Vet aquí la segona part de l’article on Damià Pons deixa ben paleses, clar i català, les mentides de Rosa Estaràs.

Opinió | Damià Pons
Les mentides de na Rosa Estaràs (II)

Des de la Conselleria d’Educació i Cultura, entre els anys 1999 i 2003, la primera cosa que vàrem fer va ser presentar de manera positiva la qüestió de la llengua. A partir del principi que les llengües dins el territori que els és propi en cap cas no s’imposen, tan sols s’ofereixen, així succeeix en les societats democràtiques d’arreu del món, plantejàrem l’ensenyament en català com el camí més eficient per garantir que l’alumnat en acabar l’escolarització obligatòria tengués un coneixement acceptable de les dues llengües oficials de les Balears. Aprendre el català els era presentat com un enriquiment personal, com l’adquisició d’una habilitat que els permetria desenvolupar-se amb més facilitat i més profit dins la vida social i laboral illenca, com una oportunitat per integrar-se més plenament a la terra que havien triat per construir el seu futur, com un requisit necessari per fer possible que aquestes Balears del segle XXI que inclouen tants de grups lingüístics diferents poguessin assolir un nivell suficient de cohesió social i d’unitat comunitària.

La qüestió de la llengua tan sols és problematitzada per aquells que volen mantenir el català en la marginalitat i la subordinació, que s’esforcen perquè quedi interrompuda d’una vegada per totes la seva història de més de set segles com a llengua pròpia de les Balears. Tant al nostre país com a la resta de l’Estat, totes les guerres lingüístiques dels darrers anys han tengut en el PP i en els reductes més intransigents del nacionalisme espanyol els piròmans que n’han encès la metxa. Conflictivitzar les llengües per tal d’evitar que els processos de recobrament de les no-castellanes puguin desenvolupar-se d’acord amb la lògica més elemental del pluralisme lingüístic democràtic: la legitimitat i la necessitat de la preeminència de cada llengua dins el seu territori històric. O també, i aquesta seria una de les intencions de les declaracions recents d’Estaràs, fer ús del debat lingüístic com a cortina de fum per emmascarar la fisonomia d’un partit polític que va convertir els seus darrers quatre anys de govern en una orgia de corrupció i de malgastament dels doblers públics.

A les Balears del període 1999-2003, el procés de la normalització lingüística es va desenvolupar amb eficàcia, amb tranquil·litat i amb uns nivells d’acceptació social molt generals. Amb l’excepció d’uns poquíssims professors de secundària que apel·laren al Defensor del Pueblo perquè els alliberàs del deure del reciclatge, o de l’activisme d’un minúscul grup de pares lligats a un partit polític, a hores d’ara decapitat per la justícia, que intentaren activar reaccions contra l’ensenyament en català a alguns centres de municipis de la badia de Palma, l’impuls a l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament va ser assumit de manera ben positiva. Els pares sensats, que actuaven d’acord amb els interessos formatius dels fills i no a partir d’apriorismes ideològics, varen entendre que l’ensenyament en català era la millor garantia d’aprenentatge solvent de les dues llengües oficials.

Varen entendre i acceptar que l’escola havia de compensar, fent un ús vehicular del català, el predomini que tenia el castellà en els àmbits de la família, dels mitjans de comunicació de masses, de l’oci, del treball, de les relacions interpersonals, de les indústries culturals, etc. Les avaluacions dels tècnics educatius, a més a més, certificaven que l’ensenyament en català no tan sols no anava en detriment de la qualitat de l’aprenentage del castellà, sinó que produïa un efecte global de millora del coneixement de llengües. En els casos que es varen deixar de banda els prejudicis ideològics, va ser molt fàcil que s’assumís que l’equilibri desitjable per a una situació de doble oficialitat seria poca cosa més que una fal·làcia sense una aposta per l’ús del català com a llengua de l’ensenyament.

Precisament perquè la majoria de la societat, també la que provenia de la immigració, va entendre la lògica i la naturalitat dels arguments anteriors, va ser possible que en quatre cursos, acceptant l’evidència de les coses raonables, es produís un increment progressiu de l’ensenyament en català, tant als centres públics com als privats concertats (a Infantil i a Primària, almanco de tretze punts), i que determinats col·legis molt identificats amb perfils d’alumnat de classe social mitjana-alta començassin línies de lectoescriptura en català. Que a hores d’ara continuen i fins i tot han ampliat. Igualment, també varen aconseguir una resposta molt positiva tots els programes concebuts per donar una formació lingüística bàsica als pares dels alumnes procedents de l’emigració. La relació d’indicadors favorables a l’extensió de l’ús de la nostra llengua, al llarg del quadrienni 1999-2003, encara podria allargar-se amb un bon enfilall d’exemples més.

