Dimarts 12 de gener. Compareixença del ministre de Foment al Congrés dels Diputats. Expectativa sobre a quins aeroports espanyols els correspondria ser inclosos dins el projecte de “cogestió aeroportuària”. Decepció. La incògnita no es desvetlla. El Sr. Blanco es limita a exposar, a grans trets, el futur nou model de gestió per alguns aeroports sense, en cap moment, anomenar-ne cap. I així estam.
……
M’assembla llavors oportú reflectir, a aquest bloc, quina és la meva opinió al respecte, de fet quina és l’opinió del PSM-Entesa Nacionalista al respecte. Anem per parts i deixem ben clar que la mateixa idea de la cogestió ja és per si mateixa un nyap. Una sortida que no resol res i només pretén callar algunes boques. En definitiva una proposta més per sortir del pas- és ja una costum- sense voler enfrontar el problema de fons.
Com a nacionalista defens que els aeroports de les Illes Balears siguin gestionats íntegrament des de la nostra terra. Així ho vaig defensar en la ponència que redactà, al seu moment, el nou Estatut d’Autonomia. Malauradament ni PP ni PSOE em feren costat.
Però és que no cal ser nacionalista per defensar aquesta posició. De fet a tota Europa la gestió aeroportuària fa anys que ha estat descentralitzada, ja no existeix un ens com AENA que gestiona la totalitat dels aeroports. Fins i tot la jacobina França ha efectuat aquesta descentralització i en aquests moments cada aeroport francès es gestionat autònomament. Per tant, per simples raons d’eficàcia és perfectament assumible i defensable un model descentralitzat. Naturalment, des de positures nacionalistes, hi afegim un plus als motius d’eficàcia: el dret que té cada poble a construir el seu futur i a les Illes Balears on som, evidentment, del tot dependents de les portes d’accés que són els aeroports aquesta necessitat esdevé imperiosa.
No sé com acabarà aquest culebrot que fa anys que dura, si més no una cosa ja sabem: l’estat espanyol no pensa renunciar –ni que sigui mitjançant altres fórmules- al control dels aeroports espanyols. Pot ser l’anomenada “cogestió” dibuixi una realitat millor que la centralització pura i dura que patim actualment, però sens dubtes no és la solució. El centralisme espanyol es resisteix a perdre poder ni que sigui per motius de racionalitat. El centralisme espanyol  no pensa, tampoc en aquest camp, a partir de conceptes d’eficàcia demostrats arreu d’Europa. El centralisme espanyol el màxim que es permet es algunes almoines de participació sense perdre el control.
Tot plegat, sincerament, em dóna més motius per reafirmar-me en les meves idees. Dins aquest  Estat poc hi tenim a fer.

• Actualitat
• Sense comentaris

“Rara temporum felicitate, ubi sentire quae velis, et quae sentias dicere licet”.
Fa ja gairebé dos milers d’anys des que Tàcit escriví aquesta sentència. “La rara felicitat dels temps en que està permès pensar el que vols i dir el que penses”. Podríem assegurar que s’ha avançat molt, que aquesta estranya felicitat és quelcom reconegut i fet universal. Però això simplement seria reduir i simplificar la veritat fins a convertir-la en una mentida. No és així, malauradament no és així.
En molts llocs, arreu del món, pensar en llibertat és un crim, i expressar el que penses una condemna a mort. La frase de Tàcit és encara ben actual. Però no cal anar tan lluny. Quedem-nos a casa. A aquest estat que s’anomena Espanya expressar lliurement la pròpia opinió té –malgrat proclames constitucionals- els seus riscs i perills: forces polítiques il•legalitzades, diaris clausurats, persones empresonades…per pensar i dir allò que no s’accepta. Allò que no està permès.
A Espanya hi ha lleis d’excepció ( no és una altra cosa la “ley de partidos políticos”), a Espanya es pot ser independentista mentre no es lluiti per la independència, a Espanya actes de rebel•lia són considerats actes de traïció…
No encara no, encara no vivim la llibertat plena que somniava Tàcit. Però jo esper veure, ni que sigui amb la darrera ullada, com el meu país, lliure d’ocupacions foranes, assoleix aquests “rara temporum felicitate”.

• Un poc de tot
• Sense comentaris

En diverses ocasions he comentat, a aquest bloc, que els drets individuals no poden separar-se dels drets col•lectius. A vegades, massa sovint, des de la dreta –i des d’una certa esquerra espanyolista- se’ns vol fer veure que els drets són exclusivament de les persones i que la reivindicació dels drets dels pobles és una mena d’insolidaritat.

Res més lluny de la realitat, una persona només podrà desenvolupar plenament els seus drets cívics en un marc on també són reconeguts els drets del seu poble, i al contrari, no és possible la llibertat individual mentre es nega la llibertat col•lectiva.
Però, molt millor que aquests balbuceigs meus, ho explica el text explicatiu de la “Fundació pels Drets Col•lectius dels Pobles” que agrupa diverses entitats i associacions. Sense més preàmbuls la incloc perquè consider que deixa les coses més que clares:

“Existeix un bon nombre d’institucions públiques i privades que es dediquen a promoure els drets humans com a punt de referència per dignificar les persones, tot obrint camins a una millor comprensió i respecte a la llibertat, a la diferència d’opinions, de creences.. de cada individu. Hores d’ara, podem afirmar que els drets humans individuals han entrat ja molt endins de la consciència de les persones, si bé no sempre es correspon amb la seguretat de poder exercir-los.
Però, mentre aquest progrés ha anat fent camí, s’han notat més les llacunes existents en la formulació dels drets humans. Una de les més rellevants ha estat l’encara poc aprofundiment de la dimensió col•lectiva d’aquests drets. És a dir que qualsevol dret humà individual només pot arribar al seu ple desplegament si és reconegut el dret col•lectiu en el qual aquest dret s’exerceix.
Així, el dret individual a la pròpia llengua en la seva àrea territorial i comunitària, tan sols pot ser efectivament del tot reconegut si el poble que es vertebra al voltant d’aquesta llengua també ho és.
La mútua implicació de les dues dimensions - la individual i la col•lectiva - dels drets humans, malgrat ser evident i malgrat que la seva assumpció jurídica i política evitaria molts dels conflictes actuals entre persones i sobretot entre pobles, no es plasma gaire bé gens en el dret internacional.
És, doncs, dins d’aquesta perspectiva i amb la voluntat de treballar per al ple reconeixement dels drets col•lectius dels pobles que es va crear la FUNDACIÓ PELS DRETS COL•LECTIUS DELS POBLES.

No cal afegir-hi res més. En tot cas colaborar-hi.

• Un poc de tot
• Sense comentaris