(Vaig escriure aquest comentari abans de saber que el jutge ha rebutjat la personació del PP, com acusació particular, en un dels molts casos de corrupció que ells mateixos han nodrit. Com això no afecta substancialment la meva argumentació he deixat l’escrit talment com estava).

Una vegada més els diaris en van plens. A les tertúlies radiofòniques se’n parla una i altra vegada. Per enèsima vegada les Illes Balears són notícia per un cas de corrupció. Ara se l’anomena “cas passarel•la” i pel que assembla tracta d’una sèrie de pagaments fets pel Govern Matas sense cap mena de justificació.

No entraré ara al fons de la qüestió. No tinc els coneixements jurídics necessaris com per parlar amb propietat i certesa. Però una cosa és indubtable: aquest rosari de presumptes casos de corrupció que ara per ara són investigats demostren que la gestió dels fons públics, durant l’anterior legislatura, fou –com a mínim- extremadament irregular.

El jutges decidiran sobre culpabilitats o innocències. Però la simple enumeració de les causes obertes és esfereïdor: Scala, Bomsai, Passarel•la, Palmarena, Voramar, Ibatur, Bitel, Turisme Jove….

Si més no fa uns dies coneixèrem una novetat. El Partit Popular ha decidit personar-se com “acusació particular” en alguns del casos esmentats. La seva justificació és que “són els primers interessats en esbrinar la veritat”. Sincerament dubt molt que aquesta sigui la seva veritable intenció. Més aviat crec que aquesta decisió respon a una estratègia per dificultar i obstaculitzar tot el possible les investigacions que estan en marxa. No seria la primera vegada.

Ara bé, crec que és oportuna una reflexió prèvia. Quan algú –persones, entitats o institucions- es personen com acusacions particulars és perquè entenen que hi ha indicis clars de delicte i per això “acusen”. Tot el que se’n surti d’aquest esquema és, ni més ni manco, que un veritable frau de llei. En conseqüència –i suposant que el Partit Popular sigui conseqüent i complidor de la llei- es personen al cas Palmarena perquè tenen la convicció o al manco la sospita fonamentada que els imputats –entre ells el Sr. Matas- han comés els delictes pels que estan imputats.

Si vivíssim a un món amb una mínima lògica aquesta seria la conclusió òbvia: el Partit Popular acusa a Jaume Matas d’haver-se enriquit il•legalment. Malauradament, com ha dit, estic convençut que aquesta no és la seva intenció. Tot el contrari, pensen aprofitar els procediments legals per embullar la investigació. No ens hauria de sorprendre. No han fet altra cosa durant anys. I així anam.

• Actualitat
• Sense comentaris

El passat vint-i-set de maig, el Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds enregistrà una proposició no de llei que textualment demana:

“El Parlament de les Illes Balears insta el govern espanyol, la Comissió Europea i el Consell Europeu a impulsar la creació d’una taxa sobre les transaccions financeres internacionals”. És l’anomenada taxa Tobin.

Aquesta taxa fou proposada el 1972 per l’economista, Premi Nobel d’economia, Dr. James Tobin. A grans trets suposaria la imposició d’un impost sobre les transaccions financeres que travessen les fronteres nacionals. El que fos recaptat per aquest import es destinaria a combatre la pobresa al món. Seria una taxa baixa que penalitzaria les operacions especulatives a curt termini i no afectaria les inversions. S’ha estudiat que comportaria una recaptació entorn del 720.000 milions de dòlars anuals que revertirien en projectes de desenvolupament.

En aquests moments que l’especulació financera ha provocat una crisi econòmica d’abast mundial seria bo aprendre dels errors del passat. Seria convenient i oportú establir nous mecanismes que possibilitessin que els enormes guanys de les entitats financeres revertissin en part en el desenvolupament econòmic de les societats més endarrerides i de les classes socials més deprimides en els països desenvolupats.