Guerra lingüística, per tant, entre el 1999 i el 2003? No, més aviat oportunitats lingüístiques per a la totalitat de la població. En el seu benefici, en la mesura, és clar, que les persones que viuen a les Balears vulguin ser-ne ciutadans de ple dret. És a aquests ciutadans a qui na Rosa Estaràs vol manipular per aconseguir un grapat miserable de vots i per ocultar un sac ben ple de vergonyes que el seu partit du a l’esquena. Llastimós i impresentable

 

• Actualitat
• Sense comentaris

Crec interessant reproduir, a aquest bloc, un article de Damià Pons, Conseller d’Educació i Cultura a la legislatura 1999-2003, escriptor, professor i bon amic, sobre el mateix tema que ja vaig tractar en un dels meus comentaris.

Opinió | Damià Pons
Les mentides de na Rosa Estaràs (I)

En llegir les respostes de na Rosa Estaràs en l’entrevista del dB de dilluns passat, dia 5, em vaig sentir assenyalat de manera directa. Jo vaig ser, i n’estic molt orgullós, un d’aquells “senyors” que l’any 1999 arribaren al Govern de les Illes Balears i que, des del punt de vista de la líder del PP, posaren punt i final al període de pau lingüística que hi havia hagut d’ençà de 1983, o sigui el temps en què el seu partit havia governat, val a dir que amb un grau molt considerable d’incompliment de tota la legislació lingüística que ells mateixos, juntament amb els altres grups parlamentaris, havien anat aprovant.

A més a més, aquests “senyors” tan malèvols s’haurien dedicat, segons la versió goebbeliana de la valldemossina, a tergiversar la normativa que regulava l’ús del català a l’ensenyament i que provocà, com a conseqüència, la ruptura del pacte per la llengua dels quinze anys anteriors. En realitat, els governs del PP, amb unes poquíssimes excepcions puntuals, sempre han donat l’esquena a la llengua pròpia de les Balears. Sí, pròpia de les Balears, perquè arreu del món es fa ús del sentit comú i s’accepta l’evidència que tots els territoris tenen un idioma històric que els és propi.

I tota la legislació internacional assumeix que les comunitats lingüístiques arrelades secularment en un espai geogràfic concret tenen uns drets com a col·lectivitat, els quals, alhora, han de ser harmonitzats amb els drets individuals que també tenen els grups lingüístics o les persones de llengua diferent que s’han establert dins el mateix territori.

El PP com a partit polític és una maquinària ideològica i instrumental que ha fet de l’eliminació de la diversitat lingüística d’Espanya un dels seus objectius prioritaris. Aquesta ha estat sempre –en el passat, en el present i en el futur– la voluntat del nacionalisme espanyol més extremista. La seva idea d’Espanya és excloent i homogeneïtzadora, sempre amb una dèria obsessiva: la consideració del castellà com l’única llengua que de veritat ha de ser necessària i important. Són incapaços d’imaginar una Espanya que no estigui plenament acastellanada.

Per fer-ho possible, segons el moment històric, de vegades han fet ús de la violència, d’altres han promogut les tesis més escandalosament anticientífiques, o han prohibit o marginat les tradicions culturals escrites no-castellanes, o han manipulat barroerament la població immigrada, o han atorgat al castellà el monopoli de ser l’única llengua dels mitjans de comunicació, o han difós un discurs ideològic que pretenia aconseguir que els ciutadans menyspreassin i abandonassin l’ús del català, el gallec o el basc… La preeminència del castellà en les comunitats lingüístiques que fundacionalment i secularment eren de llengua no-castellana ha estat un punt fonamental en els programes de govern del nacionalisme espanyol al llarg dels tres darrers segles.

Els darrers temps, però, en un acte de transformisme que certament no engana ningú, el PP, amb la finalitat d’autopublicitar-se com l’àngel guardià de la llibertat, s’ha disfressat de defensor dels drets individuals. Ara bé, sempre deixant ben clara una qüestió: hi ha ciutadans –els que tenen el català com la seva llengua– amb uns deures lingüístics d’obligat compliment (conèixer-ne una altra, el castellà) i, en canvi, els seus drets són parcials i limitats; contràriament, altres ciutadans –els que hi tenen o hi volen tenir el castellà– serien posseïdors de tots els drets lingüístics i gairebé de cap deure.

