara per acomplir…totes les administracions públiques cal que facin el darrer esforç. És un deure que tenim amb la ciutadania.
Però avui comença el mes d’agost i les vacances em tenen l’esperit bastant alleugerit. Així que si bé seguiré escrivint puntualment, dia sí i dia no, a aquest bloc, intentaré parlar de temàtiques diguem-ne més refrescants. No sé si me’n sortiré, per les meves mancances literàries i també perquè l’actualitat pot desbaratar els meus propòsits, però us assegur que faré tot el possible. Salut, me’n vaig a la platja.
És una òpera prima. Ningú ho diria. Un llibre que m’ha enganxat. Ja haureu notat- pot ser- que darrerament els llibres que coment al bloc són gairebé tots de literatura nord-americana. Sí, duc una bona temporada engrescat amb autors d’aquelles terres. No sé ben bé perquè però sospit que és degut a que sovint parlen de temes quotidians –sense caure en el costumisme de pa amb fonteta- que faciliten molt la identificació i això que es mouen en paràmetres culturals força diferents, estranys, fins i tot exòtics.
Sigui com sigui avui toca parlar d’aquesta òpera prima de Lauren Groff, “Els monstres de Templeton”. No l’he trobada en llengua catalana i l’he llegida, llavors, en castellà.
Si hagués de detallar els motius pels que m’ha agradat i us la recoman ho tindria difícil. Simplement la vida a Templeton –en realitat el Cooperstown de James Feminore Cooper- m’ha fet participar de les angoixes, els dubtes i els conflictes d’una sèrie de persones…tot això amarat per una petita dosi d’una mena de realisme màgic i un xic de melodrama.
Com sempre dic, això no és una ressenya sinó una simple recomanació. He gaudit d’aquesta lectura.