És, al meu parer, una qüestió d’estricta justícia. Per això –en record del llegendari bandoler que “robava als rics per repartir entre els pobles” he posat aquest títol al meu comentari. Cal que aquells que es fan multimilionaris aprofitant el sistema econòmic vegin com part dels seus beneficis es destinin a superar la misèria que ells mateixos han generat. No som al bosc de Sherwood però igualment ens cal la “taxa Tobin”. Esperem que ens facin cas.

(*) Això de “Tobin Hood” no és de la meva collita. És una troballa ben afortunada del company de grup parlamentari Miquel Àngel Llauger.

• Actualitat
• Sense comentaris

Avui és dia 18 de juliol. Fa setanta-quatre anys que esclatà la rebel•lió militar que acabà amb la república democràtica. Fa setanta-quatre anys que començà el mal somni que encara no ha acabat. Quaranta anys de dictadura ferotge. Encara avui en patim les conseqüències. Fosses comunes. Desapareguts. Monuments feixistes sense enderrocar. I sobre tot, una dreta que des del revisionisme i la mistificació pretén endolcir o justificar la barbàrie del dictador.
Perquè no oblidam. Perquè l’oblit és un pecat que no podem cometre. Per què demanem justícia. Perquè sabem quin foren els assassins em limitaré a reproduir al bloc un poema de Pablo Neruda. No és hora de subterfugis ni excuses. És hora de parlar.

………………………………………………………………
EL GENERAL FRANCO EN LOS INFIERNOS
Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente
en un nido de brujas volcánicas ni el hielo devorante,
ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz
de mujer muerta te escarbe la barriga
buscando una sortija nupcial y un juguete de niño degollado,
serán para ti nada sino una puerta oscura,
arrasada.
En efecto.
De infierno a infierno, qué hay? En aullido de tus
legiones, en la santa leche
de las madres de España, en la leche y los senos pisoteados
por los caminos, hay una aldea más,
una puerta rota.
Aquí estás. Triste párpado, estiércol
de siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo, cifra
de traición que la sangre no borra. Quién, quién eres,
oh miserable hoja de sal, oh perro de la tierra,
oh mal nacida palidez de sombra.
Retrocede la llama sin ceniza,
la sed salina del infierno, los círculos
del dolor palidecen.
Maldito, que sólo lo humano
te persiga, que dentro del absoluto fuego de las cosas,
no te consumas, que no te pierdas
en la escala del tiempo, y que no taladre el vidrio
ardiendo
ni la feroz espuma.
Solo, solo, para las lágrimas
todas reunidas, para una eternidad de manos muertas
y ojos podridos, solo en una cueva
de tu infierno, comiendo silenciosa pus y sangre
por una eternidad maldita y sola.
No mereces dormir
aunque sea clavados de alfileres los ojos: debes estar
despierto, general, despierto eternamente
entre la podredumbre de las recién paridas,
ametralladas en otoño. Todas, todos los tristes niños
descuartizados,
tiesos, están colgados, esperando en tu infierno
ese día de fiesta fría: tu llegada.
Niños negros por la explosión,
trozos rojos de seso, corredores
de dulces intestinos, te esperan todos, todos, en la
misma actitud
de atravesar la calle, de patear la pelota,
de tragar una fruta, de sonreír o nacer.
Sonreír. Hay sonrisas
ya demolidas por la sangre
que esperan con dispersos dientes exterminados,
y máscaras de confusa materia, rostros huecos
de pólvora perpetua, y los fantasmas
sin nombre, los oscuros
escondidos, los que nunca salieron
de su cama de escombros. Todos te esperan
para pasar la noche. Llenan los corredores
como algas corrompidas.
Son nuestros, fueron nuestra carne,
nuestra salud, nuestra paz de herrerías,
nuestro océano
de aire y pulmones. A través de ellos
las secas tierras florecían. Ahora, más allá de la tierra,
hechos substancia
destruida, materia asesinada, harina muerta,
te esperan en tu infierno.
Como el agudo espanto o el dolor se consumen,
ni espanto ni dolor te aguardan. Solo y maldito seas,
solo y despierto seas entre todos los muertos,
y que la sangre caiga en ti como la lluvia,
y que un agonizante río de ojos cortados
te resbale y recorra mirándote sin término.

• Actualitat
• 2 comentaris