Per a més burla, en el cas dels primers, la discriminació seria dins el territori històric d’aquesta llengua; en el dels segons, en canvi, el privilegi també existiria fora de l’àmbit històric del castellà. Així ho va proclamar na Rosa Estaràs en el seu autoretrat periodístic del dB. Un suggeriment: el PP hauria de patentar com més aviat millor la seva concepció de la llibertat. Ben segur que més d’un règim totalitari, dels que hi ha o dels que vendran, en el moment que consideri que té la necessitat de maquillar la seva imatge, els en comprarà la franquícia.

Parlem-ne del període 1999-2003, l’època nefasta en la qual, en opinió d’Estaràs, es va rompre el pacte per la llengua i es varen cometre “excessos” en l’aplicació de la legislació lingüística. És evident que la líder del PP ha interioritzat tan profundament la combinació de cinisme, de demagògia populista i de mala fe compulsiva a l’hora de desenvolupar la seva activitat política, que, tanmateix, seria del tot estèril contraargumentar, una a una, les afirmacions que feia a l’entrevista abans esmentada.

El guió del seu discurs tan sols ha estat pensat per guanyar les eleccions a qualsevol preu, deixant de banda aspectes tan poc rellevants com podrien ser la veracitat, el respecte a la tradició històrica comunitària, la defensa dels drets individuals que contradiuen els interessos excloents de l’estat jacobí del qual ella és una servidora destacada. No dubtem que, ben igual que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dedicar-se a l’extermini de la nostra llengua, l’element patrimonial més valuós i més identificador de les Balears, en el cas que fos necessari, també podria igualment apuntar-se a proposar l’enderrocament, tot d’un cop, de la Seu, la Llonja i el Castell de Bellver. És un exemple. La barbàrie no sol tenir la capacitat de posar-se límits.

Fins i tot, fent un ús impune de la mentida per encalentir i mobilitzar els ànims dels castellanistes recalcitrants, Estaràs va atrevir-se a afirmar que l’ensenyament a les Balears a hores d’ara es feia el 100% en català. Certament, aquesta seria la situació desitjable segons el dictamen de la Comissió Europea pel Multilingüisme, emès fa uns pocs anys, o, més recentment, segons la resolució aprovada per la majoria dels diputats del Parlament Europeu, els quals, contradient les pretensions de l’eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, assumiren el principi fonamental següent: els Estats plurilingües tenen el deure de preservar i promoure la seva diversitat lingüística interior.

I per fer-ho possible, els Estats que tenen una concepció democràtica del plurilingüisme han arribat a la conclusió que l’ensenyament en la llengua pròpia de cada un dels seus territoris és l’única fórmula que en pot garantir plenament la preservació. I que el mètode de la immersió lingüística és el més adient en aquelles zones escolars en les quals hi ha un percentatge molt elevat d’alumnat que té una llengua personal diferent a la del territori.

• Actualitat
• Sense comentaris

El passat dia de Nadal vaig penjar a aquest bloc un comentari: “L’himne de les Nacions Unides”. 

Allí escrivia: “Estem parlant d’un himne inexistent però que podria existir. L’himne de les Nacions Unides. L’any 1971 es va estrenar  a la seu d’aquesta organització internacional, a Nova York, un himne amb lletra del gran W.H. Auden i amb música del no menys gran Pau Casals. Mai però ha tingut caràcter oficial i per molts anys ha restat a l’oblit…”
Per això no està de més donar-vos a conèixer que el Parlament de les Illes Balears va aprovar, el passat 8 d’abril, una proposició del Grup Parlamentari Bloc i PSM-Verds amb el següent redactat:

“El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General
de Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial
de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a
dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de
l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors.”

La proposta va ser aprovada per unanimitat. Pot ser no tingui cap mena d’efectivitat però sens dubtes és una passa en la bona direcció. Una passa més en aquesta reivindicació que –des de que Bartomeu Mestre denuncià l’oblit a les pàgines del Diari de Balears- ha sumat ja moltes voluntats. Ara per ara compta, per cert, amb un grup al Facebook, a iniciativa de Talaiòtic, sota el nom de “Recuperem l’himne de l’ONU de Pau Casals i W.H. Auden”.
Encara que soni a tòpic carrincló és ben cert que el camí més llarg comença per una primera passa.

HIMNE NACIONS UNIDES (Versió instrumental)

• Actualitat
• 4 comentaris